La nit del 6 d’agost de 2015, la Guàrdia Civil va detenir Said Mounafis en el seu domicili de la Granja de la Costera. S’havia barallat amb una veïna i l’havia ferit en un braç. A les 23.50 va pujar al furgó policial en presència de Mina Jallabi, la seua dona. Va ser la darrera vegada que el va veure amb vida.
La de Said Mounafis és una de les 72 morts que, sota custòdia policial, s’han produït en casernes espanyoles entre 2010 i 2019. 62 en dependències de la Policia Nacional i 10 en les de la Guàrdia Civil. Són xifres oficials remeses, a principis d’abril, al diputat d’EH Bildu, Jon Iñarritu. La meitat responen a “causes naturals”, sense aprofundir en més consideracions, com si expirar entre uniformats fora una mera espontaneïtat biològica. Però la segona raó és encara més eufemística: “suïcidi”. “¿Com és possible que hi hagen suïcidis en les casernes quan hi ha un protocol anti-suïcidis?”, es va preguntar retòricament Iñarritu. De fet, els reglaments són taxatius: els detinguts són despullats d’elements auto-lesius, fins i tot dels cordons de les sabates i, a més, els calabossos disposen de càmeres de vigilància emetent 24 hores. Tot i això, la meitat dels detinguts morts a les casernes espanyoles se “suïciden”.
Said va ser un d’aquests casos. Teòricament els agents es van oblidar de llevar-li el cordó del xandall, la qual cosa va aprofitar per penjar-se al pivot de l’espiell de la porta. “Mort per asfíxia per una suspensió incompleta”, diu l’atestat en referència a penjar-se amb els peus en terra, una modalitat, diríem, molt poc professional de suïcidar-se. Respecte a les càmeres, no hi ha cap registre “per un possible defecte en la col·locació”. Són algunes de les mancances en la investigació que la Guàrdia Civil es va fer a si mateixa i va amollar en un atestat de 13 pàgines i tres annexos d’excelsa retòrica perezcobiana, una cosa de poca ciència i molta ficció on els fets són i no són alhora. En el cas de Said es reconeix el suïcidi amb un cordó i també que li van ser retirats “els objectes amb els quals pogués auto-lesionar-se”.
Però hi ha més incongruències. Said no va tindre assistència jurídica, ni tan sols d’ofici. Una falta molt greu. I tampoc, com es preceptiu, el va revisar un metge, tot i que caminava amb crosses a causa d’una psoriasi a la planta dels peus. A més, l’anàlisi toxicològic va assenyalar 2,09 g/L d’alcohol en sang, nivell proper al coma etílic i molt limitant en el cas de voler perpetrar amb èxit un suïcidi tan minuciós. Tampoc mantenia, com descriu l’atestat, “desafeccions veïnals entre el finat i la resta de veïns del seu carrer”. Said només tenia problemes amb una veïna, Virtudes, i els lladrucs del seu gos. La resta encara guarda un bon record: “Em tallava la llenya”, “m’abaixava la persiana quan plovia”, “ens regalava melons”... Nascut a Majden Azilal (Marroc), portava 20 anys a l’Estat espanyol i disposava de mans fortes per al treball: temporer a Andalusia i paleta i fuster a València. Feia set anys que s’havia reunit amb Mina Jallabi i el matrimoni aspirava a portar el fill de 17 anys. Per això necessitava una nòmina de 1.100€ mensuals, amb la qual cosa havia de triplicar els esforços com a peó agrícola. La situació es va complicar quan la psoriasi va començar a perforar-li els peus i la Seguretat Social li va negar la baixa en contra del criteri de la metgessa.
Tot i les evidents llacunes, el cas no va prosperar als tribunals. La titular del jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Xàtiva, María José Rausell, va arxivar les diligències després de negar l’advocada de Mina Jallabi la inspecció del calabós i les gravacions de les càmeres. I sols va permetre l’interrogatori, i com a testimonis, a dos dels cinc guàrdies civils que aquella nit feien torn a la caserna de Canals. Cap d’ells havia intervingut en la detenció. Els que sí que ho feren van ser traslladats al poc de temps. Barrada la via penal, l’advocada va encetar un contenciós-administratiu per negligència en la custòdia, però va acabar topant amb l’Audiència Nacional i amb el Tribunal Suprem.
Morts naturals, suïcidis. Són les respostes senzilles d’un Estat que no sent la pudor de les pròpies clavegueres. El passat 8 de juny, la diputada d’ERC al Congrés, Marta Rosique, durant la Comissió de Reconstrucció al Congrés va inquirir, a propòsit dels abusos als EUA., que a Espanya “també la policia ha matat persones per racisme”. El president de la comissió, el socialista Patxi López, la va interrompre: “Aquesta afirmació estarà als tribunals, és certa? Com que no és certa, desapareixerà del diari de sessions”.
Efectivament, el que mai no s’ha dit, mai no ha existit. Silenci. Policial, judicial, de l’Estat. Un més. Com el de la mort de Said Mounafis. Un altre cas tancat.
