Marcel·lí Perelló va néixer a Barcelona el 8 de gener de 1897, visqué al barri antic de la ciutat, primer a la baixada de Santa Eulàlia i després al carrer de la Palla, número 10.

De ben jove, i a causa seu esperit rebel, els seus germans l’anomenaren Gavroche, el personatge d’Els Miserables de Victor Hugo que representa un nen del carrer. Reafirmat per l’ambient de revolta social que es vivia a Barcelona a principi del segle XX, s’acosta al moviment catalanista i quan té la majoria d’edat es relaciona amb els primers grups d’acció separatistes, sempre acompanyat del seu amic i company de peripècies Jaume Compte.

El 13 de setembre de 1923 ell mateix escriurà:«Després de la crema de corones que dos dies abans el poble català havia deixat davant el monument a Rafael de Casanova, aquest fou l’inici de la formació en la clandestinitat dels Escamots d’Estat Català que, seguint les directrius de Francesc Macià, havien de convertir-se en l’exèrcit que independitzés Catalunya del jou espanyol.»

Una vegada exiliats els dirigents d’Estat Català Francesc Macià i Daniel Cardona, Manuel Pagès, que queda com a últim responsable, organitzarà una reunió en una casa del carrer de Bertrellans, de Barcelona, en la qual es designà Roc Boronat cap de finances i Perelló cap de direcció, i arribà a ser el darrer cap dels escamots de l’organització.

Més tard, Perelló i Jaume Compte van engegar l’organització Bandera Negra i coorganitzaren i dirigiren el Complot de Garraf l’any 1925. Amb aquesta acció es pretenia executar el rei d’Espanya Alfons XIII, col·locant una bomba a la via per on passaria el tren que portava la família reial.

Arran d’una delació, Perelló i els seus companys van ser detinguts, jutjats i condemnats a perpetuïtat. Perelló va ser reclòs a la presó Model de Barcelona i més tard al penal d’El Dueso (Cantàbria). A través de la feina engegada per ajudar i solidaritzar-se amb els presos polítics, es creà el Comitè Pro-Presos, del qual formava part Edelmira Valls i Puig, que acabà essent la seva dona.

Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera(1927), Perelló fou amnistiat i sortí lliure el 21 d’abril de 1930. Es reincorporà a Estat Català i més tard donà suport al Partit Nacionalista Català. També estava integrat a la maçoneria, dins de la qual pertanyia a la lògia Themis i utilitzava el nom simbòlic de «Jaume Compte», que el 6 d’octubre de 1934 havia mort en els combats del CADCI.

A partir del 21 de juliol de 1936 s’encarregà de la direcció del Diari de Barcelona, òrgan d’Estat Català, partit del qual acabà sent secretari general.

Exiliat, fou internat al camp d’Argelers, i al cap d’un any esdevingué un dels signants, per part d’Estat Català, de la formació de l’«Organització», el 4 de maig de 1940 a París, juntament amb Joan Cornudella i Antoni Andreu i Abelló, mentre que per la banda de Nosaltres Sols! hi eren presents Daniel Cardona, Joan Massot i Jaume Martínez Vendrell. L’1 de juny de 1942 es donà nom a l’«Organització», que esdevingué Front Nacional de Catalunya.

Aquell mateix any, perseguit per la Gestapo, s’embarcà amb la seva família amb destinació a Casablanca, i d’allà, amb un vaixell portuguès, arribà a Mèxic. Tant bon punt arribat a Mèxic, no tingué descans per organitzar l’independentisme català a aquella banda de l’Atlàntic, on feu una feina ingent.

Perelló participà molt activament, amb Josep Maria Murià, en les accions dels grups independentistes de l’exterior, i s’acostà cada vegada més a les idees de Salvador Carbonell i Puig, que des de Cuba ja havia abraçat les tesis separatistes i a partir del 1906 havia editat la primera publicació separatista i l’any següent havia creat el Grup Nacionalista Radical, formant tots ells la Unió dels Catalans Independentistes i essent-hi adherits a partir del 2 de març de 1943.

