La salut mental i les malalties mentals estan determinades per molts factors socials, psicològics i biològics. Fins aquí normal. El problema sorgeix quan hi ha una taxa clarament superior de trastorns mentals entre la població pobre que entre la rica. L'associació entre pobresa i trastorns mentals sembla ser universal. Un estat d'ansietat que s'allarga, la inseguretat econòmica, una autoestima baixa, l'aïllament social i la manca de control sobre el treball i la vida exerceixen uns efectes importants sobre la salut i poden explicar la vulnerabilitat més gran de les persones pobres. Aquests riscos es van acumulant al llarg de la vida i augmenten les possibilitats de patir una salut mental pobre i una mort prematura. Per exemple, entre la gent sense llar els nivells de malaltia mental són alts i és comú presentar diversos problemes psiquiàtrics a la vegada. Aquests problemes poden ser agreujats, a part, per l'abús de substàncies.

A la nostra societat hi ha una greu discriminació en com afrontem les malalties segons el tipus que siguin. Així doncs, a part de la problemàtica de salut, amb la drogoaddicció o les malalties o trastorns mentals (depressió, esquizofrènia, trastorns alimentaris, trastorns obsessius compulsius, bipolaritat, etc.) també cal tenir en compte l'estigma social i els efectes directes sobre la dignitat i l'autoestima d'aquestes persones i la discriminació que se'n deriva. Les conseqüències d'ambdues poden ser l'autoaïllament i, en general, una disminució important de les oportunitats per a gaudir d'una vida plena (relacions socials, de parella, de feina, d'habitatge, etc.). Les persones amb malalties mentals també han de tenir igualtat d'oportunitats i plens drets com a qualsevol altre ciutadana. I és que els èxits dels tractaments, només són possibles en un context d'integració social.

I totes som responsables de l'estigmatització social (malauradament jo m'haig d'incloure). Per exemple, amb la utilització pejorativa de paraules com retardada mental, boja o directament la de malalta mental, es fomenta situar les persones que pateixen aquestes afeccions en un lloc menyspreat, dolent. O per l'ús de frases fetes del tipus “val més boig conegut que savi per conèixer". També, en part gràcies als mitjans de comunicació o al cinema, tendim a associar malaltia mental a incapacitat i a violència; i a desqualificar dient que algú té alguna malaltia mental si no entenem el que diu o fa, i llavors no té raó ni lògica.

I aquí rau el quid de la qüestió. Què és lògic o no ho és, i en conseqüència, qui "està boig" o no? Doncs és "el sistema" el que defineix què és lògic i, per tant, està definint qui està boig (entenent que boig és qui no segueix la seva lògica). Si no actues com el sistema vol que actuïs, per a una societat ultramedicada estaràs boig i se t'assenyalarà, per què surts del que es defineix com el "patró de la normalitat". Se t'etiquetarà socialment segons uns estereotips i automàticament deixaràs de tenir els mateixos drets i oportunitats. Això és un mecanisme de defensa: si no encaixes se t'aparta, se t'aïlla.

Per concloure; la solució és complexa i dependrà de molts factors a treballar. Per superar l'estigma segur que ens cal més informació i educació en tots els nivells, que promoguin respectar i valorar la diferència i la diversitat. Molt suport social, a través del contacte i la interactuació, per afavorir una bona integració. En l'àmbit dels tractaments, desaparició d'hospitals psiquiàtrics i atenció integrada al sistema general i amb tractaments assertius. I tot complementat amb polítiques socials integradores i mesures legals que posin la vida de les persones al centre. Mesures de redistribució de la riquesa i que assegurin que tothom té les necessitats bàsiques cobertes. Perquè en salut mental, també va d'igualtat de drets i d'oportunitats.