Serveis bàsics en temps de crisi: més gestió pública de l’aigua

Una crisi sanitària que s'alimenta de la crisi dels serveis públics. Tothom hi coincideix. Tothom, en algun moment o altre, s'ha preguntat com ha estat possible que s'hagi permès l'aprimament sostingut de la sanitat pública, la perla del sistema públic de provisió social. Com ha estat possible que penséssim que tot valia en nom d'una suposada eficiència i dels comptes de resultats d'alguns, i que això era més important que la cohesió, la solidaritat i les garanties socials?

Per què ens vam arribar a creure que la provisió privada de serveis era més eficient, també econòmicament, que la pública? Ens quedarà ara clar que, també degut a les mancances del nostre sistema públic, la crisi econòmica que vindrà serà més difícil de superar?

Tot això ha passat. I segueix passant. No només en el camp de la sanitat, sinó en molts altres serveis també essencials per al sosteniment de la vida. Per exemple, en el camp de l'aigua. I aquesta crisi posa de manifest, ara més que mai, la importància dels valors que defensa la gestió pública de l'aigua.

La crisi està provocant un esfondrament econòmic sense precedents, que deixarà a moltes famílies i al petit teixit econòmic en una situació límit. Davant d'això, moltes empreses públiques d'abastament d'aigua i ajuntaments han decidit emprendre mesures inèdites i compromeses amb la problemàtica. Empreses públiques de municipis importants, com ara Terrassa, Vilanova i la Geltrú, El Prat de Llobregat, Palma o Xàbia (algunes d'elles, agrupades sota l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP)) les estan tirant endavant.

No només s'han creat fons per a mitigar les dificultats econòmiques de famílies, autònoms i pimes, sinó que fins i tot en alguns casos s'ha optat per garantir un volum bàsic de consum, sense cost, com per exemple a Terrassa (casualment, municipi on fa poc més d'un any es va remunicipalitzar el servei d'aigua).

Per contra, la reacció de les empreses privades de l'aigua es troba a les antípodes del que estan fent aquests operadors públics. Agrupades sota la patronal del sector, estan pressionant al govern espanyol per a que aixequi la prohibició de tallar el subministrament d'aigua, prohibició que va quedar definida als decrets d'alarma definits pel govern espanyol (cal tenir en compte que, ja des d'abans, molts operadors públics no estaven tallant el subministrament). A més, estan preocupades perquè ha baixat el consum d'aigua i, per tant, es reduiran els seus beneficis, pel que estan demanant al govern espanyol poder allargar les seves concessions uns quants anys més.

Una reflexió s'imposa, doncs. En el moment de posar-nos deures i de decidir com volem sortir d'aquesta crisi, cal repensar quin model de serveis públics volem. I quin model de gestió de l'aigua volem. Hi ha un model: el compromès socialment, que té com a principi que ningú quedi sense accés a l'aigua, el model que aposta per oferir solucions i per treballar per una gestió ambiental del cicle de l'aigua socialment i ambiental sostenible.

Però també n'hi ha un altre: el que té com a principi seguir repartint dividends als seus accionistes, el que segueix cobrant els rebuts passi el que passi, el model que vol fer més gran encara el problema a moltes famílies afectades per la crisi.

En definitiva, de la mateixa forma que s'està conformant un consens molt sòlid entre la majoria social que aposta per sortir d'aquesta crisis amb un sistema de salut pública i serveis públics més forts i robustos, també hem de reforçar el consens popular de que, ara més que mai, cal apostar per la gestió pública de l'aigua.

Suprimint i derogant els dogmes de l'estabilitat financera, dotant de més musculatura financera a municipis i ens locals, i fent efectiu al nostre ordenament jurídic que l'aigua, com la salut o l'educació, és un dret humà que no pot dependre del que digui un balanç comptable o un consell d'administració.