Els governs i la seva política no es defineixen per les seves autoproclamacions ni per ho publiquin els titulars de premsa sinó per la seva acció i les seves propostes. L'esquerra existeix, no perquè es posi aquest adjectiu, sinó perquè pensa en aquells que van posar la seva esperança en el seu discurs.

Esperàvem i continuem esperant que el govern no cedeixi davant les pressions dels grans poders financers i la UE (l'anomenada Europa dels mercaders). Desgraciadament veiem amb extraordinària preocupació com s'ha promogut des del propi govern l'absorció de Bankia per la LaCaixa, naixent la major entitat financera d'Espanya; un d'aquests bancs que no poden fer fallida perquè l'Estat els empara i perquè són massa grans. L'absorció implicarà l'acomiadament de milers de treballadors i la reducció d'oficines fomentant la despoblació a l'Espanya buidada. El nostre país perd la possibilitat de tenir un Banc Públic, com tenen la majoria dels països del nostre entorn, i desapareixerà la capacitat per a recuperar els 23.000 milions d'euros que va costar a l'estalvi nacional la salvació de Bankia.

També ens preocupa i molt que algunes institucions del país com el Banc d'Espanya i el seu governador Pablo Hernández de Cos segueixin en la seva croada personal per denigrar als pensionistes acusant-nos d'insolidaris.

Com dèiem. Al marge dels discursos són les accions del govern i les seves propostes les que ens preocupen. Com la campanya que realitzem contra la Motxilla Austríaca va donar resultat i han hagut de retrocedir, el ministre de Seguretat Social, el senyor José Luis Escrivá, ara pretén fer-nos creure que les pensions se salvaran gràcies al model de pensions anglès, un dels més avars i miserables de tot el continent. El senyor Escrivá aposta pels plans de pensions privats d'empresa encara que ell sap que són deficitaris. Es pretén augmentar l'edat de jubilació i computar per tota la vida laboral reduint d'aquesta manera les pensions. D'igual forma es pretén penalitzar les pensions anticipades als treballadors corrents, però mantenint-les per als acomiadats per les grans empreses, com LaCaixa o Bankia en plena fusió. D'aquesta manera amb diners públics tornem a beneficiar als responsables de la crisi que arrosseguem des del 2008.

Companys i companyes  estem en una cruïlla. La IV Assemblea ens ha marcat el rumb. És hora d'unitat, de treball, pressió i sacrifici. És hora de proclamar com sempre però més alt encara: GOVERNI QUI GOVERNI LES PENSIONS ES DEFENSEN