Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ocupes
25/09/2020 Hemeroteca
Sergi Tarín. Font: el Temps Sergi Tarín. Font: el Temps

Si vostè, estimat lector, estimada lectora, pot llegir aquesta columna des de sa casa, o fins i tot des de la segona o tercera residència, està d’enhorabona. No cal haver seguit amb massa cura les darreres notícies per saber com de difícil s’ha convertit allò de mantenir la integritat territorial pròpia. Comprar el pa, atendre la neteja gàstrica del gos o, fins i tot, buidar el cub del fem s’han transformat en operacions d’alt risc. D’un risc evident per a les nostres llars. Qualsevol absència, per mínima que siga, és suficient perquè sofisticats ocupes ens deixen en el carrer. Tanta és la capacitat ocupadora que ja són a dins, no sols, de les vivendes, sinó també de les nostres preocupacions, malsons i diaris de referència. Així d’elevada és la voracitat que han rebentat a colp de titular els panys de l’actualitat per escampar-se per tota mena de portades fins a desallotjar de la primera plana inquilins il·lustres com el rei emèrit (als Emirats Àrabs Units, on no arriben els ocupes, de moment...), una tal Covid-19 o 20.000 milions de deute eixugats en fusions bancàries. Què és tot això sinó pura ferralla informativa enfront el gran, excels i incontrolable problema de la nació, les ocupacions? 

I no, que no els enganyen amb les xifres fabricades al despatxos, prèviament usurpats, dels lobbys i grups de poder dels ocupes. No són 3,5 milions de cases buides dels 25 milions d’habitatges que, segons els cens de 2011, hi ha a Espanya. Ni tampoc estan en mans, en la seua majoria, de bancs rescatats amb diners públics, grans propietaris que especulen amb el preu del lloguer i del sòl o fons voltors que acumulen pisos buits a l’espera de millors horitzons per invertir. Ací els únics animals de carronya que hi ha són els ocupes a l’aguait en els cantons, sempre disposats a l’oportuna puntada a la porta. Aturats de llarga durada? Mares fadrines amb menors? Matrimonis d’ancians desnonats pel banc? Tot mentida. Mers eslògans fabricats en les taules dels publicistes a sou de les màfies internacionals de l’ocupació. Campanyes agudes que calen en el nostre subconscient i que estan a l’altura, com a mínim, d’aquelles altres exitoses com ara “La Transició va ser modèlica”, “A Espanya no hi ha presos polítics” o “Martín Villa era un demòcrata”.

Tampoc és veritat que a diari es produesquen 160 desnonaments enfront 41 denúncies per usurpació. Ni que només hi haja 87.000 famílies ocupes. Un zero, o millor dos, caldria afegir a la xifra. No, l’enquestes del CIS menteixen. Ja saben, el Tezanos aquest. Ni la pandèmia ni la corrupció són els principals problemes de la ciutadania, sinó l’ocupació. Ocupació de k, d’usurpació, no aquella altra relacionada amb la nòmina o l’atur. De què val un salari si un no pot deixar sa casa a soles ni un minut? I és evident que si infermeres i metges fan vaga no és per cap manca flagrant d’inversions en la sanitat pública, sinó per la inseguretat de tornar de la feina i descobrir que t’han ocupat la casa. I sort que, encara que tard, com sempre, les institucions ja han començat a reaccionar davant del problema. A Madrid s’ha creat una oficina antiokupes per assessorar les sacsejades comunitats de veïns. Pur esparadrap quan el que cal és xarop de Codi Penal a grans glops. Així ho ha intuït el fiscal en cap de la Fiscalia Provincial de València, José Francisco Ortiz Navarro, qui ha cursat un decret als fiscals de la província, les forces i cossos de seguretat de l’Estat i els caps de les policies locals amb informació sobre com actuar davant d’aquesta xacra. I s’agraeixen també els anuncis de certs partits d’impugnar, per exemple, la llei catalana per controlar el preu del lloguer, emparada per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, antiga líder de la PAH, aquesta entitat col·laboracionista dels abertzales del metre quadrat aliè. Una militància, per cert, de la qual mai no ha renegat ni tampoc s’ha penedit públicament.

Aquesta veritable pandèmia amenaça fins i tot l’economia i el seu principal sector: el turisme. La davallada aquest estiu ha estat fulgurant. Pel coronavirus? No, pel perill d’ocupació. El temor a perdre la casa ha reduït dràsticament els temps, i també les distàncies, en les vacances. De fet, un servidor és un exemple extrem: ni m’he mogut de casa. I no per manca de diners per viatjar ni per la precarietat laboral d’un sector, el periodístic, ja en crisi endèmica; ni perquè la vida de freelance no permeta ni pagar la quota d’autònom o que les paraules expectativa i futur esdevinguen un eclipsant oxímoron. No, és clar que no. No cal que ho diga. L’única raó ha estat evitar que m’ocuparen la casa.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid