Fa unes setmanes la revista Sin Permiso va difondre un text poc conegut del gran historiador anglès Edward P. Thompson, que té interès perquè entrellaça aspectes autobiogràfics amb una defensa dels serveis públics, en particular la sanitat que allà s’organitza amb el National Health Service (NHS). Thompson defineix la sanitat pública i universal com una mena de socialisme dins de societats capitalistes: “(...) és realment meravellós que el servei sigui “gratuït”. Ningú et fa sentir culpable si les teves necessitats han estat més grans que les dels altres”.

L’historiador, que havia nascut el 1924, posava en relació en aquest text la creació de l’NHS amb l’esperit que el país va viure durant la Segona Guerra Mundial. Parlava de com l’igualitarisme va guanyar pes en la mentalitat dominant: “(...) qualsevol intent de guanyar prioritat en temes que afectessin les oportunitats de vida era el més gran dels tabús. No va ser només la disciplina de la guerra, ja fos durant el servei actiu o quan ens bombardejaven o ens racionaven el menjar, o quan els joves, sobretot, cedien el seu lloc als ferits, els malalts, els nens i a la gent gran. Era molt més que això. En aquest temps quasidemocràtic, mig antifeixista, les oportunitats de vida es compartien; el 1941-1945, aquesta illa va ser avivada pels estranys aires de l’egalité, quan la recerca del privilegi privat va arribar a semblar quelcom menyspreable”. Aquesta transformació de la consciència col·lectiva va portar a la victòria els laboristes en les primeres eleccions després de la guerra i l’inici de l’estat del benestar al Regne Unit.

Thompson és precisament un historiador que va triomfar amb una investigació que va revolucionar la idea de consciència de classe. A partir del seu llibre La formació de la classe obrera a Anglaterra (1962) va definir la classe social com un procés dinàmic i no com una posició econòmica determinada simplement per qüestions objectives. La classe treballadora havia pres consciència de la seva realitat i dels seus interessos a través mateix de la lluita i altres experiències, i per això les classes socials s’expliquen més com una relació que no pas com una categoria.

Els estralls de la pandèmia no són els d’una guerra, però el seu impacte social i econòmic bé pot fer néixer una nova consciència col·lectiva similar a la que recordava Thompson. Dependrà, és clar, de les polítiques i les lluites que es desenvolupin en els propers mesos. Si ens resignem que les desigualtats s’aprofundeixin i deixem sols els col·lectius més afectats (aturats, precaritzats, autònoms, desnonats, endeutats, migrants, jovent amb un futur incert...), el resultat serà una societat amb més ressentiment, camp adobat per als discursos que volen enfrontar el penúltim contra l’últim —i que així els primers continuïn sent els primers. És a dir, camp adobat per a l’extrema dreta. Per contra, han de prevaldre les idees de la solidaritat i el repartiment dels treballs i la riquesa, combinades amb la consciència que el futur ha de ser ecologista. Tinc clar que a Catalunya és l’independentisme el que ha d’encapçalar aquesta opció de futur i que d’aquesta manera faci néixer una nova consciència de país.