Tota Catalunya ha entrat en fase tres i ja podem anar a les discoteques. Ballarem a metre i mig i la lenta del final serà suprimida. Ironia mode on. Llums obertes directament, sense transició per acostumar-s’hi. Vaja, com en això de la desescalada: ara es veu que ja no cal quinze dies per fase, amb quatre en tenim prou, que ha de tornar el turisme. Benvingut Mr. Marshall i adéu als infants jugant a pilota sols, tranquils, al barri de la Catedral de Barcelona. Hem tingut tres mesos per replantejar el tipus de turisme que volem i no ho hem fet. Sol, platja, paella, sangria i xàrters. Cases sense gent i gent sense casa. La normalitat que ja teníem i no volíem més perdura.

Ens pensem que ja està i no. Tornem a mirar massa el nostre melic i poc cap a Orient, que ens porta cert avantatge en això de gestionar el desconfinament. Allà, sento dir-ho, els rebrots han fet tancar barris sencers a Beijing. Poca broma. No es tracta de viure amb por, la de ser vulnerables, sinó de gestionar la incertesa amb precaució. No confondre distància física amb social, això sí, si us plau, que prou sols estàvem vivint en la voràgine. Ens han tret dels carrers i cal tornar-hi, però no de qualsevol manera, sinó l’autoritarisme guanyarà altre cop. Hem de ser desobedientment civils exemplars a l’hora d’exercir el nostre dret a protesta, i a la cultura, que la joia de viure cal recuperar-la amb la calor de l’estiu, a cop de maluc i a ritme d’acordió.

Tenim ganes de festa. I el negoci dels grans festivals ens tornarà a portar al recinte del Fòrum per veure surrealistament assegudes els concerts dels grups i cantants de moda. Només alguns però, la gran majoria, els petits, els menys coneguts, els que comencen, han vist com tots els seus bolos d’estiu s’anul·laven. Per ells, la manca total d’ingressos i mal viure en un sector, el cultural, que, si ja era precari, ara està a l’UCI. Per nosaltres, que no vam tenir primavera, ara no hi haurà festa major. O potser sí?

Vam passar un Sant Jordi confinat i ara anem cap a un Sant Joan sense falles al Pirineu ni jaleos a Ciutadella. Almenys en el format multitudinari al que ens havíem acostumat. La Patum amb la plaça Sant Pere de Berga buida però uns salts de maces alternatius, improvisats per la resistència popular, en algun carrer, ens fan pensar que la cultura popular no és confinable. Ni morirà, ni desapareixerà aquest estiu. És del poble i per al poble. Al meu, per exemple, no hi haurà una crema deth Haro de Les, sinó vuit, una a cada colla d’amics. I és que, si alguna capacitat tenim, és la de no renunciar a la festa i ser capaços de readaptar-la. Dels balcons als terrats. Dels envelats a les places. De les fogueres als foguerons.

Deixeu-me reivindicar el tresor que és la cultura popular, la gran oblidada postCOVID. No només per les tradicions, sinó sobretot perquè crea comunitat. Aquella cohesió social veïnal que ha estat d’allò bo i millor durant el confinament. Aquelles xarxes de suport i autoajuda que ara han de baixar a cada carrer, amb petards, acordions, plats típics, gegants, diables, balls i allò que faci falta per fer barri, per fer poble, per crear comunitat. Enfortim els lligams en temps de crisis. Readaptem-nos, perquè renunciar a la cultura popular també seria renunciar a la nostra identitat. L’asèpsia a les mans i amb gel hidroalcohòlic, mai a les nostres vides socials. Bona festa major a tothom.