Els darrers anys mai no m’ha deixat de sorprendre que molts dels estudiants del darrer curs del grau de periodisme desconeguen que va ser Auschwitz o bé que no arriben a capir del tot el significat profund d’aquell indret. Molts tenen una idea aproximada dels camps de concentració i d’extermini nazis, sovint confusa, bàsicament nodrida per les pel·lícules, inconnexa amb les realitats més catastròfiques del món contemporani. Tampoc no en saben res de les atrocitats del règim franquista o, posem per cas, de la matança de Srebrenica, o del genocidi ruandès, de tantíssimes altres catàstrofes que els haurien de concernir com a futurs periodistes i, sobretot, i simplement, com a éssers humans. No és culpa d’ells ni tampoc és un mal només del país. Tot plegat, les noves generacions de països del nostre entorn pateixen de la mateixa amnèsia. Una amnèsia tan perillosa alhora de prevenir el feixisme justament en uns temps tan convulsos com els que vivim… Trump, Erdogan, Aznar, Abascal, Casado, Orban… la crisis humanitària dels migrants, les desigualtats socials, l’agressivitat criminal del capitalisme més salvatge, els fanatismes…

Un dels exercicis que fa molt de temps que els suggeresc és que entrevisten algun dels deportats a Mauthausen, el camp on van anar a parar 7.000 republicans, 2.000 d’ells ciutadans dels Països Catalans. Malauradament, però, a hores d’ara, aquest ja és un exercici impossible. Tots han anat morint, els de Mauthausen, Dachau, Ravensbrück… i ho han fet més o menys en el silenci. Alguns pobles, de vegades, col·loquen una placa o aixequen un monument en un aplaça. Algun historiador local els recupera en algun opuscle. Es publica una breu notícia en un diari comarcal. Al remat, queda poca cosa.

Als anys 90, encara sobrevivien unes desenes d’aquests catalans que mantenien una certa activitat a través de l’Amical de Mauthausen. L’associació es reunia en un modest pis al carrer Aragó de Barcelona, enfront del Mercat de la Concepció. Allà vaig conèixer Miquel Ulldemolins, Joan Escuer i d’altres deportats, el relat dels quals em va impressionar. Lluitaven amb les forces que encara els quedava per a preservar el seu testimoni de l’àcid corrosiu de l’oblit. També perquè fossin reconeguts per Alemanya com a esclaus del III Reich. Es tractava d’un reconeixement que havien obtingut tota la resta de deportats europeus gràcies a la pressió política dels seus estats. Espanya fins aleshores mai no va voler saber-se’n. D’altra banda, durant els darrers anys, el reconeixement oficial obtingut, tard i malament, ha estat molt per dessota d’allò que hauria calgut. No cal dir, que han tingut més sort els voluntaris de la División Azul, els Caídos por Dios y por España o els torturadors franquistes com Billy el Niño que han mort carregats de medalles i d’incentius salarials pagats per l’erari públic en compensació pels seus brutals serveis.

Espanya no ha digerit, ni crec que ho faça mai, el seu passat recent feixista. És un llegat que inspira la dreta nacionalista i que penetra fins el moll dels ossos les estructures més profundes i amb més poder de l’Estat. El silenci ha estat la millor disfressa.

Durant la postguerra, per raons òbvies, es va silenciar la història dels deportats republicans. El 1963 Amat Piniella va publicar en català la novel·la K.L.Reich, escrita a Andorra el 1946 un any després de ser alliberat de Ternberg, un camp annex de Mauthausen. Durant anys el llibre no va passar la censura per “falta d’objectivitat”. Van publicar-se altres textos però sempre sense gaire recorregut.

L’any 1976, però, la periodista Montserrat Roig va escriure un llibre fonamental, Els catalans als camps nazis. Va omplir un tristíssim buit i va obrir els ulls a molta gent. Al pròleg, Roig (qui se’n recorda, per cert, de Roig?) escrivia: “(…) El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa.” I afegia: “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis més feixucs que d’altres. Si damunt de la nostra guerra civil hi ha hagut una boira fictícia però densa, hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l’absurd, pel no-res.”

Uns anys més tard el gran èxit de la sèrie televisiva Holocaust basada en una novel·la de Gerald Green, va descobrir a la societat espanyola la tragèdia de la Xoà. Em tem, però, que el drama dels deportats catalans va continuar sent un episodi fosc, poc conegut, fins i tot desvinculat de l’horror del franquisme que va ser, en primera instància, el primer responsable i còmplice necessari de la deportació dels republicans. Franco i Serrano Súñer, sabedors del que passava a l’Europa ocupada i a l’Alemanya nazi amb els enemics de l’Estat i les races inferiors, van deixar que els nazis s’encarregaren d’exterminar aquells deportats com molt bé ha demostrat la historiografia. També ells van ser un assassins, quin dubte i pot haver.

Tantíssims anys després, les coses no han canviat gaire. Zapatero va fer un simulacre de reconeixement que, a la última, va enterbolir la rocambolesca, trista i lamentable història del fals deportat Enric Marco que va arribar a presidir l’Amical. La biologia ha fet la resta. La memòria històrica sembla encara una assignatura tan incòmoda com prescindible per al poder. Sovint, també, no passa de ser una comèdia negra… El funeral d’Estat de Franco, la ministra Calvo felicitant els 99 anys de la sinistra Legió espanyola, Sánchez dipositant la rojigualda sobre la tomba del malaurat Antonio Machado en Cotlliure, el boicot permanent a la veritat històrica d’una dreta incivil, podrida i franquista sense complexos que es permet el cinisme de titllar de criminal Lluís Companys o de totalitaris els independentistes. Són, els uns i els altres, una vergonya.

Ara, com en 1976, l’any que Montserrat Roig va descobrir-nos la tragèdia dels nostres deportats, cal fer un esforç per a retornar aquesta memòria i que actue com a vacuna contra la temptació totalitària. No en tenim cap altra. O memòria o repetició de la barbàrie.