La cerimònia de beatificació de Joan Roig Diggle coincidia amb el X aniversari de la dedicació de la Sagrada Família, i va anar acompanyada també d’un ventall divers i raonat de protestes. El personal de la secció sindical SUT (servei d’atenció al visitant) en vaga indefinida des del 26 de setembre denunciaven a l’entrada de la basílica que els feien treballar més hores de les pactades per contracte i exigien, a més, que es desafectés l’ERTO. També el món de la cultura, de la restauració i l’espectacle, se sentien maltractats pel tracte discriminatori malgrat les inversions fetes, en teatres i negocis, en mesures de seguretat. La cultura és segura, deien, però, de la cerimònia de beatificació en temps de restriccions a la mobilitat de persones i confinament de territoris, no en podíem estar tan segurs. També la consellera de Salut, Alba Vergès, tenia els seus dubtes, tot i que el Procicat esgrimia com a argument “la llibertat de culte”. Però, de fet, no cal abusar del concepte per amagar el més obvi: Massa gent sense feina. Massa petits negocis a punt de fallida. No és exemplar reunir 600 persones en una festassa litúrgica, ni que estiguin sota l’empara benèfica de l’arquebisbe de Barcelona, monsenyor Omella, el cardenal i arquebisbe emèrit, Lluís Martínez Sistach, i el nunci apostòlic de la Santa Seu a Espanya (o sia, a Madrid), monsenyor Bernardito Auza.

Sembla que les altes jerarquies eclesiàstiques ja no tenen la bula que els preservava de totes les crítiques, tot i que conserven el poder corsari de no pagar l’impost de béns immobles (IBI) i immatricular a cor què vols. En una pàgina web del Departament de Justícia de la Generalitat es poden consultar les inscripcions fetes entre 1946 i 2015. S’hi constata com varen anar per feina. A Catalunya, fins el 2015, de llocs de culte en varen immatricular 1855, de terrenys, 1518, i d’edificis civils, 349. Sembla una enorme cerimònia de despossessió del comú o una usurpació del que el dret consuetudinari atorgava per a usatges, usos o costums. I tampoc sembla que en aquest cas hi trobem cap comportament exemplar... Però és que el dret dels vencedors sempre els permet afaiçonar els fets en profit propi.

Aquesta darrera setmana a Galícia han saltat les alarmes perquè uns 40 o 50 camions retiren quadres, tapissos i llibres del pazo de Meirás. Se n’emporten, diuen, dues escultures del portal de la glòria de la catedral de Compostel·la del segle XII i els més de 3.000 volums que resten de la biblioteca de la Pardo Bazán. La família Franco, per ordre judicial, ha de deixar l'immoble abans de l'10 de desembre, i el BNG té constància «dunha operació de mudança» que demana aturar. El BNG interpreta que el que cal restituir al poble de Meirás i a Galícia no és sols el continent sinó també el contingut del pazo. Però la família Franco pensa diferent des del fortí dels vencedors: mercantilitza el patrimoni cultural de Galícia, i s’emporta el seu botí de conquesta.

Un gallec il·lustre que aquests dies treu llibre, Suso de Toro (Un señor elegante, Xerais, 2020; Alianza, en castellà i Més Llibres en català), ens remet a l’evidència: l’estat espanyol segueix sent un estat fundat pels militars a Burgos, i el cap d'estat és el cap dels exèrcits. Es constata el que ens diu l’escriptor gallec sempre que s’ha de fer visible “qui mana” i qui s’imposa. Vol, pren i fa seu, sense diàleg ni donar quarter a qui considera estrany i, per tant, enemic, amarat pel que seria la seva “cultura pública” autoritària i violenta. Una cultura que, aquesta sí, no és segura, ni garantia de cap seguretat futura. Sols cal anar tres anys enrere per recordar com des de les estructures d’Estat es va reaccionar al referèndum del 2017. Ens recorda Suso de Toro —tot i que no calia— que la gent portava una papereta a la mà i s’els pegava. I el dia 3, l’hereu d’aquell estat fundat per militars a Burgos, justificava, avalava i santificava l’odi que es va desencadenar. Un odi que no es trobava en els ulls de les persones que volien votar.

Era l’odi que “neix de la naturalesa d’aquest estat”, ens diu l’escriptor gallec, fent-nos veure com n’és de curiós que en el debat públic d’un estat fundat per sacerdots i militars no es parli ni de religió ni de l’exèrcit i la vida militar, condemnant-nos a una falsa innocència infantil amb la qual ens volen fer veure que les coses més importants i decisives no existeixen. O passen com si res, sense fer soroll. O que la salut pot jugar-se a la ruleta dels guanyadors. Uns vencedors entorxats que destacaven, en roda de premsa en la primera onada de la Covid-19, com n’era d’important que la Guàrdia Civil hagués detingut els lladres de 30 kg de taronges i llimones “que van ser retornades, gràcies a Déu, als seus amos”.