Aquest agost ha estat notícia l’arxivament de la querella contra Carlos Rey González, redactor de la sentència de mort de Salvador Puig Antich. L’Audiència de Barcelona confirma així l’arxiu de la causa ordenat pel Jutge d’Instrucció. A finals del 2018 el Govern Municipal de Barcelona va interposar  la querella per delicte de «lesa humanitat», entenen la no prescripció d’aquesta mena de delictes i el fet que no seria necessària la tipificació com a tal en el seu dia. L’Audiència, seguint el criteri ja establert en altres casos entén que no hi ha delicte de «lesa humanitat», per tant serien fets prescrits i que en tot cas l’Amnistia del 77 no ha estat derogada i que per tant aquest és a dia d’avui, el consens polític. Aquest ha estat l’argumentari per denegar les diverses peticions d’extradició cursades per Argentina contra alts càrrecs de la dictadura franquista, i contra el mateix Carlos Rey el 2013.

No deixa de ser curiós que en data d’1 d’agost s’hagi fet pública una carta de suport a Martín Villa, adreçada a la jutgessa argentina Servini que li prendrà declaració, signada per ex presidents de l’Estat i altres prohoms, inclosos ex dirigents sindicals tant d’UGT com de CCOO. Fet que fa recordar el suport públic de diverses personalitats al Rei Emèrit. El blindatge del règim del 78 està fent hores extres.

ltre cop l’Amnistia d’octubre del 77 apareix com la llei de «punto final» del franquisme. Cal recordar el previ Decret d’Amnistia del 30 de juliol del 76, ampliat posteriorment el març del 77 i l’excarceració i l’estranyament dels presos bascos del maig al juny del 77, les primeres eleccions considerades democràtiques es van fer el dia 15 de juny. Contràriament a l’opinió estesa, la llei de «punto final» no va ser cap contrapartida a la sortida dels presos «antifranquistes» (poso les cometes ja que entenc que el qualificatiu d’antifranquistes per més normalitzat que estigui, no defineix les pretensions polítiques dels mateixos) sí que hi van haver algunes excarceracions amb recorreguts diversos, però no em consta cap aplicació efectiva de l’Amnistia del 77 via resolució judicial als anys 70 i 80. En el cas argentí, la «Ley de punto final» i la de «Obediencia debida» promulgades l’any 86 van ser derogades pel Congreso Nacional al 2003.

Per regla general es fa un garbuix entre l’Amnistia del 76 en dos temps, la que sí va suposar una sortida massiva de presos, i la del 77; i el donem per bo ja que permet un relat fàcil d’entendre i és funcional tal i com s’han anat desenvolupant les coses. També evidencia un fet cabdal, que la segona restauració borbònica es basa en un triple oblit, el de la Guerra dels Tres Anys, el del Franquisme i el de la Transició mateixa. Al cap dels anys, masses anys, sembla que anem recuperant la memòria sense, per tant, fer cap exercici d’autocrítica. Es podria entrar en la dialèctica  entre l’ètica de les responsabilitats i la de les conviccions, però ni això, el consens majoritari és tancar files al voltant del règim.

Es pot afirmar que l’Amnistia del 77, la del punt final, no s’aplica als independentistes catalans, per fets anteriors a l’Amnistia es detenen vora de 30 persones de les quals 10 foren condemnades a presó. Els motius de denegació segueixen dos arguments en el temps, primer la no intencionalitat política (literalment no hi pot haver intencionalitat política sense multicopista) i després dient que la pretensió d’independència no té cabuda en el marc institucional i jurídic definit per la Constitució Espanyola (1978) i L’Estatut d’Autonomia (1979). De fet, aquest darrer argument segueix vigent hores d’ara: la pretensió d’independència no és democràtica, ens diuen, ja que està fora de la Constitució, «que nos dimos entre todos» i de l’ordenament jurídic i institucional que la desenvolupa. No troben l’imprès de sol·licitud d’independència, per tant…

La Transició suposa un veritable daltabaix de la situació política, el terra es belluga i els espais es recomponen. A Catalunya l’únic espai, amb prou força, que es manté  a l’oposició i critica de manera radical la nova situació és l’independentisme. La Transició també ha tingut un efecte clarificador, fent decantar les posicions. Als anys 80 l’independentisme s’articula al voltant de Terra Lliure, la formació  de la qual fou l’any 79 i la primera aparició pública el juny del 81, i del Moviment de Defensa de la Terra.

A la Declaració de Principis de TL (gener de 1984) es diu: «En definitiva el pas del franquisme a la democràcia és una simple necessitat de continuïtat del mateix sistema capitalista. Aquesta apreciació va escapar en un primer moment a alguns sectors del nostre poble, però, en canvi, sí era totalment entès per molts “demòcrates de tota la vida”. Molts dels mateixos elements del franquisme van ser els principals protagonistes a l’hora de fer la transició i la reforma… I al seu costat, completament identificats mútuament en una mateixos interessos, s´hi han incorporat molts representants de l’antiga oposició democràtica, i fins i tot molts dirigents sindicals abans combatius. De fet cadascú ha complert el seu paper…»

Em permeto reproduir també part d’un document aprovat a la III Assemblea de Terra Lliure, tardor del 1998 on es reflecteix l’anàlisi que es feia de la Transició i de la nova etapa que s’obria: «Una de les coses que ens permet adonar-nos-en clarament de quin és el veritable sentit de l’actual marc polític, és el seu origen històric, és a dir la Transició. En el denominat procés de Transició, els partidaris de la reforma, situats a les institucions del poder en crisi, persuadeixen als dirigents de l’oposició, aquests persuadeixen a les bases i sectors populars mobilitzats, i progressivament es passa de l’anomenada “ruptura democràtica” a la “ruptura pactada”. De fet no es va articular una veritable estratègia de ruptura, per manca de capacitat i sobretot de voluntat política. I l’espasa de Dàmocles dels poders fàctics va fer la resta… La Transició, fins i tot fes del punt de vista formal, representa la continuïtat respecte a les forces econòmiques i polítiques de l’esgotat règim anterior, una legitimació dels aparells de dominació, incorporant les forces que renuncien al paper opositor, reforçant així el bloc històric dominant. Es destrueix la cohesió de  moviments populars, caient en una dinàmica pactista i d’integració. Es produeix una adaptació de les superestructures als canvis importants de l’estructura econòmica tant de l’Estat Espanyol com de l’Europa Occidental. Pel que fa a l’Estat es mantenen els mateixos símbols (bandera himne, rei…) i els mateixos operadors (Justícia, policia, militars…) de manera que el projecte d’Estat Democràtic i de les Autonomies és una continuïtat de la Dictadura.»

En definitiva l’independentisme als Països Catalans suposa la impugnació del Règim del 78 des del minut zero.