El sentit de vot dels partits independentistes en el suplicatori de Laura Borràs s’ha convertit en motiu d’una nova batalla campal i ho ha fet d’una manera ben absurda: el que facin els diputats d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP és intranscendent a efectes pràctics, tenint en compte quina és la composició global del Congrés dels Diputats. Per tant, el fet d’estar immersos en aquesta espiral de retrets i garrotades no té res a veure amb l’efectivitat de la votació, sinó amb la propaganda i l’electoralisme.
El que ho fa més lamentable és que es podria haver evitat. Algú ha decidit posar el focus sobre els vots cupaires i republicans, arrossegant-ho tot cap a un fangar innecessari, quan ni cupaires ni republicans seran determinants en la sort de la diputada Borràs. Aquest algú indeterminat, no cal dir-ho, es concreta en l’entorn polític de la diputada requerida pel Tribunal Suprem, la qual cosa contrasta amb els constants cants a la unitat que fan les cares visibles de l’espai postconvergent. El vots cupaires i republicans, no ho oblidem, conformen la majoria dels sufragis independentistes tant a Madrid com al Parlament de Catalunya: la pretesa unitat bé hauria de tenir en compte, com a mínim, la voluntat predominant. Sense tenir això present, el col·lectiu dels autèntics patriotes –noti’s la ironia, si us plau- va quedant acotat, poc a poc, en un cercle cada cop més reduït.
Si queden en el camp simbòlic tant els vots positius com els negatius al suplicatori, atès que la diputada Borràs acabarà davant del tribunal igualment, allò més intel·ligent seria que l’independentisme triés, en el seu conjunt, el símbol de la pulcritud i votés a favor d’esclarir l’assumpte. Així ho vaig dir fa setmanes en un article en aquest mateix setmanari, en el qual hi cavil·lava sobre si Junts per Catalunya havia de donar suport també al suplicatori. Al cap i a la fi, prenia com a exemple unes declaracions de la mateixa afectada de la tardor de fa un parell d’anys, abans que canviés de parer, en les quals deia que es posava a disposició de la investigació.
Contràriament al que seria recomanable si la intenció fos la d’allunyar l’independentisme de qualsevol sospita, l’estratègia política de Junts per Catalunya amb Laura Borràs s’ha centrat en empastifar-ho tot. Hem pogut llegir com diputats d’aquesta formació comparaven el cas de Borràs amb la persecució contra el president Torra per haver retirat amb retard una pancarta de suport als presos polítics o els hem sentit fer símils amb la gravíssima sentència política contra els organitzadors del referèndum de l’1-O. També hem pogut llegir-li, a ella mateixa, paral·lelismes amb la situació de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, empaitats pel mateix motiu que els presos polítics que ara esmentàvem.
Gabriel Echávarri, exalcalde d’Alacant, va ser condemnat a 12 anys d’inhabilitació per fraccionar contractes d’una campanya publicitària. El jutjat penal número 2 d’Oviedo va inhabilitar una funcionària durant set anys per fer el mateix amb l’encàrrec d’una aplicació informàtica. Diego Higuera, exdirector de la Societat Regional Càntabra de Promoció Turística, va ser apartat durant cinc anys pel fraccionament en la compra d’uns canons de neu. Relacionar aquests jocs de mans de baixa estofa amb els tretze anys de presó que li han caigut a Oriol Junqueras per organitzar un referèndum o amb els nou de Jordi Cuixart per liderar una entitat de la societat civil és fins i tot ofensiu.
No, no és el mateix, ni se li acosta. De fet, comparar-ho és validar l’estratègia dels aparells de l’estat que volen rebaixar l’estatus dels presos polítics -aquells que han servit d’exemple per demostrar les limitacions democràtiques del sistema- al de simples delinqüents comuns. Esperem una sentència absolutòria, perquè voldrà dir que no s’han malversat els recursos de tots i significarà que l’independentisme s’estalviarà aquesta màcula. Abans, però, convindria ser innocents de barrejar-ho tot en un poti-poti degradant.