Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Aquí es reforcen monarquies i s’apuntalen règims. Així ens va
El rei nu (i un règim despullat)
21/05/2020 Hemeroteca
David Fernàndez. Foto: Ara.cat David Fernàndez. Foto: Ara.cat

"Debe dar un paso más y retirar la sombra de su padre por completo –estaría indicado el autoexilio– y, si el caso fuere, facilitar que se depuren responsabilidades penales ante la sala segunda del Supremo"

José Antonio Zarzalejos, 14 de març de 2020,  El Periódico

 

"Senten aquest silenci?", com va dir algú en  prime time electoral. És el mutisme oficial de la vergonya, el silenci eixordador de la complicitat i la cobertura institucional a l’esfera delictiva de la monarquia, rere les darreres revelacions periodístiques i les investigacions judicials obertes a Ginebra –no a Madrid– contra el rei emèrit.  Fum, fum, fum; fer-se l’orni i amagar la merda sota la catifa. Com si Juan Carlos I de Borbón, que solcava les aigües en un iot que es deia  Bribón, no fos el símbol del 1978, el tabú constitucional per excel·lència i el cos de la permanència indissoluble de la unitat de la pàtria. Com si les seves comissions saudites i les seves maletes suïsses no ho comprometessin tot. Un rei despullat enmig d’un règim nu, enmig de tones de silenci: per no gaire més, cauen governs i es proclamen repúbliques. Aquí es reforcen monarquies i s’apuntalen règims. Així ens va.

Tot això tot ho trastoca. I per això, tant de silenci ordenat i programat. Arran de les primeres informacions publicades per  Tribune de Genève –i no pas a la premsa espanyola–, es van agafar al ferro roent de dir que els fets s’havien produït en la seva condició d’emèrit i que no impactava en la monarquia actual. Fins que va venir la realitat a espatllar-ho –i esperin-se, que encara suraran moltes més coses– i dir-nos que no, que venia de molt abans. Tant com de fàbrica. De tot plegat, dos detalls escandalosament majúsculs: que el 2010, el cap suprem del Regne d’Espanya viatjava a Suïssa amb farcells de diner negre i que no fa gaire nomenava hereu de la fosca fortuna el seu successor. Entre 2019 i 2020, Felip VI ho sabia del cert, va callar-ho tot i va estar mut un any,  virgencita que me quede como estoy, sota la llei del silenci. Se’n diu complicitat i m’atreviria a dir que encobriment delictiu. En tot cas, la fiscalia que investiga no és pas l’espanyola: és la suïssa. Friso per veure la cara dels fiscals quan els alts tribunals espanyols els comuniquin que el rei és, feudalment, irresponsable.  Marca España.

L’intent de demolició controlada des de la mateixa Casa del Rei –amb tota complicitat sistèmica– no ha convençut ni tan sols José Antonio Zarzalejos, guaita monàrquic. El 14 de març, gairebé desapercebut sota l’estat d’alarma, escrivia:  "Las medidas que ha tomado el rey son estimables pero no suficientes". En el mateix article defensava obertament l’autoexili del rei emèrit i la incoació de diligències penals a la sala segona del Tribunal Suprem, on cada any el rei obre l’any judicial. Anava més enllà i situava l’abdicació del 2014 en la insostenibilitat del ritme de vida,  a cos de rei, de Juan Carlos I. Pregunta quasi única: si els més acèrrims defensors de la Corona ja apunten a l’exili i a la investigació judicial, què no hem de fer les sensibilitats democràtiques, republicanes, autodeterministes i independentistes?

