Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«Sense l'acompanyament mediàtic i polític, de justificació d'allò que és injustificable, una condemna tan aberrant com la que han tingut els presos de Bateragune hauria estat difícil»
Els anys de presó d’Otegi no són responsabilitat només d’un grup de jutges corruptes
09/08/2020 Hemeroteca
Vicent Partal. Foto: Vilaweb Vicent Partal. Foto: Vilaweb

El 16 d’octubre de 2009, la Guàrdia Civil va detenir Arnaldo Otegi per ordre del jutge Baltasar Garzón. Potser el gran públic encara no n’era conscient, aleshores, però entre els polítics i els periodistes era sabut que Otegi i els altres detinguts en l’operació Bateragune intentaven que ETA deixés les armes. Per aquesta raó, l’operació va causar una gran sorpresa. Després en veuríem de molt més grosses, que es van rematar amb la negativa de l’estat espanyol a negociar sobre el lliurament de les armes, ni tan sols quan l’estat francès va decidir de jugar-hi. Si no m’equivoque, el d’ETA és l’únic cas al món en què un grup armat vol deixar les armes i l’estat que l’ha sofert no fa res per aconseguir-ho.

Otegi va ser detingut el 2009. El 2011 l’Audiència Nacional espanyola el va condemnar, considerant-lo el cap d’ETA, malgrat els històrics pronunciaments públics que ell havia fet dient que calia posar fi a la violència al País Basc. El 2014, el Tribunal Suprem va rectificar a mitges dient que no era el cap d’ETA però sí membre d’ETA, però quatre anys després el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va desfer el muntatge i va dictaminar que el judici no havia estat just. Onze mesos després de la sentència del TEDH, ahir, finalment, el Tribunal Suprem va anul·lar la condemna, acatant la decisió d’Estrasburg.

És veritat, la condemna va ser dictada per una justícia corrupta, la qual avui ja no cal desemmascarar més. Però la responsabilitat que Arnaldo Otegi, Rafael Díez Usabiaga, Arkaitz Rodríguez Torres, Sonia Jacinto Garcia i Miren Zabaleta Tellería hagen passat uns anys a la presó que no mereixien no és únicament dels togats. I això és important de fer-ho avinent, també per la comparança amb el que passa i passarà amb el judici als presos polítics catalans.

Hi ha una responsabilitat política, també, de tots els qui van incitar la decisió, sabent les coses que sabien. Polítics que, tot i saber que Otegi treballava per eradicar la violència d’ETA, o bé van aplaudir la decisió del tribunal o bé no es van atrevir a criticar-la, per por. I hi ha una responsabilitat mediàtica, també, per la manera com els mitjans espanyols van construir un relat que s’ha enfonsat com un castell de cartes.

Prenem com a exemple el diari El País, òrgan oficiós del deep state. El dia de la detenció, la seua crònica començava dient: ‘Baltasar Garzón va rebentar ahir el darrer intent de reunir les restes de l’esquerra abertzale’. La frase, com és construïda i què diu, serviria de model per a un bon manual de la manipulació periodística. Ací tenim l’heroi Garzón rebentant, quin verb!, les restes de… Sovint els titulars periodístics envelleixen malament, però en aquest cas, deu anys després, és molt interessant constatar com Garzón vagareja perdut per l’espai sideral mentre que ‘les darreres restes de l’esquerra abertzale’ han obtingut el millor resultat electoral de la seua història.

Quan l’Audiència Nacional espanyola va condemnar Otegi, el text d’El País va ser encara més intencionat. Començava dient: ‘L’Audiència Nacional ha desmuntat les tesis pacifistes del líder de Batasuna i ha decidit de condemnar-lo a deu anys de presó’. Com si res. El diari madrileny sostenia que, durant el judici, Otegi havia manifestat ‘una tèbia desvinculació de la banda terrorista’ però que el tribunal s’havia decantat pels arguments del fiscal Vicente González Mota, responsable fa poc del cas Sandro Rosell i, per tant, també dels anys a la presó que l’ex-president del Barça ha passat abans que li retirassen l’acusació. Novament, vist amb la perspectiva dels anys, aquesta qualificació de ‘tèbia’ pel que fa a la desvinculació d’Otegi amb ETA, vist el paper que el dirigent abertzale ha tingut en la seua desaparició, fa quedar en molt mal lloc els gasetillers.

No es pot deixar de banda que, sense aquesta mena d’acompanyament mediàtic i polític, de justificació d’allò que és injustificable, una condemna tan aberrant com la que han tingut els presos de Bateragune hauria estat difícil.

Però no tan sols això: si encara no n’havíem vist prou, fins i tot la manera com el Suprem ha donat per resolt el tema, ahir, fa sospitar i, novament, posa de relleu que a l’estat espanyol els tribunals fan política. Mirem la seqüència. L’anul·lació de la sentència, que anul·la la pena de presó –inevitablement, ja complerta– però també la inhabilitació per a càrrec públic, ha arribat vint mesos tard. Just després de les eleccions basques que eren previstes a l’octubre però que Urkullu va tenir molta pressa d’avançar. A l’octubre, Arnaldo Otegi hauria estat un formidable competidor de l’actual lehendakari…

PS. Hi ha qui, en vista de tot plegat, reacciona amb desesperació –allò que fan el que volen però mai no passa res. Però sí que passa. El deteriorament de l’estat espanyol és persistent, visiblement persistent, des del 2009. I fets com aquest consoliden el rebuig, sense matisos, al règim d’una part important de la població, sobretot als Països Catalans i al País Basc. Però més encara i millor: aquesta sensació que ells, malgrat tot, poden fer com volen, al final fa créixer en una part de la població allò que alguns antiimperialistes africans definien com ‘l’exigència de la descortesia’: cap respecte, mai més, ni cap reverència, ni a l’estructura de poder que permet de fer això ni a les persones que, aprofitant-se d’aquesta estructura de poder, fereixen ciutadans de la manera com van ferir Otegi, i com fereixen avui els presos polítics catalans i els exiliats. No tan sols ja sabem que no ‘són els nostres’ sinó que ara sabem que ‘són contra nosaltres’. I aquest és un pas endavant en la consciència col·lectiva que, en la mesura que arriba a ser multitudinari, acaba essent decisiu quan arriba el moment de l’enfrontament final.

PS2. Tot just acabat l’editorial, s’ha sabut la mort de Joan Mari Torrealdai, figura clau de la cultura basca i president en el seu moment d’Egunkaria. Torrealdai va sofrir tortures infames quan van tancar el diari, en un altre procés de la vergonya portat a terme per la justícia espanyola. La defensa de la llibertat de premsa, per desgràcia, sol necessitar herois, gent que sense cercar-ho es veu forçada a donar de si més del que és just i raonable. Joan Mari figura en aquesta llista d’honor i per això tindrà sempre el meu reconeixement.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid