El 1895 Gustave Le Bon escrivia “ Psychologie des Foules”, preocupat pels amplis moviments de masses, que a partir de les legislacions de la Tercera República, el 1880 havien aparegut els primers sindicats socialistes i anarquistes, aprovat el dret de vaga, d’associació de reunió i, segurament impressionant per l’ampli moviment polític de masses encapçalat per Georges Boulanger del 1887 a 1889. Així ho expressava: “L’adveniment de les masses marcarà segurament una de les últimes etapes de les civilitzacions d’occident, un retorn cap aquells períodes de confusa anarquia que precedeixen a la eclosió de les noves societats. Però, Com impedir-ho?”
El professor Florencio Jiménez Burillo explica com la ideologia reaccionària d’un autor condiciona i altera de manera profunda l’estudi de la realitat social. Tal és el contingut de la seva obra, dedicada a diagnosticar el fracàs de la democràcia, per a ell la psicologia havia de consistir en el descobriment d’un conjunt de lleis que regeixen la mentalitat individual i col·lectiva. La idea de Le Bon és que l’individu pateix una transformació quan està immers en una situació multitudinària:
“Milers de subjectes separats entre sí, en un determinat moment i sota la influència de certes emocions poden adquirir característiques d’una massa psicològica... La imaginació representativa de les masses, igual que la de tots els éssers en els quals no intervé el raonament, pot ser profundament impressionada... Com impressionar la imaginació de les masses? No són els fets mateixos, en sí, els que afecten la imaginació popular, sinó la manera de com és presenten. Tals fets han de donar lloc a una impressionant imatge que obsessioni l’esperit. Conèixer l’art d’impressionar la imaginació de les masses. és equivalent a conèixer l’art de governar-les.”
“Per vèncer les masses s’ha de tenir en compte primerament els sentiments que les animen, simular que és participa d’ells i intentar desprès modificar-los... L’ afirmació de les coses, de forma simple, nua de tot raonament i de tota prova, constitueix un mitjà segur per fer penetrar una idea en l’esperit de les masses. Com més buida de proves i demostració, més autoritat posseeix... I quan una afirmació ha estat suficientment repetida, amb unanimitat en la repetició, és construeix allò que se’n diu una corrent d’opinió i, intervé el potent mecanisme de contagi. En les masses , els sentiments, les emocions posseeixen un poder contagiós tan intens, com el dels microbis. El contagi no exigeix la simultània presència d’individus en un sòl punt, és pot verificar a distància sota la influència de determinats esdeveniments ... El contagi és tan potent que imposa als homes, no només certes opinions, sinó també determinades maneres de sentir.”
Fins ací una breu ressenya del pensament de Le Bon, que va servir de base al nazisme pel que fa a la estructura del discurs, en el qual moltes de les expressions del “Mein Kampf” són copiades de la Psicologia de les Masses. De G. Le Bon Durant el segle XX, l’experimentació sobre el comportament humà va ser una constant. Podem citar l’ “Experiment de Milgram” de l’any 1961 sobre com mesurar la disposició de les persones a obeir les ordres de l’autoritat, encara que aquestes entressin en contradicció amb la seva consciència personal i deu anys desprès, el 1971 l’ “Experiment de la Presó de Stanford”, finançat per l’exèrcit dels Estats Units, en el qual Philip Zimbardo, psicòleg de la Universitat de Stanford, va donar les següents instruccions als que feien de “guàrdies”: “Podeu produir en els “presoners” que s’avorreixen, por fins a cert punt, podeu crear una noció d’arbitrarietat i que la seva vida està totalment controlada, que no tindran privacitat. En general tot això conduirà a un sentiment d’impotència. És a dir, que en aquesta situació tindrem tot el poder i ells no en tindran cap”.
Estic segur que hem viscut, i encara vivim un gran experiment sobre comportament social a escala planetària com no s’havia fet mai. Tots els ingredients presents en l’obra de Le Bon i els resultats de Milgram i Zimbardo: acceptació de l’autoritat (OMS), mentides, manca de raonament, discurs buit de proves, afirmació repetitiva, contagi emocional, disposició a obeir, vida controlada, por, sentiment d’impotència, han estat posats a prova en la gran operació anomenada pandèmia COVID, la finalitat de la qual encara tardarem en conèixer, però que no va deslligada dels grans canvis previstos en un futur no llunyà. Canvis a tots nivells: econòmics, socials, polítics i culturals en el camí de l’anomenada “quarta revolució industrial” o industria 4.0, tot a millor glòria del capital i la seva pervivència.
