Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els no-ciutadans
23/06/2020 Hemeroteca

A poc a poc veiem com als ciutadans que resultem molestos se'ns va privant de drets i arriba un moment que podem establir que del que realment se'ns ha privat és de la condició mateixa de ciutadans. A molts això els semblarà una exageració, però creguin-me que no ho és i, segurament, és la pitjor de les derives autoritàries, perquè està dirigida de manera individualitzada, selectiva, silenciosa, però tan greu com qualsevol altra forma de repressió.

Privar de drets és una acció que es pot dur a terme de moltes maneres, però, com dic, la més sibil·lina, segurament la més perversa, és fer-ho de manera suau, sistemàtica i efectiva per via de resolucions judicials que perfilin un nou marc fàctic concret: el dels no-ciutadans. En aquesta categoria som molts, però són molt pocs els qui volen veure-ho i molts menys els qui tenen l'honestedat intel·lectual per acceptar que això no només passa en allunyades teocràcies o recargolades dictadures, sinó, també, a Espanya.

Òbviament, existeixen diverses interpretacions per al concepte de no-ciutadà, uns el conceptuen com el marc legal aplicable als estrangers, és a dir, a aquelles persones que no gaudeixen de la plenitud de drets civils i polítics inherents a qualsevol persona; però, en els termes que estic utilitzant aquí, vull referir-me per no-ciutadans a aquelles persones a les quals se'ns priva de drets fonamentals, reconeguts a tots, en funció d'una distinció política i, en definitiva, sobre la base d'un nacionalisme sustentat en l'odi.

La privació o negació de la condició de ciutadà no és una cosa nova, ja des d'antic els grecs feien clares distincions entre els ciutadans, titulars de tots els drets coneguts i reconeguts llavors; els metecs, que eren els emigrants que conservaven la llibertat, però eren privats de drets civils i polítics, i els esclaus, que ni eren lliures ni tenien cap mena de dret i que se'ls mantenia amb vida per raons merament econòmiques.

Aquí, en tot cas, estic parlant d'una situació intermèdia, entre metecs i esclaus, en la qual es manté la llibertat deambulatòria, subjecta a voluntat dels de sempre, però es manca de qualsevol protecció legal davant tota mena d'atacs per part d'aquells que, per molt miserables que siguin, són considerats ciutadans.

No faltaran els qui diguin que no existeixen els no-ciutadans, en realitat, part essencial de l'esmentada construcció rau en la negació de la seva existència, per moltes evidències que existeixin. La realitat supera la ficció i la ceguesa entra en l'àmbit de la complicitat.

Ser no-ciutadà és més que una sensació, és una situació fàctica i aberrantment jurídica que es va construint a mesura que els qui actuen des de l'odi i des del poder van creant un marc de resolucions per les quals es va privant una persona dels seus drets més bàsics i, finalment, es deixa aquest patrimoni de drets reduït a dos: la vida i la llibertat... però aquesta última sempre de manera provisional.

En principi, propis i estranys hauríem de gaudir dels mateixos drets. Alguns poden ser limitats, com és el cas dels drets de participació política per als qui no són nacionals d'un estat determinat, però a ningú no se l'hauria de privar de drets tan bàsics com són, en l'àmbit constitucional i processal, els drets a la tutela judicial efectiva, a la igualtat davant la llei, a un recurs efectiu, a un jutge imparcial, a la seguretat jurídica, a l'honor, a la intimitat i així tants altres que componen aquest patrimoni mínim sense el qual no som ciutadans.

Des d'un punt de vista teòric, també formal, a ningú no se'l priva de cap d'aquests drets, però fa anys que veiem com a alguns només se'ns reconeixen aquests drets de manera formal però no efectiva. Fa anys que veiem com alguns jutges anteposen les seves creences polítiques, els seus odis i el seu esperit nacional per anar modelant un escenari jurídic segons el qual alguns hem deixat de ser ciutadans i, ara, hem de conformar-nos de seguir vius i provisionalment lliures. En això consisteix ser tractat com un no-ciutadà.

Dit així sembla una mena de desfogament, però vist amb exemples segurament ho comprendrem molt millor.

Segons la consolidada doctrina del Tribunal Constitucional, "el dret a l'honor protegeix davant atemptats a la reputació personal entesa com l’apreciació que els altres puguin tenir d’una persona, independentment dels seus desitjos (STC 14/2003, de 28 de gener), i impedeix la difusió d’expressions o missatges insultants, insídies infamants o vexacions que li provoquin objectivament un descrèdit (STC 216/2006, de 3 de juliol)". Qualsevol ciutadà pot apel·lar que aquesta doctrina li sigui aplicada en defensa dels seus drets.

Quan es tracta dels drets d'un no-ciutadà, el raonament és molt diferent i s'arriba a justificar que dir públicament "quina peça, impresentable, perillós, element tan criminal, personatge tan escassament recomanable, personatge que ja per si mateix és esgarrifós, facinerós, gentussa, estafador, brut i immoral carceller, o sinistre exetarra", entre d'altres, fora del seu context podran resultar de mal gust o un excés verbal, com afirma la sentència esmentada, però posades en relació amb el que es pretén informar han de ser considerades "expressions crítiques que minimitzen la càrrega ofensiva que poden comportar".

Ningú no ha de tenir dret a fer aquestes manifestacions i ningú no està obligat a tolerar-les, perquè cap d'aquests epítets no serveix de base per donar una informació, sinó que entren de ple en el que el Tribunal Constitucional va establir que s'ha de sancionar: "la difusió d’expressions o missatges insultants, insídies infamants o vexacions que li provoquin objectivament un descrèdit". 

Si la privació de drets només afectés els relatius a l'honor i a la pròpia imatge, potser un s'hi podria arribar a acostumar i acabar vivint sense ells, però el problema és que el procés de negació de drets no es limita a aquest àmbit, sinó que s'estén a totes les facetes, canviant la jurisprudència, violentant el dret, tergiversant els fets i, sens dubte, tots els actes que siguin necessaris per deixar una cosa molt clara: un no-ciutadà no tindrà reconegut cap dret.

Negar aquesta realitat és senzill, assumir-la molt complex, però si realment volem avançar cap a una societat més democràtica i justa, han de suprimir-se categories tan abjectes com aquesta dels no-ciutadans i reconèixer els drets a tots, fins i tot als qui no volem o amb qui no compartim res.

L'abjecte del tema és que molts dels que estan cridats a garantir i protegir aquests drets són part del problema i estan entestats en, fent un ús malintencionat del dret, dels recursos públics i de les potestats concedides, crear i consolidar una situació que en cap cas no s'assembla a la pròpia d'un estat democràtic i de dret. Per als qui mantenen un silenci còmplice, simplement vull dir-los que quan aquest tipus de situacions es consoliden, al final, no-ciutadà pot acabar sent qualsevol.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid