A l'origen, les Espanyes dels Borbons són, senzillament, Espanya. La dinastia borbònica va començar el seu regnat acabant amb les institucions d'autogovern dels estats de l'antiga Corona d'Aragó. A Eivissa, se suprimí la Universitat i se'ns espoliaren les Salines. Tot això, a principis del segle XVIII. Després de la part bèl·lica, va venir la part institucional, i Carles III va donar-li forma a tot plegat: la forma no podia ser altra que la que imposava França. És a dir, un estat unitari. Recordem la sàvia frase de Lluís V. Aracil: “Espanya és, entenguem-nos bé, una regió de França”. A partir de la Guerra de Successió, hi ha hagut tres segles d'alts i baixos, en què la major part del temps la dinastia Bourbon ha estat regnant a Espanya. Res de les Espanyes. Espanya una i no cinquanta-una, que deia aquell. Espanya com França. Clar.

La sortida del regne de Joan Carles I i el pes que sembla que es treu de damunt Felip VI ens permeten, a hores d'ara, comparar algunes característiques del regnat del pare amb les que presenta el regnat del fill. Pretendre, en qualsevol cas, que es tracta de dos països diferents, o de dues formes diferents d'entendre l'Estat seria passar-se de rosca. Observam, emperò, algunes diferències notables en l'estil.

Joan Carles va haver de fer alguns jocs de mans amb els energúmens del búnker franquista, al principi del seu regnat, i això li va conferir algunes habilitats socials de les quals es troba totalment mancat el seu fill. Amb simpatia i bon humor va mirar de trampejar la situació, i amb inventiva i una mica de barra va crear algunes ficcions que han durat fins als nostres dies. Amb el retorn de Josep Tarradellas i la bona sintonia amb Jordi Pujol, va fer creure als catalans i, per extensió, a tots els autonomistes de les Espanyes, que es creava un Estat de les autonomies. Que les comunitats dites autònomes tenien alguna mena de poder propi. Que no se'ls podien recentralitzar les competències el primer dia que el govern central de torn així ho decidís. Que el 155 era només una ficció per tranquil·litzar els militars colpistes. Que l'estat profund eren una colla de germanetes de la caritat. I que per fer negocis bastava arrimant-se a l'arbre adequat. És a dir, a si mateix.

Correlativament, els súbdits li varen fer genuflexions a betzef, li regalaren iots, li facilitaren la companyia d'al·lotes guapes i li prepararen bacanals de tota casta i condició. Un festival. Mentrestant, el futur emèrit s'anava fent ric. Però amb això ja hi comptava tothom, i ningú no li donava massa importància. Tothom sap que els corruptes són menys perillosos que els energúmens. I la corrupció va en el paquet, segons la consideració de bona part dels nostres conciutadans.

Un bon dia, emperò, una cacera d'elefants, un accident inesperat, ho posa tot massa a la vista. I els bons consellers de la monarquia acaben convertint el rei en emèrit. I el fill puja al tron. Llavors la sana camaraderia masculina es va transformar amb castellana adustesa, amb celles arrufades i posat esquerp. S'havia de trencar amb el hi-hi-ha-ha del pare ràpidament. I donar la imatge que s'era més auster que Urraca de Castella ficada dins un monestir en plena estepa sense calefacció i a pa i aigua. Com podem imaginar, des de la nostra mediterrània illa, el remei va ser molt pitjor que no la malaltia. Al cap de quatre dies, el rei jove ja havia renunciat a una part del seu regne, a través d'un discurs memorable, un 3-O que passarà a la història de les pífies reials, segurament en un dels primers llocs del rànking mundial. En un obrir i tancar d'ulls, havia desfet la ficció paterna del poder de les comunitats autònomes, i havia posat l'autèntica natura de l'Estat al descobert. En un plis-plas, l'home havia mostrat descarnadament, a tots els ciutadans del Regne, com funciona l'Estat profund, com se les gasta, i com tracta aquells que no acoten el cap i diuen amén de tot.

El festival caribeny, amb strippers, alcohol i pasta a dojo volant d'aquí cap allà, amb algun tret i amb algun mort, però sense gaire més importància, amb iots i que no hi falti de res, amb menyspreu pels súbdits més genuflexius, naturalment, era substituït per un dur glatir de campament, pel vent xiulant entre l'estepa, pel gel vigilant la dutxa d'aigua freda de cada matí. El deliri de les autonomies era substituït per l'Espanya una i eterna, els colpets a l'espatlla esdevenien anys de presó a toc de Marchena, les quatres paraules en català per amansir els babaus se les emportava el vent abans que ningú pogués adonar-se'n i l'olor de les mariscades reials esdevenia flaire de ciri i grapa de cilici.

A grans trets, aquestes són les diferències més observables entre les Espanyes de Joan Carles I i de Felip VI. Que, al cap i a la fi, són la mateixa: la que no es vol reconèixer com a plural, la que només parla castellà, la que no entén les autonomies, la que odia la transparència i la democràcia, la que signa el dret d'autodeterminació però el rebutja, la que viu a costa de poc més de dues-centes famílies que marquen el ritme de més de quaranta milions d'habitants.