Els experiments controlats, requereixen la manipulació de diferents variables independents, per examinar l’efecte sobre una variable dependent. Però, les mostres petites utilitzades en experiments controlats típicament, no tenen molta validesa externa, és a dir, el grau en que aquests experiments poden ser generalitzats en la població. Un experiment a escala mundial, que va estar provat anteriorment per cercar consens i submissió sota el nom “d’amenaça terrorista”, no va tenir els efectes esperats, ja que des de ben aviat va quedar demostrada la implicació dels serveis secrets de diversos països, en les onades d’atemptats. Només una part de la ciutadania va creure les explicacions “oficials”, malgrat que al costat del discurs vagin legislar un cúmul de lleis repressives, iniciades a partir de la “llei per la unió i l’enfortiment d’Amèrica, per mitjà de la provisió d’eines acurades, requerides per interceptar i obstruir el terrorisme” més coneguda com “Patriot Act” el 28 d’octubre de 2001 i posteriorment copiades arreu del món. El President George Bush en el discurs sobre l’estat de la nació el 29 de gener de 2002 inventava un nou concepte estratègic per a justificar qualsevol cosa: “La Amenaça Imminent”, i al 2003 la “National Strategy for Combating Terrorism” definia que l’enemic a batre era “el terrorisme”, terme difús en que s’hi podia encabir un ampli vetall d’organitzacions dissidents.
A Espanya ja hi havia una llarga tradició de lleis antiterroristes des del franquisme i, que van ser totes homologades per la “democràcia” i augmentades per la Llei Orgànica 1/92 (Llei Corcuera), i l’última, la llei 4/2015 de Protecció de la Seguretat Ciutadana (Llei Mordassa), que és la que ha estat en vigor per a reprimir les persones que han dissentit del discurs oficial sobre una suposada pandèmia, llei utilitzada per tal d’abatre el nou enemic, encara més difús que el terrorisme, invisible, anomenat virus.
Més que mai s’allunya la revolta, i la demostració d’aquesta afirmació ha estat el comportament submís, massiu, davant un estat d’excepció. Fet inèdit doncs, en els molts estats d’excepció viscuts a diferents indrets, sempre hi ha hagut · col lectius, organitzacions, que hi han fet front, encarant les possibles represàlies, incloent la mort. No ha estat així en aquest cas, malgrat la possibilitat de cercar informació seriosa, quantificada, confirmada, i correcte, avalada per científics que no estan al servei de les grans corporacions, del complex farmacèutic – militar – industrial, ni subordinats a les prebendes dels governs de torn.
Com ha estat possible?
Cal reflexionar sobre això ja que organitzacions de caire popular, aparentment contràries al sistema polític i econòmic, s’han aplegat al voltant del discurs dominant, fent seu un prejudici entès aquest, com la actitud presa desprès d’un procés, en el que es “prejutja” alguna cosa abans de conèixer la seva evidència, tal vegada acceptant la persuasió de “qui” ho diu, si aquest és de la confiança cega del que escolta, amb independència de la seva veracitat. I qui ho ha dit primer ha estat l’Organització Mundial de la Salut, organització finançada fonamentalment pels grans consorcis químics, farmacèutics i subordinada a ells, ha seguit els diversos governs posant en pràctica una operació cívico – militar en la qual els garants de la salut han estat les forces d’ordre.
