Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Joan Carles Pujol I
24/07/2020 Hemeroteca

Amb la interlocutòria del jutjat central d’instrucció n. 5 de l’Audiència Nacional de dijous passat, el Samsó cec i vell, que és la justícia lenta, massa lenta, ha fet una altra sotragada més que forta al temple del règim del 78.

En efecte, enviar la família Pujol al complet, amb algun parent més i amb figures il·lustres del panorama economicopolític català, a les mans de les acusacions per tal que confeccionin llurs escrits d’acusació i s’obri el judici oral, més enllà de l’èxit final del procediment, és un cop als ciments del temple del 78.

Si hi ha un personatge vinculat a la Transició, sota tots els punts de vista possibles, i que ha gaudit arreu d’Espanya, no només en Catalunya, d’un poder omnímode, ha estat Jordi Pujol i, de rebot, la seva parentela. Precisament amb Juan Carlos, el dimitit que no emèrit, Pujol és un artífex de l’Estat del qual els seus hereus -alguns també virtuosos de la doble o triple moral- volen destruir.

Sense dubte, Pujol, per molt el que diguin d’ell, és un dels que va bastir, i de quina manera, l’estat actual de coses que ha col·lapsat, en bona part, gràcies als que com ell el van construir.

Pujol i Borbó van creure que es podien cobrar -i se’ls va consentir, quan no facilitar- ells directament o a través de tercers, el que feien, dient que ho feien en servei a la societat, de la comunitat. Pura hipocresia com ben aviat es va sospitar i el pas del temps ha confirmat: les vergonyes del règim, corroït fins el moll de l’os per la corrupció sistèmica des dels palaus oficials, són des de fa dies a la vista de tots, propis i estranys. També dels defensors, per interès sense dubte, de personatges com Pujol i el Borbó.

El poder els va servir, com la casta que eren, per lucrar-se sense límit, fes fred o calor, a costa de l’esforç de qui deien protegir. Ells i molts altres. Alguns ja ho estan pagant, però el cobrament social de la corrupció sempre resulta tardà i incomplet. Però arriba. Tard, però arriba. Com la parca.

En efecte, la impunitat és una pila que, al cap i a la fi, s’esgota; no admet més recàrregues. Ara bé, com que la corrupció es troba tan ben arrelada -per alguns polítics, tal com han argumentat en púbic, és una manifestació natural de l'ésser humà- no és fàcil arrencar-la.

De tota manera, les coses empitjoren cada dia una mica. No cal més que seguir, fins i tot molt per sobre, les revelacions dels tripijocs als mitjans de comunicació. Malgrat que Filesa o ERE o Irak o Gürtel van ser la tomba d’una generació de socialistes i postfranquismes, amb González i Aznar, respectivament, al capdavant, alguns dels artífexs del 78 encara perduraven, si més no com a símbols i referents. I Pujol anomenava Valors a la seva fundació.

De tota manera, el règim, com el temple de Dagon, el que va fer caure Samsó, no cau. Aguanta i aguanta. Hi ha molts interessos i molts draps bruts que l’aguanten. Com a L’estaca, cal estirar molt més encara. No poc ajut es troba des de dins. Amb tot, la ranera del règim ha d’acabar i alliberar els ciutadans d’aquest sistema tan irresponsable i tan poc amic de servir-los. De servir-se’n, sí.

I que ningú s’enganyi. Ni la corrupció del Borbó era per enfortir la unitat d’Espanya ni la de Pujol, per a la independència de Catalunya. Només era per omplir de doblers d’or massís les seves butxaques. I les de molts del seus, dels quals es rodejaven i no precisament per amor.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid