Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Violència de classe, un concepte oblidat

El passat 25 de juny ens llevàvem amb la trista notícia de la mort d’un veí de Puig-reig de 55 anys en un accident laboral a la mina d’Iberpotash de Vilafruns a Balsareny. Segons el comunicat de CCOO, la víctima treballava per l’empresa subcontractada Montajes Rus.  La concessió de la mina, però, pertany a ICL Group, a qui Montajes Rus facilita el servei del muntatge i manteniment de la infraestructura i maquinària minera, es a dir, cintes transportadores, captadors de pols, camions, pales, etc. Concretament, el sinistre es va produir en una de les cintes transportadores que es va despenjar produint un despreniment que va acabar amb la vida de la víctima. Tres setmanes abans, la mateixa mina d’Iberpotash, també per un despreniment, generava la mort d’un altre treballador. Alhora, el 2015, un operari de manteniment de 26 anys, veí de Navàs, també va perdre la vida també per un despreniment.

Segons el comunicat d’Iberpotash (https://www.regio7.cat/fet-divers/2020/06/25/accident-mortal-mina-iberpotash-sallent/617888.html), ”la direcció de la companyia, en primer lloc, lamenta profundament l’accident i trasllada el seu condol i solidaritat a la família, companys, amistats de la víctima i a l’empresa Montajes Rus, on treballava i es posa a la seva plena disposició. La seguretat és un valor essencial per la nostra companyia i pel Grup ICL. Per això, s’ha decidit aturar sense data la producció a la mina de Vilafruns per poder investigar les causes d’aquest accident”. El fet, però, es que mai s’haurien d’haver donat aquests accidents que des de la UCPC entenem com a víctimes de classe, doncs sempre rep el proletariat i, en tot cas, prou avisos van haver per evitar les darreres dos víctimes d’aquest juny del 2020. Però qui tenim darrere d’Iberpotash i el grup ICL?

Iberpotash S.A. fou creada l’any 1998 com a filial de l’empresa israeliana ICL Fertilitzants, una de les majors productores mundials de potassa i fertilitzants de fòsfor, àcid fosfòric, fertilitzants especials i additius del pinso. Alhora, ICL (Israel Chemical Limited), és també un dels líders mundials de la producció de compostos de brom i productes ignífugs, així com diversos productes químics utilitzats en la construcció, la indústria farmacèutica, l’automoció, industries de perforació electrònica, petrolíferes i gas. Conclusió: una multinacional nascuda i crescuda a l’ombra del sionisme israelià que mai s’ha oposat a la ocupació dels territoris palestins i l’apartheid que ha patit aquest poble. Per altra banda, es tracta d’una empresa que aquí a Catalunya ja va ser sancionada al 2015 pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (2015) amb una fiança multimilionària per danyar el medi ambient.

Però, i l’administració pública competent, es a dir, la Generalitat quina responsabilitat té en tot plegat? La consellera d’Empresa i Coneixement, Àngel Chacón, ha titllat l’accident “d’inexplicable” perquè, segons ella, ha succeït “justament en un de les zones més segures de la mina”. Sembla ser que ara sí, la mina ha tancat indefinidament mentre s’investiguin les causes del sinistre. A demés, ha assegurat que tant l’empresa com la Generalitat investigaran els fets a través d’auditors internacionals.

I quin ha estat el paper dels sindicats en tot plegat? Per una banda, CCOO, havia convocat una vaga pel 30 de juny a la mina de Sallent per reclamar millores en la seguretat. Aquesta vaga, però, com tants altres cops, va acabar desconvocant-se un cop els representants de CCOO van seure amb la patronal.  Sembla, però que ara els comitès d’empresa de la mina han decidit tornar a convocar la vaga del 30 amb el lema “per la seguretat a la mina”. Massa tard.

Per altra banda, la Intersindical-CSC havia convocat una vaga indefinida després de la primera mort per exigir un pla de seguretat laboral a l’empresa pel 17 de juny. Aquesta vaga, però, es va acabar ajornant fins al dia 30 “davant la promesa de la direcció de Montajes Rus d’iniciar immediatament una negociació per acordar i implementar aquestes imprescindibles iniciatives”(https://www.regio7.cat/fet-divers/2020/06/25/intersindical-csc-reclama-generalitat-que/617907.html) . Gran error doncs, no es poden assimilar amb tanta facilitat les dinàmiques pactistes que han practicat els sindicats grocs (CCOO i UGT) que actuen com a corporacions al servei de l’Estat i, per consegüent, dels grups de pressió de la Patronal. De l’enemic, no te’n pots fiar ni tant sols una mica, simplement no t’has de fiar, l’has de combatre a partir de la coacció i, per això existeixen les vagues com a recurs de pressió a l’explotador.

Així doncs estem davant d’una triple negligència: la de l’empresa subcontractada i la sionista ICL simples explotadors de recursos naturals i de la plusvàlua del proletariat, la de l’administració pública, que d’haver aplicat les revisions i auditories necessàries es podrien haver evitat les morts i la dels sindicats, suposats espais de defensa dels drets i la seguretat dels treballadors que un cop més no han estat a l’alçada sinó que a demés, han arribat tard per evitar allò pel que existeixen: la defensa de la classe treballadora.

