Participo, des de fa molts anys, en manifestacions i concentracions de contingut polític independentista o de denúncia del règim espanyol del 78, i quan hi veig algú amb una bandera republicana espanyola a mi em genera una certa desconfiança. Sempre em pregunto: es tracta d’un espanyol solidari amb la causa catalana i que porta la seva bandera o d’algú que participa en la nostra lluita però que quan arribi el moment de la veritat ens imposarà la seva bandera i ens negarà el dret a ser lliures com a catalans? Això, per exemple, com és lògic, no em passa quan hi veig banderes basques o gallegues. És impossible que ningú d’Euskal Herria o de Galícia, quan Catalunya estigui a punt d’assolir la seva independència, ens imposi la seva ciutadania, però amb els espanyols, per molt progressistes i antimonàrquics que diguin ser, la meva desconfiança és immensa, no hi puc fer res, són massa anys de rebre garrotades de la dreta però també de l’esquerra espanyoles.

Sé que no és gaire oportú expressar aquesta desconfiança vers la solidaritat espanyola amb el moviment d’alliberament nacional català just quan el pres Dani Gallardo acaba de complir deu mesos de presó preventiva pel simple fet d’haver-se manifestat a Madrid a favor de la llibertat dels presos polítics catalans, però crec que és millor posar les cartes sobre la taula: la solidaritat espanyola vers la lluita del poble català és absolutament minoritària i fins i tot en alguns territoris, testimonial. Dit això, expresso el mateix desig de llibertat per a Dani Gallardo que el que reclamo per als presos i exiliats catalans. Hi he d’afegir que el moviment independentista català sempre ha estat internacionalista, com ha de ser; hem de ser solidaris amb tots els pobles del món que, com el nostre, lluiten per la seva llibertat, però amb Espanya massa cops n’hem sortit escaldats. I és que la catalanofòbia i l’instint de possessió de l’Estat espanyol per la nostra terra massa sovint són més poderosos que totes les causes socials i totes les lluites que els espanyols puguin compartir amb nosaltres. I d’això n’hem tingut molts exemples al llarg de la nostra història.

Algú em podria dir que amb els ciutadans de l’Estat espanyol podem compartir una part del camí en el procés de liquidació del règim sorgit de la Transició franquista i que l’esquerra independentista catalana ha de ser solidària amb les lluites de l’esquerra espanyola. Em sembla molt bé, però cal tenir en compte que la línia que separa la solidaritat de l’abducció és molt i molt fina, i massa cops hi hem caigut i hi hem perdut bous i esquelles: els espanyols progressistes no han esdevingut lliures i nosaltres, encara menys, ja que hem acabat rebent una doble repressió.

No sé si m’explico. Som el poble més solidari del món mundial, som solidaris amb totes les causes que hi pugui haver; durant la Guerra Civil espanyola hi havia republicans catalans a tots els fronts existents arreu de la geografia peninsular, malgrat que els dirigents de la República espanyola ens menyspreaven tant o més que els franquistes. Som els primers a aportar diners i suports a totes les causes que hi hagi arreu de l’Estat i a fora... Però mai res de tot això no serà suficient, sempre serem titllats de garrepes i insolidaris per aquells que ens espolien any rere any i que s’apropien per simple dret de conquesta de la riquesa generada amb l’esforç i la força de treball de les classes populars d’arreu dels Països Catalans, siguin assalariades o autònomes. Potser tocaria recordar a l’esquerra nostrada una frase que va dir Lluís Companys, que és molt coneguda però que malauradament el poble català oblida massa sovint: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors; en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.” I, hi insisteixo: això no vol dir que no hi hagi espanyols solidaris amb la lluita del poble català. N’hi ha, i alguns han estat, i encara ho són, víctimes de la repressió per haver-se mobilitzat a favor nostre. Malgrat tot, com he dit abans, aquesta bona voluntat és molt escassa a l’Espanya de l’“A por ellos!”.

Per anar acabant, i per posar una comparació una mica radical... No és el mateix ser solidaris amb la lluita per la democràcia i la llibertat a Bielorússia, per exemple, que a l’Estat espanyol. Si ara mateix centenars de catalans anessin als carrers de Bielorússia a plantar cara als antiavalots, tindríem l’agraïment del poble bielorús, com també tindríem l’agraïment del poble espanyol si ens anéssim a trencar la cara als carrers de Madrid al costat dels republicans espanyols per fer fora la monarquia borbònica. La diferència és que ningú a Bielorússia ens imposaria després que formem part del seu estat, cosa que sí que passaria ben probablement amb la majoria dels republicans espanyols, que no ens veuen com a iguals, sinó com a part del seu estat encara que sigui a la força. I els catalans podem ser solidaris amb el poble espanyol, i tant, però mai ens conformarem a ser els seus presoners. Malauradament, l’esquerra independentista cau sovint en aquest parany i acaba convertint-se en esquerra federalista espanyola. Trencar la unitat independentista transversal i interclassista per llançar-se als braços de l’esquerra fraternal espanyola té unes conseqüències absolutament nocives per al moviment d’alliberament nacional català. Però una vegada i una altra caiem en aquesta trampa. Som un poble mesell.

Tot això es torna a posar d’actualitat ara amb el debat generat a l’Estat sobre la monarquia i la fugida del Borbó emèrit. Una República espanyola seria més “bona” amb el poble català?, respectaria el nostre dret a l’autodeterminació?, la nostra voluntat de ser lliures i bons veïns amb Espanya? La meva opinió és que no, que dins Espanya els catalans sempre tindrem totes les de perdre i que, hi hagi dictadura, monarquia o república, a l’Estat espanyol sempre hi haurà retallada de drets i repressió contra la nació catalana, que ni tan sols reconeix, i, en tot cas, l’únic que varia, en funció del tipus de règim, és el grau de la repressió, però aquesta, inexorablement, continuaria existint. No ens enganyem; evidentment una república és un règim més democràtic que una monarquia, però el problema per als catalans no és el tipus de règim (mireu com la França republicana ha tractat la Catalunya del Nord...) que hi hagi a Espanya, és formar part d’Espanya. Només la independència ens farà lliures.