Ara bé, no és només el rei emèrit. Aquesta és la trampa. És un sistema de poder. De l’empastifada d’estat del comissari Villarejo a la impunitat oficial de Billy el Niño. Fins a un cunyat amb permisos penitenciaris, rere aquella trama Nóos que tantes servituds polítiques va destapar, i fins a una infanta condemnada que La Caixa, tot i la condemna per corrupció, ha mantingut en nòmina fins aquest passat febrer. Parlem? Fins i tot als papers de Panamà surava Pilar de Borbón. Ara bé, si volen la màxima paradoxa  no nacionalista, el que més em sorprèn és el silenci dels anyells patriòtics respecte a un fet neuràlgic, esdevingut cirereta final: com han tancat la boca davant del fet que les morterades cobrades pel rei  de todos los españoles ni tan sols remetien a comissions brutes en defensa dels interessos econòmics espanyols, sinó tot el contrari. És a dir: en contra. Juan Carlos I mediava i cobrava per rebaixar el preu a petició del règim saudita.  Patriotisme constitucional, suposo. Zarzuela, capital Riad. Aquesta sí que és bona, després del finançament de Vox per part de l’exili iranià.  Pobre Don Benito Pérez Galdós.

I una darrera constatació, quan la comparativa amb la caiguda del pujolisme és inevitable, des d’aquella mediocre i roïna indignació selectiva de qui s’escandalitza només segons qui sigui l’escandalitzador. La insofrible polarització  prêt-à-porter, indignació només a mida, és insuportable. Veure ara els silencis dels qui s'esquinçaven les vestidures –amb tota raó– amb els comptes andorrans de la nissaga Pujol i ara callen la corrupció, els despulla. A ells. I al rei. I al règim sencer. A la inversa també passa, per descomptat: qui s’indigna amb el rei però no amb el 3%. Tapar la cartera amb la bandera és un clàssic universal i  no coneix territoris ni fronteres.

Ara bé, exactament dins del mateix estat, la caiguda dels Borbons i dels Pujols són dues caigudes ben distintes, tot i ser un esquema calcat –els contes dels comptes del pare, una filtració mediàtica,  business offshore as usual– amb una diferència radical gens subtil. El  deep state destapa la merda dels altres amb tant d'ímpetu com amaga la pròpia. En el cas de les martingales del pujolisme es va recórrer,  Villarejo mediante, a tots els dispositius del clavegueram estatal –mètodes il·legals inclosos– per fer visible la corrupció. Ho feien amb finalitats polítiques: destapar-ho i estendre l’ombra corrupta sobre tot un país. En el cas de la monarquia s’ha recorregut al mateix aparell amb idèntiques finalitats polítiques però sentit contrari: amagar-ho. En el cas del pujolisme, els fills van provar d’invocar el nom del pare per salvar-se inútilment: en el cas dels Borbons, el règim invoca el fill perquè no caigui el sistema. En el trànsit, Villarejo ha passat d’heroi a canalla del  pudridero real.

Ara bé, al capdavall, quan pensem assumir la realitat? Perquè als comptes suïssos, panamenys i andorrans, senyores i senyors, hi ha tot el règim: el rei i Emilio Botín, Pujol i un vicepresident del Barça, l’expresident de la CEOE i un líder miner de la UGT, Rodrigo Rato i el tresorer del PP, el narcoempresari del port de Barcelona José Mestre i un exdiputat del PSC. I Manuel Lao i Bertín Osborne. Aquest rei en pilotes està despullant tothom: un cleptòman protegit pel cinisme d’estat. Ara, no ens enganyem. No és d’ara. És de sempre. Quan el gener del 2001 van detenir i empresonar el periodista Pepe Rei per publicar un mes abans la primera biografia no autoritzada d’aquell rei, escrita per Rebeca Quintans i on ja surava bona part del que sabem, un inspector de policia, gens malcarat, va baixar a la cel·la i li va dir: "Pero Pepe, en que país te piensas que vives". Aquell poli encara s’ho pregunta avui –i ens ho pregunta encara–. 20 anys després.

Postdata. Que mai haguem de dir  "Ya somos todo aquello contra lo que luchábamos", com va escriure Pacheco. Mirall del temps, avui és 15-M i donaria per un coral romput sencer. I més veient el govern més progressista de la història, via PSOE, en contra de la creació d’una comissió d’investigació parlamentària. Però la resta no estem fent tard, per decència, en impulsar una iniciativa plural republicana d’acusació popular contra Juan Carlos I?

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid