Samuel Paty, era un professor de secundària, tenia 47 anys, morí decapitat, al mig del carrer, al nord-est de París. Tot va començar en una classe sobre la llibertat d’expressió, en Samuel va decidir mostrar les caricatures del profeta Mahoma, publicades al setmanari satíric Charlie Hebdo, que provocaren la mort de periodistes, a París, l’any 2015. El professor va comunicar que si algun estudiant musulmà podria sentir-se ferit, podia abandonar l’aula. S’hi afegeix que un pare d’una alumna va sentir-se molest i va publicar a Facebook els seus comentaris, malgrat que el professor va admetre que s’havia equivocat en el plantejament del debat, juntament amb vuit persones més relacionades d’una manera o altra amb l’assassí, que no era estudiant del centre. Un al·lot de 18 anys, txetxè, nascut a Moscou, que tenia l’estatut de refugiat, mort a trets per la policia.
Fins aquí un resum de les notícies aparegudes aquests dies. Potser les haureu seguides pels mitjans de comunicació i haureu vist la resposta ciutadana i institucional a aquest terrible assassinat. Una mort injusta, brutal, d’una persona que ensenyava als alumnes la llibertat d’expressió, el respecte a les creences. Aquells que no coneixen aquests termes, llibertat, respecte, són qui duen el fanatisme de les seves idees fins a l’extrem de llevar la vida a qui veuen com a enemic i morir també ells.
França és un país on el laïcisme s’ha practicat a les escoles des de fa segles. No hi ha classes de religió de cap casta, es considera que ha de ser la família, o els representants religiosos qui han de formar en les creences. Molt diferent de l’Estat espanyol que es defineix com aconfessional, en la Constitució, que no laic, i per tant l’Església catòlica pot ensenyar la seva religió amb els seus professors i professores, nomenats pels bisbes, a les escoles i instituts, al mateix temps que manté una doble xarxa d’ensenyament pública i concertada, on els centres de titularitat eclesiàstica tenen un gran percentatge, almanco aquí a les nostres Illes.
La ciutadania francesa formada des de la Revolució burgesa de 1789 manté com a valors propis aquest laïcisme, juntament amb el republicanisme, i l’orgull dels seus serveis públics que abans de la pandèmia foren defensats una vegada més, als carrers, davant l’intent de retallades del Sr. Macron. No podem oblidar igualment el seu gran jacobinisme que s’afegeix a aquests valors i fa que l’estat francès sigui un dels més centralistes d’Europa, sense reconèixer la pluralitat dels seus pobles.
Per aquestes raons els atemptats a la llibertat d’expressió, sigui a un setmanari fa cinc anys, o a la llibertat de càtedra, ara, commocionen i remouen consciències. La societat capitalista es fonamenta en l’individualisme, els valors col·lectius són menyspreats, en la lluita per sobreviure fot qui fot i visca el rei!, trepitjant al de devora si és un obstacle, creant frustracions a balquena en fer creure que la felicitat és la possessió de béns materials, com més millor.
La realitat que viu el 99% de la població en canvi és ben diferent. La pandèmia ens ha ensenyat de bell nou en pensar en col·lectiu, a crear xarxes de solidaritat, davant la crisi econòmica que ve i que viuen tantes persones i les seves famílies. Moltes d’aquestes descobreixen aquesta solidaritat quan s’han d’acostar als centres de repartiment d’aliments, per poder continuar pagant el llum, el lloguer o la hipoteca. Moltes es desesperen en veure la lentitud de la burocràcia a l’hora de tramitar els ajuts institucionals, siguin el subsidi d’atur, sigui l’ingrés mínim vital.
És cert que vindran mesos difícils, ja els vivim en aquesta tardor. Nosaltres aquí, a unes illes que vivim del turisme, i arreu del món, també a París, a França, a Bèlgica, a Gran Bretanya... Per això més que mai hem de saber combatre els missatges xenòfobs, racistes, amb raonaments de respecte a la diversitat, a la pluralitat, a les llibertats, als drets humans de tots i cada un de nosaltres.
No caiguem en el desànim i la desesperança que assassinats com el de Samuel Paty ens poden motivar. Davant la barbàrie posem la democràcia i els seus valors, les llibertats d’expressió, d’associació, de creences. Parlem de respecte i diàleg, contrastem els missatges de l’extrema dreta que no creu en el sistema democràtic i voldria il·legalitzar els adversaris.
I per acabar, deixau-me que manifesti la meva alegria per la victòria de na Jacinda Arden, laborista, com a Primera ministra de Nova Zelanda. Ha aconseguit la majoria absoluta per la bona gestió de la pandèmia al seu país, que els mitjans de comunicació han definit com a una política de l’amabilitat, en moments d’incertesa. Ha aconseguit la representació més gran parlamentària del seu partit, enfront del conservador Partit Nacional liderat també per una dona Judith Collins.
Un país molt llunyà, amb cinc milions d’habitants, que continua rebent persones d’arreu del món que volen treballar allà. Un país que ha fet una passa endavant amb aquests valors democràtics, reivindicant la solidaritat, el treball col·lectiu, l’amabilitat, enfront de la pandèmia.