Però aquest no és un fenomen aïllat i puntual, doncs segons fonts oficials de l’INE del gener a l’abril del 2019 a l’estat espanyol es van registrar 167 morts a l’espai laboral (http://www.mitramiss.gob.es/estadisticas/eat/welcome.htm). Si ens fixem en les xifres d’aquest mateix període al 2020, el número s’eleva a 231 víctimes (https://www.epdata.es/datos/numero-accidentes-trabajo-espana-estadisticas-muertos-otros-datos/508). Curiosament, però, l’atur, es a dir, l’exèrcit de reserva amb que compta el capitalisme per mantenir el sistema d’explotació, ha passat dels 3.253.853 als 3.831.203 (https://www.expansion.com/economia/2020/05/05/5eb1102a468aeb5e508b45dd.html).  Actualment l’estat espanyol compta amb una població activa de 19.681.300, per tant, l’atur no ha parat d’augmentar en els darrers mesos especialment per la situació de confinament forçat que ha significat el tancament de 133.000 empreses en tres mesos  (https://www.elconfidencial.com/economia/2020-05-06/crisis-cierre-133000empresas-registro-2001-coronavirus_2581315/). Així doncs, mentre que la població ocupada ha disminuït en 285.600 persones, els accidents mortals no han fet més que créixer això si, de manera gairebé invisible doncs poques vegades han significat grans titulars de la premsa convencional i el COVID-19 ha significat el nou mantra informatiu.

Analitzem ara les estadístiques per violència de gènere: les víctimes mortals en el que va d’any a l’estat espanyol ascendeixen a 21 dones segons els balanç del Ministeri de Presidència, relacions amb les Corts i Igualtat, 8 d’elles a Catalunya. Ara bé, els mitjans de comunicació convencionals han treballat de valent perquè la opinió pública conegui aquestes morts de gènere, però desconegui les víctimes per violència de classe que a nivell estadístic superen amb escreix les víctimes de gènere. I amb això no volem treure redit de la vergonya social i la necessitat imperant d’acabar amb la violència de gènere en el sí de la nostra societat. Però si que instem a la reflexió i, si més no, posar sobre la taula un fenomen que no fa més que créixer i  afecta a tota la classe treballadora on caldria centrar l’atenció i les energies.

El capitalisme és un gran sistema de persuasió i des dels anys 70 i més intensament amb la caiguda del bloc soviètic, el postmodernisme ha guiat les preocupacions i lluites de les esquerres o espais polítics progressistes. No només pel fet d’allunyar-se i condemnar la lluita armada com a motor necessari alhora de destruir l’Estat capitalista i construir una nova realitat social sinó pel fet de fraccionar i atomitzar el que antigament era la lluita de classes en reivindicacions com el feminisme, l’alliberació LGTBIQ, els moviments ecologistes, etc. I el capitalisme, hàbil i calculador, ha absorbit totes aquestes lluites fent-se-les seves i integrant-les en els circuits de consum, però, alhora, generant línies de preocupació a gran escala presentats com a lluites prioritàries de la modernitat. Aquestes lluites i grans preocupacions socials, més o menys necessàries, però, també acaben significant un recurs molt útil per oblidar altres temes com vindria a ser la violència de classe en el sí del món laboral.

Potser cal repetir una obvietat que els nostres avantpassats ja van adonar-se’n: l’enemic no és de raça ni de gènere, és de classe. La indigència intel·lectual i el postmodernisme van de la mà pel sol fet de basar la seva praxis en la creació de conceptes abstractes, desviant l’atenció del que haurien de ser les preocupacions revolucionaries enteses des d’una òptica dialèctica regida pel materialisme històric.

Tant és així que l’objecte d’aquest article gairebé el podem entendre com a inexistent: la violència de classe no existeix ni als diccionaris ni als cercadors d’internet. Durant anys ha figurat com a sinistralitat laboral, com si aquests accidents o sinistres es donessin per pura casualitat i com si no tinguessin res a veure amb el sistema que els genera. Els accidents laborals no els podem entendre des d’una altra òptica que no sigui la de la lluita de classe. Prou miserable és haver de viure en un sistema regit per l’extracció de plusvàlua al proletariat que, a demés, aquesta classe treballadora no té ni el dret a la vida garantit.

Per tot això des de la UCPC denunciem la naturalesa explotadora, en aquest cas d’una empresa sionista d’explotació dels recursos i la seva subcontracta pel sol fet d’explotar a la classe treballadora i per no garantir el dret a la vida. Senyalem l’administració pública com a institució pública competent per la seva negligència i abandó de les funcions a l’hora de prevenir i generar condicions de treball segures. Cal tenir en compte la naturalesa elitista de la Generalitat i sota els interessos de classe en que neix i existeix. Per altra banda, destaquem el paper inoperant dels sindicats que a dia d’avui no podem considerar com a organitzacions de classe, sinó, més aviat com a entitats lucratives i corporativistes que actuen sota dinàmiques interclassistes on el pactisme amb la patronal, l’enemic de classe preval per damunt de qualsevol altre mecanisme de pressió. Finalment, destaquem la necessitat de crear un espai polític on poder reivindicar per sobre de tot l’orgull de classe, de pertànyer a la classe treballadora, aquella que només pot fer-se valdre de la força física o intel·lectual i no de les múltiples propietats o accions a borsa que controla. Un espai polític on el materialisme històric sigui el motor d’anàlisis de les societats humanes i no el postmodernisme, tendència fraccionaria de les lluites progressistes que el capitalisme ha utilitzat pel bé de l’absorció i mercantilització d’aquestes lluites. Un espai on reivindicar la tradició i la cultura comunista lluny de les critiques revisionistes que demonitzen grans èxits de la humanitat pel que fa a la construcció del socialisme on l’objectiu final sigui clara i, contundentment, la construcció d’una societat sense explotadors i explotats, posant el coneixement humà al servei de tothom i no només d’aquells que s’ho poden permetre.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid