En Ramon Cotarelo les diu pel boc gros. Segur que no es tracta d’una obsessió personal, d’una dèria. Les escomeses diàries contra ERC deuen tenir un fonament prou motivat. Recordem que el politòleg naturalitzat català havia de tancar les llistes d’aquest partit a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017, i que des d’aleshores els dedica anàlisis o exabruptes sense pietat.
Fa pocs dies Vicent Partal disseccionava en un editorial l’animadversió que ERC s’ha guanyat a la societat catalana, i ho deia amb motiu del linxament d’Oriol Mitjà des de l’aparell del partit: “Quant a Esquerra, no és cap secret que el partidisme i la qualificació dels seus dirigents són dos elements que una part dels ciutadans veu amb inquietud, i deduesc que per això algun sector del partit o de l’aparell s’ha sentit prou identificat en una desqualificació –que no necessàriament era directa– per a llançar-se al coll de qui la fa.”
No només Cotarelo denuncia un aparell de partit -Apparátchik i Nomenklatura- al més pur estil estalinista, perfectament coordinat, que mou fitxes i peons als mitjans de comunicació públics i privats, a entitats culturals, a l’administració... Hi ha moltes veus espantades pel caire que estan prenent les actuacions quotidianes d'aquest aparell de partit. I ja ho sabem, allò de la condició assembleària d’ERC ha desaparegut. Els seus afiliats no decideixen res en el camí a seguir.
En un article anterior (“A ERC (i a Josep Huguet), l''agonia' els farà perdre l'hegemonia”) advertia que les presses per prendre el govern autonòmic i l’hegemonia els esgarraria els càlculs, perquè han optat pel camí de la reforma i no de la ruptura, que els portarà a l’assimilació. Però el partit té un altre problema: el de l’aparell i la menjadora.
Les eleccions i l’hegemonia no es guanyen alimentant una menjadora que prengui el control d’àmbits administratius o associatius, i menys quan aquest exèrcit de col·locats de l’aparell no prediquen amb l’exemple i s’acomoden en un modus vivendi que difícilment voldran capgirar.
Si observem les conselleries i departament que gestiona ERC (Salut, Educació, Treball...) podem copsar que no són capaços de fer front a una situació adversa com l’actual, i que tot són fugides cap endavant, promeses que mai es compleixen i una claca mediàtica que no aconsegueix endolcir la realitat, ans el contrari, aconsegueix generar més conflicte i desencís.
Sectors socials que abans haurien votat ERC (sanitaris, docents, treballadors afectats per ERTO’s) ara redreçaran el seu vot desenganyats per les promeses i l’espectacle grotesc d’un aparell –d’una casta, en resum- que fa la viu-viu i que mai dona la cara mentre els altres les passen magres.
Potser ja se n’estan adonant: les eleccions del 14 de febrer de 2021 seran un gerro d’aigua freda per a ERC, que qui sap si decidirà aleshores endreçar el pati i recuperar la seva identitat independentista.