Dissabte 23 de maig, el dia que l’extrema dreta espanyola va sortir al carrer a manifestar-se, a Itàlia va ser tendència a Twitter l’etiqueta «Spagna». Era una mica un garbuix: tot i que hi havia tuits que feien referència al fet que la Lliga de futbol tornarà el 8 de juny, la majoria parlaven de «les protestes contra el govern». Les imatges de les manifestacions van arribar fins a Itàlia en general sense context: es va saber que es protestava, i d’una manera pintoresca, però no quedava clar qui ho feia.

La notícia que més corria a Twitter era la primera que surt al buscador de Google si es cerca des d’Itàlia «protestes a Espanya»: la del canal d’informació 24 hores de la cadena televisiva privada Sky. El títol, font d’informació principal a les xarxes, és aquest: «Coronavirus, protestes en cotxe contra Sánchez a tota Espanya». A les fotos que acompanyen la informació hi surten molts de cotxes –no particularment luxosos– i encara més banderes d’Espanya. Ni Rolls Royce, ni braços alçats, ni banderes franquistes.

Cap a la meitat de l’article s’esmenta que les manifestacions les ha convocat Vox, però no s’especifica ni tan sols si és un partit de dreta o d’esquerra. L’única reivindicació que s’hi recull és la de «llibertat» (qui pot estar-hi en contra, de la llibertat?). Els milers d’italians que s’han informat a través d’aquest article no saben si els manifestants eren anarquistes sobtadament patriotes, liberals amb ganes de festa o democristians feliços pel retorn del futbol. No hi ha cap referència a la ideologia franquista, feixista, del partit que hi ha darrere de les manifestacions.

Així és exactament com els agrada que es redactin les notícies als ideòlegs de l’extrema dreta: publicitant les seves accions sense cap connotació negativa. El missatge que es volia transmetre ha arribat sense problemes i desperta simpaties entre lectors –en aquest cas, italians– que si sabessin que els organitzadors de les protestes eren franquistes se’ls haurien mirat amb altres ulls. Però ja s’hi han apropat, i el pròxim cop que llegeixin «Vox» no ho relacionaran amb res d’antidemocràtic. El preu de no anomenar les coses pel seu nom és esdevenir un altaveu perfecte del feixisme.

En aquest sentit podríem dividir els mitjans en tres grans grups. Uns són els que fan el joc voluntàriament a l’extrema dreta –per exemple, el programa d’Ana Rosa Quintana, que dona cobertura i suport als missatges de Vox sense embuts–. Uns altres, els que li fan el joc involuntàriament per desídia o per una mal entesa neutralitat –com ara l’article d’Sky24–, convertint-se en caixes de ressonància acrítiques. Al tercer grup hi ha els mitjans que han fet una reflexió sobre com abordar la informació relativa a l’extrema dreta i no volen fer el joc al feixisme. Bona part d’aquests mitjans, però, es debaten entre la necessitat d’informar-ne adequadament i la voluntat de no fer-los publicitat ni engegantir-los. I mentrestant, l’extrema dreta va creixent a les xarxes, entre notícies falses i exèrcits de trols, amb el camí aplanat per aquells mitjans que s’entesten a blanquejar el feixisme tractant-lo com si fos una ideologia més.

El malestar social, agreujat per la crisi econòmica que acompanyarà la cínicament anomenada «nova normalitat», és una mina d’or per a l’extrema dreta. L’esquerra i en general les forces democràtiques que podrien ser crítiques, adormides, han deixat un cop més en mans de l’extrema dreta el potencial de protesta i els carrers. I és que, al contrari del que a vegades es tendeix a pensar, l’extrema dreta –subestimada i caricaturitzada– té caps pensants al darrere que saben preveure, organitzar i coordinar-se a escala internacional.

A Itàlia és també l’extrema dreta la que està capitanejant la protesta per la gestió de la pandèmia, i serà, com a l’estat espanyol, la primera força que tornarà a fer-se seus els carrers amb una manifestació en temps de confinaments i desescalades. Serà el 2 de juny i hi sortirà unida: des de la Lliga de Matteo Salvini als postfeixistes Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni. La pràctica totalitat de grans mitjans italians, però, tracten aquestes dues formacions com a part del «centredreta». Salvini i Meloni són socis, es presenten en coalició, i junts guanyarien per golejada unes eleccions. Sumen prop del 39% dels vots a les enquestes, i amb l’altre soci, Silvio Berlusconi, ronden el 46%.

Amb tot, i malgrat que Vox els ha donat idees amb això dels cotxes, a Itàlia no les tenen totes i Meloni defineix la manifestació del 2 de juny com a «simbòlica». Al juliol, quan  preveu que serà més fàcil manifestar-se perquè estarem més desconfinats, en volen fer «una de més grossa», assegura.

L’extrema dreta d’arreu del món, coordinada, comparteix estratègies. Malgrat les particularitats de cada lloc, els seguidors de Vox a Espanya, de Trump als EUA, de Bolsonaro al Brasil o de Salvini i Meloni a Itàlia podrien intercanviar pancartes. Tant li fa si estan al govern o no: demanen «llibertat», exigeixen «saber la veritat» que un suposat complot els amaga i carreguen contra la malvada «Xina comunista». Un enemic extern perfecte que alimenta d’un sol tret racisme, teoria de la conspiració i victimisme, els ingredients imprescindibles per generar l’estat d’opinió crispat i atemorit que desitja l’extrema dreta, el que fa abaixar la guàrdia davant l’autoritarisme que aquesta vol imposar.

Salvini ha explicat que sortiran als carrers el 2 de juny –que és la festa de la república italiana– perquè «davant de tants de morts no és el moment de callar». L’extrema dreta està fent el mateix arreu: utilitzar els morts de manera demagògica. Res d’estrany, ja que atiar la por és el seu principal carburant. La pandèmia ha suposat una oportunitat perfecta que els ideòlegs de l’extrema dreta no han desaprofitat. I els mitjans, més que mai, han d’assumir la seva responsabilitat. El sensacionalisme morbós, la informació acrítica i sense context i la mania de descriure els feixistes amb el braç alçat com a «ciutadans amb banderes» han facilitat la banalització i el blanqueig del feixisme. Però subestimar-lo i reduir-lo a una caricatura, també. L’extrema dreta fa anys que pren embranzida arreu del món. Res fa preveure que s’aturi, així que millor que ens agafi, almenys, ben informats.