Si la maquinària judicial no s'espatla a última hora –cosa poc probable–, els cinc magistrats del Tribunal Suprem que avui jutjaran el president Quim Torra dictaran prompte la sentència escrita fa anys, en algun passadís fosc connectat directament amb les clavegueres de l'estat, quan es va decidir mamprendre una causa general contra l'independentisme que pel camí ha deixat molts altres cadàvers democràtics. Uns 2.800 ciutadans, segons dades d'Òmnium, entre encausats, presos i exiliats són víctimes avui de l'estat que ha decidit jugar totes les seues cartes repressives davant la passivitat d'una Europa que en general prefereix mirar cap a una altra banda, per molt que alguns dels seus tribunals i institucions li hagen tret les vergonyes amb sonades sentències, informes i declaracions que a l'hora de la veritat no fan tremolar el pols d'uns botxins decidits a morir matant. Torra serà així el primer president elegit democràticament que és inhabilitat per un tribunal. I ho serà amb la burda excusa de ser el responsable últim que al balcó del Palau de la Generalitat pengés una pancarta que demanava la llibertat dels presos i, quan l'obligaren a retirar-la, una altra que reclamava una cosa tan radical com la llibertat d'expressió, també despenjada finalment fora del termini establert per la Junta Electoral Central, institució sense atribucions judicials i de rang òbviament inferior a la Generalitat.

Fins ací l'esperpent en què viu immersa la política espanyola i que culminarà, si la maquinària no s'espatla, en uns dies o setmanes amb el nou xou contra Torra. I qui diu Torra o punta de l'iceberg diu avís per a navegants o sentència contra tots els qui demanen la llibertat dels presos i no renuncien a la llibertat d'expressió de reclamar-la una i altra vegada, contra la majoria dels ciutadans que el van votar, contra el dret inalienable dels pobles a l'autodeterminació, contra el dret a desobeir ordres i lleis injustes. De vegades, també en el terreny simbòlic, l'alternativa a la confrontació democràtica amb l'estat és la pura i simple submissió.

I aquesta darrera opció no entra en els objectius ni en la manera de pensar del president Torra. Aquest home aixeca passions enfrontades des del moment que va ser elegit per al càrrec que encara ostenta. A mi m'és simpàtic per la mateixa raó per la qual molts adversaris polítics, sobretot des del nacionalisme espanyol, el detesten. Ombra de la fidelitat inexpugnable envers el president Puigdemont (dimoni amb banyes i ulleres que viu exiliat a Brussel·les) i la seua causa, davant Torra s'han alçat reptes polítics gegantins i la immensa foscor de la pandèmia, barallant-se contra els quals ha anat marcant perfil propi. Potser m'és simpàtic perquè no respon als esquemes convencional del polític professional que no és, perquè escurça la distància entre el que es pensa, es diu i es fa, perquè creu en el que pensa, diu i fa. És curiós, ens solem queixar de l'avorrida indiferència dels polítics a l'ús i quan ens en trobem un que se n'ix del motle l'avorrim per extraterrestre. Però en els temps d'inanitat i descrèdit de la política, no ser "d'eixe món" (com ho érem nosaltres quan Raimon entonava el Diguem no), no em sembla un detall menor. Es nota que és especial en la franquesa amb què parla, sense la comèdia a què ens tenen acostumats ni la retòrica rància majoritària en el gremi. Clar que la franquesa políticament incorrecta és mal vista en l'esfera del maquiavel·lisme dominant. Des de bell començ ha rebut atacs a tort i a dret i la caverna mediàtica s'ha acarnissat especialment amb ell. Si la seua experiència política, origen per altra banda de tantes condescendències, servituds i mals vicis, és limitada, ho ha compensat amb escreix amb la seua naturalesa de corredor de fons, de treballador infatigable. Els qui el qualificaven de pusil·lànime han hagut d'engolir-se molts gripaus propis quan el van veure confinat, afectat pel coronavirus, a la Casa dels Canonges i tanmateix ben ferm al governall.

Els qui l'acusaven d'estrambòtic han hagut d'apropiar-se iniciatives que ell va defensar abans que ningú durant els episodis més durs de la pandèmia. Torra serà víctima no sols de la venjança insaciable dels tribunals espanyols sinó també del foc creuat entre les famílies de l'independentisme. Però trobarem a faltar el seu estil que inspira honestedat i senzillesa, les seues maneres suaus, la solidesa de la cultura d'algú que no sol parlar d'oïdes ni repeteix frases buides, l'enteresa amb què ha sabut interpretar un paper molt difícil en temps molt convulsos. I si ara l'inhabiliten, en un futur no gaire llunyà el poble per al qual ha treballat amb tant d'esforç potser tornarà a atorgar-li les credencials per a una bona governança i una honorabilitat guanyada a pols i suor.