TV3 va estrenar dilluns una nova sèrie adreçada al públic juvenil, Drama, que és una producció de Televisió Espanyola que ha aixecat forçat polseguera, sobretot lingüística. Malgrat que els actors i l’equip de la sèrie són majoritàriament catalans, la presència del castellà hi és majoritària. Com passa sovint a la vida real, els únics personatges realment bilingües de la sèrie són els catalanoparlants, que de seguida canvien de llengua i es passen al castellà. Ja sabem com funciona el bilingüisme: hi ha llengües dominants i llengües dominades, i a partir d’aquí campi qui pugui i que guanyi el més fort.
El canvi de llengua, efectivament, també passa sovint a la vida real, però no sempre. S’han fet diverses campanyes a l’entorn del lema “Parla’m en català, si us plau”, més o menys institucionals, protagonitzades per nouvinguts. Quin missatge els envia TV3 a aquests nouvinguts? Que fan el préssec mirant d’aprendre català quan el més natural és que qualsevol catalanoparlant se’ls adreci en castellà? Malament anem. A IB3 sembla que ho tenen més clar i la metgessa forastera de la sèrie Pep demana als seus pacients que se li adrecin en català. Dues sèries amb dos missatges polítics ben contraposats.
Els defensors de no esquinçar-se les vestidures diuen que TV3 ha de ser un mirall de la societat i que si una sèrie inclou català i castellà tindrà més audiència, sobretot jove. Ho dubto. La gent jove no mira la televisió, i si excepcionalment ho fa, i mira Merlí o Polseres vermelles o Les de l’hoquei, és perquè el producte és bo, no perquè hi hagi més o menys presència del català. A més, TV3 no ha de ser un mirall de la societat catalana, la seva funció és una altra: ensenyar-nos el món des d’una òptica catalana, crear models i referents, i permetre’ns riure, plorar i somniar en català. No oblidem que si això no ho fa TV3, no ho farà cap altra televisió del món.
El drama de TV3 és justament que a vegades sembla oblidar aquest esperit fundacional, com si els qui manen haguessin interioritzat aquest 3 del nom i la consideressin, al capdavall, una tercera televisió espanyola i no la televisió nacional de Catalunya. I per això ens parlen del govern central de Madrid, perquè el seu centre és Madrid i no Barcelona. I ens informen de casos de violència domèstica a Burgos i accidents a Málaga com si fossin més propers que una notícia de Perpinyà. Per això insisteixen a fer-nos saber què fan els diferents equips de la lliga espanyola de futbol.
El drama de TV3 és que amb un pressupost de la CCMA proper als 300 milions d’euros, s’ofega i no pot garantir un programa com el Polònia. El drama de TV3 és una plantilla sobredimensionada i amb alguns sous disparats. El drama és que ni Mònica Terribas va poder fer-hi res quan la va dirigir. El drama és que durant anys s’ha fomentat un cert clientelisme entre unes poques productores, quan aquest país té un talent audiovisual extraordinari. El drama és que TV3 aposta per un canal com Esport3 i en canvi tanca el 3XL. El drama, en definitiva, és que a nivell estructural el model de TV3 ha estat TVE i el seu esperit funcionarial, en lloc d’una organització flexible i eficient.
Em deixo expressament per al final un drama que no m’ha semblat que esmenés ningú: el nivell de les produccions en català de TVE, una televisió pública que també es finança amb els nostres impostos. Suposo que és com confiar que l’Instituto Cervantes promocioni altres llengües i cultures que no siguin la castellana: utopia pura i dura. Un drama, vaja.