El Ministeri ha renunciat a la capacitat que té d'establir legislació normativa bàsica que obliga a tot l'Estat, en temes fonamentals com el nombre màxim d'estudiants que pot haver-hi al mateix temps en una aula, que és una mesura clau des del punt de vista pedagògic per a la millora de la qualitat de l'ensenyament i que, en aquesta situació de crisi sanitària, es converteix també en una eina imprescindible per a evitar la propagació de possibles casos de contagis. És evident que el Ministeri que dirigeix Isabel Celaá comparteix aquesta reflexió, ja que aquest ha estat un dels punts principals sobre el qual han girat les propostes ministerials: de sostenir que calia limitar la presència a l'aula a 15 alumnes, va passar a mantenir que podien ser vint i finalment a parlar d’«agrupacions convivencials que funcionin a manera de famílies», que poden incloure un nombre d'alumnes que arribi a 25. És a dir, la limitació actual legal.
En definitiva, per al proper curs l'única novetat legislativa serà l'establerta en el Reial decret llei 21/2020 de 9 juny que fa referència al manteniment de la distància de seguretat en els centres educatius, l'ús de la màscara o la neteja i procés de desinfecció dels centres educatius.
I en renunciar a legislar sobre aspectes tan determinants com les ràtios o la destinació dels 2000 milions d'euros que el govern d'Espanya posarà al setembre a la disposició de les Comunitats Autònomes per a educació, el Ministeri està possibilitant que les condicions en els quals es desenvolupi l'ensenyament el proper curs, no siguin les adequades. Conselleries d'Educació com les de la
Comunitat de Madrid o d'Andalusia ja han anunciat la seva intenció d'eliminar unitats dels centres públics: és a dir, ni tan sols sobre el paper manifesten una intenció de millorar les condicions, a l'inrevés, mostren clarament la seva intenció d'empitjorar-les en funció de criteris que el Ministeri hauria d'impedir.
En el cas de les Illes Balears, la Conselleria té previst començar el proper curs amb la reducció de quotes a molts centres d’infantil i primària i amb les quotes de secundària com a mínim a 19 hores; unes quotes per al curs 2020-21 que en cap cas han estat negociades amb els representants del professorat. En molts casos l’assignació de les quotes als centres s’ha duit a terme sense tenir en compte l’alumnat diagnosticat amb necessitats específiques de suport educatiu, un fet que dificultarà encara més una bona atenció a la diversitat en una tornada a les aules ben complicada per a molts infants i joves.
Segons dades d’una enquesta telefònica feta per l’STEI aquests dies, aquesta retallada podria estar entre 250 i 350 docents menys per a un dels cursos amb més incerteses dels darrers anys.
Però a més aquestes mesures que el Ministeri d'Educació proposa a les Autonomies tenen una altra gran dificultat: no es podran complir. En efecte, aquestes agrupacions convivencials de les quals parla, no podran funcionar de manera aïllada, sense relacionar-se amb la resta de persones del centre educatiu. Per exemple, un col·legi d'Infantil i Primària de dues línies, compta amb 20 classes i, perquè cadascuna d'elles pogués funcionar com una agrupació independent sense contacte amb les altres, aquest col·legi hauria d'establir vint torns diferents d'entrada, vint patis diferents o vint torns de sortida: una cosa completament impossible.
Tot això quedaria resolt si el nivell d'inversió en educació al nostre país fos el de la resta dels països europeus: una mitjana del 5% del PIB. L'educació pública no pot quedar postergada una vegada més en una situació de crisi. Si es dediquen 2000 milions a educació (i el Ministeri renuncia a legislar que aquesta partida tingui una destinació exclusiva per a l'ensenyament públic) i per al sector de l'automòbil o del turisme es dediquen partides que dupliquen o tripliquen aquesta quantitat, el missatge és clar: l'educació pública no és una prioritat i això és quelcom que no es pot permetre una societat que pretengui ser equitativa, justa i que tingui un futur encoratjador.
