Cíclicament i amb cada convocatòria electoral, en el si de l'ANC es genera el debat sobre si l'entitat ha de donar suport explícit a alguna candidatura o fins i tot, si caldria que l'Assemblea impulsés la seva pròpia llista.

És un misteri saber qui hi ha darrere d'aquests debats recurrents. Però, malgrat l'evidència que els partits independentistes que avui formen part del parlament de Catalunya ens mereixen poca credibilitat i confiança, generar aquests debats desgasta l'organització, i desnaturalitza l'objectiu de l'Assemblea que no deixa de ser cap altre que l'objectiu independència.

Resulta evident, per molt malament que ho facin, que és vital que l'autonomia de Catalunya la segueixi governant els partits independentistes. No hi ha alternativa, i estar permanentment pendents de què fan, de com actuen o de què diuen els seus dirigents, transmet el missatge que la política només la poden fer els partits i les institucions, i això ens aboca a un seguidisme pervers, un cercle viciós de frustracions i desenganys col·lectius, que resulten en una desmobilització preocupant de la societat civil.

L'octubre del 2017 ens va demostrar que només amb la política institucional no guanyarem la república, cal reforçar-nos socialment, i això no només es fa amb vots, perquè ja sabem que l'Estat no funciona en lògica democràtica.

L'Assemblea està feta per crear, per il·lusionar, per construir, mobilitzar i finalment guanyar. Té l'obligació de crear estructures de contrapoder, no només per enfrontar-se a l'estat, sinó també a l'autonomia. Té l'obligació de crear patronals independentistes, potenciar el sindicalisme republicà, potenciar alternatives de consum, organitzar i teixir la societat i, fins i tot, de crear espais comunicatius de premsa, allunyats de la contaminació partidista de molts mitjans.

L'Assemblea ha de servir per enfortir-nos i fer-nos madurar com a societat. Per a preparar-nos col·lectivament per la victòria final. Ha de servir per allunyar-nos del model d'hiperlideratges personalistes que tant ens van penalitzar l'octubre del 2017 i ha de servir, també, per explicar que la política "real", la que es fa des de la societat civil, la que trepitja el carrer i la que rep garrotades dels mossos, està molt allunyada d'aquells que, amb un discurs independentista de praxi dubtosa, només viuen de les institucions i tenen por de perdre les cadires.

L'ANC ha de treballar sempre en positiu. No pot ser antipartits, no pot fer antipolítica i si m'ho permeteu, no pot ser tampoc una organització antirepressiva, malgrat sempre, sempre ha de combatre els discursos d'extrema dreta i ha de ser clarament antifeixista.

L'independentisme, com a moviment d'alliberament, no pot restar al marge del que passa al seu voltant, precisament perquè no és un moviment "extraterrestre", sinó que sorgeix de les necessitats i preocupacions del nostre poble. Així doncs, en plena crisi sanitària i una crisi econòmica i social que està deixant desprotegida la majoria social, l'independentisme no en pot quedar al marge i cal que sigui rigorós i connectat amb la realitat social.

Tenim feina. Molta. I tenim pressa. Molta. Així doncs, què tal si ens deixem de partits i ens preparem per guanyar la partida?