La primera llei després de la dictadura, la Llei orgànica general penitenciària (LOGP), havia de regular les condicions de vida de dins unes presons que es buidarien de presos i preses polítics, però que seguirien plenes dels (mal) anomenats “presos comuns o socials” (com si la toxicomania, l’analfabetisme o la pobresa, en definitiva, no fossin qüestions polítiques). Entre altres aspectes del dia a dia, la LOGP estableix que en cada presó hi ha d’haver una escola, ja que, per la seva naturalesa de dret fonamental, no es podrà excloure del dret a l’educació a les persones que es trobin complint una pena privativa de llibertat.

En els seus inicis, les escoles i mestres de presons a Catalunya formaven part del Departament de Justícia (i del de Benestar Social en certes qüestions), fet que durà fins al 2006, moment en el qual passen a ser titularitat del Departament d’Educació. Des de llavors, a les escoles d’adults dins les presons no es fa res que no es faci a qualsevol escola d’adults del carrer. És a dir, oferir l’oportunitat a la població del seu entorn (sigui la presó o el barri) de formar-se.

Si bé les persones dites “lliures” i majors d’edat podem decidir lliurement si exercim el nostre dret a l’educació (aprendre llengües o informàtica, assolir l’ESO, preparar-nos per unes proves d’accés…), intramurs la situació és un xic diferent. Anem a pams… Dins les presons catalanes són dos els instruments interns que regeixen el dia a dia de les preses: el SAM i el PIT.

El SAM (Sistema d’Avaluació i Motivació) va néixer el 1999, pocs anys després de l’aprovació del Codi Penal de 1995, que suposà l’eliminació del sistema de redempció de penes –ideat pel franquisme– en el qual per cada dos dies de treball o formació se’n restava un de condemna. Fidels a una concepció conductista del comportament humà, idearen el SAM per, en certa manera, “fomentar” la participació en les diferents activitats de les persones privades de llibertat. Així, a través d’una fórmula en la qual entren en joc múltiples possibles comportaments de la persona (assistència a activitats, dur a terme accions positives com ajudar un company, netejar un espai comú, manca d’expedients disciplinaris…), el SAM classifica la població penitenciària en quatre nivells (A, B, C, D).

Aquesta classificació no és quelcom menor, ja que, per exemple, estar ben valorat (A o B) pot suposar des de tenir més comunicacions amb la família, més minuts de trucada telefònica, reduir el temps per cancel·lar els expedients disciplinaris –fet molt important si tenim en compte que amb expedients pendents de cancel·lar no prosperarà la sol·licitud de permisos–, fins a influir fortament en l’aprovació de la llibertat condicional.

Un dels motius que influeixen en aquesta valoració motivacional és l’avaluació que en fa el personal docent de la participació en l’activitat educativa realitzada per la persona privada de llibertat (ara ja alumne/a). En cas de bona actitud i participació de l’alumne, els “punts” de l’escola l’ajudaran a apropar-se a les lletres A-B, mentre que si l’avaluació és negativa, farà baixar la nota final. Que l’avaluació que fa un mestre de l’alumnat pugui tenir afectacions més enllà de l’espai aula és, si més no, difícil d’entendre, i només s’explica per la incardinació de l’escola dins una “institució total” (Goffman) que afecta i condiciona tots els aspectes de la vida de les persones que hi habiten.

L’altre instrument és el PIT (Programa Individual de Tractament). Fent un símil simple seria el “contracte” entre la persona condemnada i l’Administració, en el qual es planifica la condemna i es marquen uns objectius i, en funció del seu compliment, possibles dates d’obtenció de permisos, progressions de grau i llibertat condicional. Si la persona compleix el que se li exigeix d’entre múltiples objectius (entre els quals: reconèixer el delicte, satisfer la responsabilitat civil, adquirir hàbits laborals, dur a terme els programes de rehabilitació en funció del delicte i circumstàncies personals, etc.) podrà accedir a majors cotes de llibertat i contacte social.

Tot i que la LOGP només estipula com a requisits objectius per poder sortir de permís “estar clasificado en segundo o tercer grado, siempre que hayan extinguido la cuarta parte de la condena y no observen mala conducta”, a la pràctica s’hi han sumat requisits.

Efectivament, un requisit del PIT pot ser anar a l’escola (normalment per a les persones sense una formació bàsica o l’ESO en les més joves). De manera que la persona –adulta– que no vulgui anar a l’escola podria veure’s privada –tampoc la conseqüència és la mateixa a tots els centres– dels permisos. I es pot, així, arribar a la situació en què el que és originàriament un dret fonamental s’acaba girant per ser una exigència de “tractament del delinqüent” i, en última instància, un possible motiu pel qual valorar negativament la concessió d’un permís o la progressió de grau.

Per acabar, en poques paraules Viedma Rojas assenyala, amb claredat, que l’error de no blindar el dret a l’educació com el que és i deixar-lo en mans de la lògica punitivo-premial de l’Administració penitenciària suposa “concebir al estudiante como delincuente, incapacitado social y académico o enfermo, antes que como un adulto con suficiente autonomía como para plantearse la mejora de su formación  para el futuro reingreso en la sociedad. No se han considerado las teorias críticas que conciben la educación como un derecho, como una vía para construir la emancipación de las personas privadas de libertad. Hay cierto paternalismo y domesticación en la acción”.

Per ampliar els conceptes de PIT, SAM i altres, que, per l’extensió de l’article, no ha estat possible exposar detalladament amb la perspectiva crítica -i sempre necessària-, recomano el llibre ‘La Cárcel dispar’ (2016) de García-Borés i Rivera.