Però, més enllà de la persuasió i la coerció lligada amb ella, hem de posar l’atenció en un altre aspecte, que ha estat oblidat o menystingut per les organitzacions hereves de K.Marx que han estat, i estan limitades a l’estricte camp dels processos “objectius” de l’economia (els salaris, la carestia de la vida, el preu dels lloguers, l’atur, els contractes de treball,...), oblidant els factors subjectius de la ideologia de les masses en la seva evolució, en les seves contradiccions, doncs tal com ens recorda Wilhelm Reich a “Psicologia de masses del feixisme”:
“La victòria sobre l’element reaccionari està assegurada si es va a l’arrell, si s’és conscient del seu procés contradictori, ja que si és fa d’altra manera, es cau en posicions mecanicistes, economicistes i metafísiques, dit d’altra manera: al desastre”... “el “marxisme vulgar” pretenia que una crisi econòmica de la magnitud de la de 1929-1933 havia de conduir “per força” a una evolució ideològica cap a l’esquerra de les masses afectades. Mentre que a Alemanya es parlava d’un “auge revolucionari”, fins i tot desprès de la derrota de gener de 1933, la realitat era molt diferent: la crisi econòmica va iniciar, de fet, un viratge cap la dreta, que és va apoderar de totes les capes proletàries de la població. D’aquesta manera apareixia una divergència entre l’evolució de la base econòmica, que empenyia cap l’esquerra i la ideologia de les masses atretes per l’extremisme de dretes. Per aquest motiu no s’ha plantejat el problema de saber com fou possible que les masses depauperades és passessin al nacionalsocialisme”... “ el marxisme vulgar estableix una càmera aïllant, entre el ser econòmic i el ser social, pretenent que la ideologia i la consciència dels homes estan determinades exclusivament i directament pel “ser” econòmic. D’aquesta manera dedueix la ideologia de l’economia de forma esquemàtica i unilateral. En lloc de deduir la seva manera de pensar i actuar de la realitat social, transforma la realitat en la seva imaginació, a fi de fer-la coincidir amb els seus desitjos.”...
“... Per explicar el robatori d’aliments o la vaga provocada per la explotació, no cal recórrer a la psicologia. La psicologia reaccionària es dedica a descobrir motivacions irracionals, per explicar el robatori o la vaga, recorrent a argumentacions típicament reaccionàries. La psicologia social, el tema es presenta de forma diferent: no s’ocupa de les motivacions que impulsen a l’home afamat a robar o a fer vaga, sinó que intenta explicar perquè la majoria dels afamats no roba, i perquè la majoria dels explotats no van a la vaga.”
Ara haurem d’ intentar explicar perquè la majoria no s’ha enfrontat a l’estat d’excepció i ha acceptat la versió d’un enemic invisible, s’ha reclòs a casa seva, i s’ha contagiat psicològicament del discurs oficial, ha tingut por del veí, del company de treball, o ha quedat impregnat d’un sentiment de culpabilitat, si no feia cas a les ordres donades, doncs aquestes enunciaven que hom podia emmalaltir a un altre.
Per un cantó el individualisme, la por a l’altre, la segregació, la supervivència del més apte, tots ells conceptes estretament lligats a la concepció liberal s’han posat de manifest durant aquest exercici de control social, i dintre de les veus que dissenteixen s’hi troben dues concepcions totalment antagòniques:
a) Els que fan esment a les anomenades llibertats individuals, i en base a aquest principi de l’ ideari liberal, basat en la moral resultant del principi del individualisme, utilitzen la màxima que “el dret dels altres comença allà on acaba el meu” i en aquest principi, la limitació del dret individual és la presència d’un altra individu, i no la convivència social. Aquestes expressions les han portat a terme diversos grups d’extrema dreta a diversos països.
b) Els que podem considerar una escissió ètica de les formacions regides pel que W. Reich anomena “marxisme vulgar” i per persones diverses o petits col·lectius, sense base organitzativa i per tant invisibles socialment, però que han sentit la necessitat de cercar informació suficient sobre aquest enemic virtual, que han estat lliures de “prejudicis” i han adoptat una posició crítica un cop analitzat tot el procés i totes les dades disponibles. A mesura que han passat els dies aquest ventall de veus s’ha anat eixamplant i incorporant professionals, científics, tècnics de totes les disciplines: pedagogia, medicina, biologia, física, química,... i militants comunistes conseqüents.
El que queda per analitzar és la ceguera que no deixa veure la deriva social cap el feixisme a nivell mundial. El que no va aconseguir el NSDAP alemany i, el Töhökai japonès en els anys 30 del segle passat, ho està aconseguint la OMS, la GFATM (The Global Fund) i la “Alianza GAVI” socis tots ells del complex químic – farmacèutic, en estreta col·laboració amb els grans mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació. Un intent de conformar un macro govern mundial, que dicti qualsevol tipus de directriu d’obligat acompliment . Podem dir que és l’aspiració dels grans defensors de la total globalització, encara que alguns Estats siguin reticents a aquesta aposta político– econòmica – social i cultural, però en aquest cas els exèrcits mundials ja procuraran de convèncer als dissidents.
Quines dades podem utilitzar per donar un cop d’ull als “atacs” d’aquest nou enemic i la seva relació amb la “gran mortalitat” anunciada?