Perelló col·laborarà amb Josep Carner-Ribalta i Josep Fontanals als Estats Units, amb Hipòlit Nadal i Mallol a l’Argentina, i continuà sent delegat de l’FNC a Mèxic. Publicà articles a La Nación Catalana, al Butlletí d’Informació Catalana (Cuba) i a Ressorgiment (Argentina).

L’any 1944, a l’interior de Catalunya,l’FNC es reconstruirà, ja que la branca política havia caigut, mentre que la militar continuava intacta i amb moltes ganes de fer accions, fet que provocarà que més militants entressin cap a l’interior, animats pels èxits dels aliats contra les tropes de l’Eix.

Aquests fets marcaran la diferència entre els exiliats d’Amèrica, proclius a «la superació de l’Estatut, d’Espanya, i treballar per un nou país lliure», i la situació que es vivia a l’interior, de«defensa de la legalitat republicana i vinculació de la situació catalana a la resta de països democràtics».

El mateix any, Perelló va ser triat vicepresident de la Unió dels Catalans Independentistes.

A partir de l’1 d’octubre de 1944,va escriure editorials per a Enllà,una revista que portava com a subtítol: «Per la independència dels pobles i el socialisme», i que des de Mèxic publicà set números.

El gener de 1946, amb la gent del’UCI de Mèxic, publica un opuscle: Cataluña acusa, dedicat a «los héroes del Front Nacional de Catalunya, que están luchando contra la más brutal manifestación del imperialismo español».

L’any 1951 s’engegà a Mèxic una proposta d’organitzar una Conferència Nacional Catalana, de la qual Perelló fou portaveu de la Comissió Organitzadora, i que s’arribà a celebrar entre l’11 i el 13 de setembre de 1953.

El 1956 també treballà de valent per fer realitat la segona conferència del CNC, que tanmateix, després de dos intents, no s’arribà a celebrar.

Diversos malentesos entre Joan Massot, delegat d’Estat Català a París, i Marcel·lí Perelló des de Mèxic com a delegat de l’FNC, lligats a les friccions entre l’FNC, Estat Català, el Consell Nacional Català i la Generalitat de Tarradellas, provocaran friccions entre els dos personatges. Tot i aquest punt de distanciament, tant l’un com l’altre no cessaren en les seves activitats per aconseguir la llibertat de Catalunya.

El 1958, Perelló escrivia a Salvador Carbonell a Cuba en aquests termes:

«...Aquesta joventut va tenir una idea original: renunciar a la violència com a tàctica per fer triomfar el seu ideari. Us he de confessar que no hi estic d’acord... Altrament no es pot dir que hagin obtingut bons resultats... En el nostre temps nosaltres volíem materialitzar resultats tot seguit».I de la mateixa manera, cartejant-se amb Josep Pineda Fargas (l’Havana), Josep Conangla Fontanilles(l’Havana), Manuel Viusà (París) i d’altres analitzava la situació del 1931 una vegada proclamada la República Catalana, i arribava a aquestes conclusions:

«No hauria costat a Catalunya tanta sang i tant esforç com li costa l’aixecament militar espanyol de 1936.»

I continuava:

«M’adono que la meva moral era més alta quan estava detingut a les presons espanyoles que no pas ara que visc en terres americanes.»

«... aquells temps en què ho donàvem tot i no demanàvem res, els qui s’avenen a les formes de convivència sense exigir res per endavant, els qui es conformen sent soldats i no els qui, des de primer antuvi, volen ser generals.»

No entenia:

«... la subordinació dels interessos de la nació als interessos del partit.»

Remarcant, un cop aconseguida, la victòria de Fidel Castro i els seus seguidors a Cuba:

«Cuba ha donat un gran exemple al món i Fidel Castro, sigui com sigui ell personalment, ha demostrat que les “bogeries” poden obtenir una realitat assenyada i triomfant quant hom es juga, de debò, la vida.»

Marcel·lí Perelló va morir a la Ciutat de Mèxic el 4 de març de 1961.Tant els seus amics com els oponents ideològics van coincidir a destacar la seva rebel·lia insubornable i la seva tenacitat indestructible.