Queda molt dol per fer per les persones que no se n’han sortit. Queda molt per investigar sobre tractaments i vacunes, i molt per condemnar també sobre maneres incíviques. Però s’ha de fer també molt per les persones que pateixen seqüeles, moltes d’elles en edat laboral. Els sanitaris que segueixen de prop els efectes de la COVID calculen que són entre un 15% i un 20% de les curades. Tot i que els consideren transitoris, de moment, per a moltes persones, això és sols un bon desig. Entrat juliol, les seqüeles persisteixen. Pot ser difícil mesurar la fatiga i la intolerància a l’esforç, i no haver recuperat el gust i l’olfacte poden considerar-se no-preocupants desprès de moltes setmanes d’UCI, sobre tot si s’ha necessitat ventilació mecànica... però cal donar atenció i resposta a les que, seguint els consells per telèfon de personal sanitari, ni tan sols varen acostar-se a un hospital.
La Sílvia Soler és una amiga afectada per seqüeles. És jove, apassionada per la seva feina, la política, la cultura i l’activisme. Fa poc em deia, amb veu esmorteïda: “Nosaltres vàrem creure. No vàrem anar a urgències quan tossíem, teníem febre i ens trobàvem malament. Ens varen demanar de quedar-nos a casa i ens hi vàrem quedar. Sense un test. No volia ser la gota que acabès de col·lapsar un sistema sanitari tan necessari. Dins la desgràcia de la malaltia, en certa mesura, em sentia afortunada per poder quedar-me tancada a casa.” Però la Sílvia no s’ha curat. Els símptomes es mantenen de fa mesos, i qualsevol millora és sols un breu miratge.
La Sílvia em parla de la seva por. Fora, sembla no haver-hi resposta: “En el pic de la pandèmia, amics i familiars em deixaven a l’altre costat de la porta tancada un menjar del que ni en sentia l’olor ni el gust. El recollia quan el passadís ja era buit. Amb el CAP de referència tancat, parlava de tant en tant amb la doctora de primària (no sempre podia) perquè la gola em feia mal... i encara me’n fa.”
Encara ara, a juliol, quan ja arriben turistes, l'atenció sanitària continua sent en gran mesura telefònica i es realitzen molt poques proves diagnòstiques a la sanitat pública. A l’Hospital Clínic s’han creat tres serveis de seguiment post-COVID, però cal arribar-hi per derivació de la primària... les fatigues cròniques, batejades com a síndrome o no, cauen en el pou del subjectivisme. Com la fibromiàlgia, que desprès de tants anys, encara discuteix el talibanisme mèdic. Sobre tot en temps durs com els de la COVID-19, ser de les millors sanitats del món implica rescabalar-se de les retallades i posar en les mans més honestes i convençudes, la vida, la salut i el dolor de les persones més febles i malaltes. No es pot deixar de costat tant de dolor com si res.
En les últimes setmanes, des de València, Madrid, Euskal Herria, Andalusia i Catalunya, col·lectius d'afectats i afectades per símptomes persistents de la COVID-19 parlen i s’organitzen. Ho fan per reivindicar el seu dret a la sanitat pública, universal i digna. Exigeixen, entre altres coses, recompte fiable i atenció prioritària en el diagnòstic i el seguiment de les persones afectades per les seqüeles. Volen saber quantes són, i que no se les exclogui quan les proves d'anticossos donen negatiu si els símptomes són 100% compatibles. Per això no és d’estranyar que acabin el seu primer manifest reivindicant el dret a la visita presencial.
Amb el pa i la salut no s’hi juga. Consideren irregular donar d'alta a un pacient per via telefònica sense haver tingut la possibilitat de ser atès presencialment, i més encara si es tracta d'una malaltia nova i desconeguda. Volen mirar els ulls del metge, conèixer el motiu de l'alta i si cal, impugnar-la. Poder treballar o no, no depèn del que surt d’un ordinador. També en aquest cas, no hi ha malalties sinò persones malaltes. I si les persones no poden seguir treballant, han de rebre el reconeixement i la cobertura econòmica i social a la qual tenen dret, com qualsevol altre ciutadà afectat per una malaltia invalidant. En el seguiment es podrà revertir o no la situació de baixa. Quan la investigació i l’atenció vagin més unides. Quan la primària ocupi el seu lloc, al costat del malalt. Quan la millora de les seqüeles no sigui cap miratge.
Per a qui pateix fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica és tot un malson dejà vu. Fins i tot les “ofertes” comercials de la sanitat privada: un test que va dels 30 als 60 euros i que, si donen positiu, poden seguir amb una PCR a uns 150 euros... Els voltors aprofiten el col·lapse de la sanitat publica per a fer negoci, i no hi ha una veu prou forta des dels governs que posi fi al seu festí. La defensa de la sanitat pública sembla un discurs buit quan s’alça un senyal d’alarma immens sobre la mercantilització tolerada que contamina la salut. Quan, entre la borsa i la vida, es deixa guanyar sempre el benefici i la borsa dels amics.