Potser la base de dades EUROMOMO que aplega 24 països (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya(Berlin), Alemanya (Hesse), Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Holanda, Noruega, Portugal, Espanya, Suècia, Suïssa, UK (Anglaterra), UK (Irlanda del Nord), UK (Escòcia), UK (Gales). I estableix unes projeccions setmanals de persones mortes per totes les causes. A partir de les desviacions sobre aquestes projeccions en un període homogeni en quant a durada dels pics anuals d’una durada de 22 setmanes, que no poden tenir coincidència temporal, és poden extreure les dades següents:
Del 2016 al2017, de la setmana 41 de 2016, que és quan comença la desviació, fins la setmana 10 de 2017 que retorna a índex normals, en el grup dels 24 països de referència, van produir-se 1.296.145 defuncions de les quals 959.502 (un 74,02%) corresponien a majors de 75 anys, i en el pic més alt de la sèrie (setmana 2 de 2017) d’un total de 70.692 defuncions, 52.573 (un 74,36%) corresponien a majors de 75 anys.
En el 2017-2018, de la setmana 47 de 2017, que és quan comença la desviació, fins la setmana 16 de 2018 que retorna a índex normals, van produir-se 1.319.312 defuncions de les quals 944.305 (71,57%) corresponien a majors de 75 anys, i en el pic més alt de la sèrie (setmana 1 de 2018) d’un total de 66.067 defuncions, 47.765 (un 72,29%) corresponien a majors de 75 anys.
En el 2020, de la setmana 1 de 2020 que és quan comença la desviació fins la setmana 22 que retorna a índex normals, van produir-se 1.366.265 defuncions de les quals 988.562 (un 72,35%) corresponien a majors de 75 anys, i en el pic més alt de la sèrie (setmana 14) d’un total de 88.581 defuncions, 65,678 (un 74,15%) corresponien a majors de 75 anys.
Fins ací les dades facilitades per aquesta institució en les quals podem veure que del total de defuncions des de l’any 2016, entre un 72 i 74% corresponen a persones majors de 75 anys sense gaires diferències entre un any i un altre, dades que tenen una gran lògica ja que es correspon amb la durada dels cicles vitals de persones nascudes durant la segona part de la guerra mundial o l’acabar aquesta. Així doncs, del anàlisi d’aquestes dades, podem extreure alguna conclusió radicalment diferent, a la de la campanya de terror anunciada pels governs europeus i per tots els mitjans de comunicació, que viuen de les subvencions públiques o que són dependents de grups financers. De la mateixa manera podem negar la “necessitat” de l’establiment d’estats d’excepció i control militar de la població, del arrestos domiciliaris, de l’aïllament social i del que ha estat més perjudicial social, psicològica i pedagògicament parlant: l’aïllament de les criatures i el tancament de les escoles; i per altra banda l’aïllament i reclusió forçada, sense règim de visites a les persones que vivien en geriàtrics.
Però la resposta que haurem de trobar és, perquè fills i filles, nets i netes han permès que els seus pares, mares, avis i àvies es morissin dins dels geriàtrics i hospitals en plena solitud. Com és possible que no s’hagin abatut les tanques dels geriàtrics i les portes dels hospitals per anar a acompanyat i acomiadar els éssers estimats en l’últim alè de les seves vides?. Com ha estat possible tanta deshumanització? o aquesta deshumanització també forma part de l’experiment del comportament social? , doncs, si una persona és capaç de restar impassible, tancada a casa, davant el fet de saber que els seus progenitors s’estan morint en la més absoluta tristor i solitud, Què no serà capaç de fer en relació a una persona estranya?
S’ha superat la màxima darwinista de “supervivència del més apte, amb la màxima neodarwinista del nous bruixots de la enginyeria genètica encapçalats per Richard Dawkins, i el seu invent del “Gen Egoísta” (The Selfish Gene), símbol bioquímic de la competència a mort en tots els aspectes de la vida. Per això, les consideracions fetes al començament d’aquest escrit sobre la perspectiva d’implementació d’un feixisme global, donat que no hi ha hagut cap resistència col·lectiva a aquest macro experiment de control social, i al dir col·lectiva és per descartar les “vagues virtuals”, les “manifestacions virtuals” , les “protestes virtuals”, les “reunions virtuals” que no són altra cosa, que la submissió i exaltació de l’individualisme. Retrobar de nou la confiança entre les persones, el contacte humà, la protesta material, i pensar quines formes organitzatives seran les més adients davant el nou panorama que es presenta.
