Fa uns mesos hi havia encara certa esperança de que amb un govern de coalició entre els socialistes i els podemites les coses canviarien. Esquerra va apostar per ells contraposant-los al PP i possibilitant el govern a l’Estat, dient que tot seria diferent, que s’acabaria la repressió contra els independentistes i que el diàleg amb ells era possible. La unilateralitat a la nevera. Junts per Catalunya s’hi va sumar, arrossegant els peus i contradient la seva habitual retòrica estèril de confrontació democràtica, malgrat les descarades maniobres per inhabilitar el President Torra i la persecució politico-judicial a Laura Borràs. Bé, ja hem vist que no hi ha sit and talk possible: la repressió segueix i la taula de diàleg és més aviat una taula d’autòpsia del procés, en paraules de Zarzalejos.
A tot això, veiem atònits com el nostre Govern exerceix d’acusació particular i demana quinze mesos de presó per alguns dels Nou de Lledoners, acusats per les protestes durant el trasllat dels líders sobiranistes presos a Madrid, just abans de començar el judici contra la causa de l’1 d’octubre. Sumem-hi l’abstenció d’ERC i JxCAT al Parlament quan es votava la proposta de retirar els càrrecs a tots els independentistes encausats. Afegim-hi també aquella auditoria més gran de la història al cos de Mossos, promesa a bombo i plateret pel conseller Buch, que ara deu estar en algun calaix, segurament el d’amagar els abusos policials i racistes de la nostra policia. Tot això ho dic perquè les crides a la unitat institucional i el ciberxantatge emocional independentista interpretant que aquesta es trenca van sempre en una direcció, la d’uns pocs líders escollits, mai de tornada cap als anònims, quan la repressió de l’Estat afecta ja a més d’un miler de persones.
La causa per terrorisme contra membres dels CDR s’ha ampliat amb noves citacions aquesta setmana. No en van tenir prou amb les detingudes el 23S per desactivar la desobediència civil popular, malgrat el cop de mà inicial que molts dels nostres polítics va donar a l’Estat, sembrant l’ombra del dubte sobre les CDR detingudes i narcolepsiant les protestes a Urquinaona amb murs humans per frenar una violència que era autodefensa. El nostre gran error és i serà sempre continuar assumint el marc mental i el llenguatge de l’Estat. És la por de la classe dirigent a la revolta popular, a perdre el control i els privilegis, la mateixa revolta que van frenar el tres d’octubre del 2017 quan teníem tota la força per guanyar, no com ara.
Tenim por d’anar a l’una i, en canvi, ells ni es ruboritzen a l’hora de defensar la monarquia corrupta o el terrorisme d’Estat dels GAL. Si tinguéssim un estratègia compartida a curt termini podríem tenir sentit d’Estat. O a l’inrevés, si tinguéssim sentit d’Estat tindríem una estratègia compartida a curt termini. Malauradament, tots plegats estem massa ocupats en lluites per l’hegemonia i el poder i no pel país i la seva gent. Non ens ho acabem de creure. En l’erm independentista només hi sabem veure màrtirs i traïdors. Sense joc d’equip i la convicció de poder guanyar, davant d’una defensa numantina de la unitat d’Espanya la pilota del procés difícilment entrarà a la porteria.
Si veieu a polítics dient que no tindran un judici just i acaparant els mitjans de comunicació públics i privats, recordeu també que hi ha persones que poden anar a presó per defensar la mateixa classe política que els vol empresonar. Recordeu que són els mateixos que han pactat amb el Règim per estabilitzar-lo, per sostenir-lo aquí i allà. Que la Laura Borràs no tindrà un judici just ho sabem tots, però ella almenys no tindrà el propi govern català com acusació particular, com els hi passa a molts altres. I sí, el contrasentit de demanar unitat només quan jutgen a uns mentre es demana presó per altres ens fa mal a tots i dificultarà enormement qualsevol futur acord polític. Perdem credibilitat com a moviment i un llençol en cada bugada, mentre augmenta la desafecció de la gent envers la classe política dirigent. Tothom ha caigut en el parany de la utilització electoralista de la repressió, i l’Estat, amb un somriure sorneguer, menja crispetes.
Potser entendrem que s’hi va seriosament quan cap més independentista que es mobilitza pateixi la repressió dels Mossos i l’acusació del nostre Govern. Potser entendrem que s’hi va seriosament quan l’ombra de la corrupció que tant de mal ens ha fet durant dècades estigui morta i enterrada. Potser entendrem que s’hi va seriosament quan s’acabin els pactes amb els socialistes. Tot alhora, doncs sinó sempre hi haurà qui tindrà l’argument de la puresa ideològica i els anys d’història del seu partit. En el mentrestant, tots pequem del mateix mal i arrosseguem les contradiccions pròpies i alienes sense estratègia compartida. Un peix que es mossega la cua i ens porta a tots pel pedregar de la desunió.
No ens enganyem més. Al Congrés, davant l’ofensiva de l’Estat, també hi jugava la voluntat de protegir l’independentisme popular. Laura Borràs sí, els Nou de Lledoners, les detingudes 23S i els encausats d’Urquinaona també. Per ser creïbles i anar-hi seriosament l’única forma de confrontar l’estratègia del clavegueram és un o tots o ningú, i acabar amb els trilerismes discursius que maregen la perdiu. Ser un bloc granític aquí i allà. Però l’afer és també una qüestió de credibilitat, d’exemplaritat i de sentit d’estat. Ens costa d’entendre-ho i no anem sobrats, ni d’unes ni d’altres. A les portes d’unes eleccions a la tardor tothom utilitza a tothom i tots hi perdem. Els meus i els vostres enlloc del nosaltres. Els intocables i la resta. Pa i circ enlloc de formiguetes. I qui dia passa any empeny i vot guanya.
Avís a navegants: els independentistes hem de ser exemplars, tenir un currículum impol·lut, ser éssers de llum i romandre units més enllà d’interessos partidistes i electorals, perquè l’Estat sempre anirà a per nosaltres, perquè allà no hi ha justícia. És la seva estratègia per frenar-nos, dividir-nos i desmobilitzar-nos. Això vol dir, de cara al futur, que qualsevol ombra de dubte sobre algú s’ha de tallar d’arrel. I tampoc passa res. Això és una cursa de relleus col·lectiva i cal aprendre a deixar de banda els lideratges messiànics per donar força al poder popular horitzontal, teixint xarxes de suport i empoderament, per ser cada cop més i més forts. Si no hi ha unitat i exemplaritat arreu, si no s’és conseqüent aquí i allà en termes antirepressius, si no som capaços de parlar de relleus, també els dels presos polítics, si no deixem d’apuntalar el Règim del 78, no avançarem gens. Serem petits, dividits i partidistes i, així, l’Estat sempre guanyarà.
