"És un escàndol que sapiguem tots els detalls sobre com tornarà el futbol i com han d’obrir els bars i gairebé res sobre com tornar als col·legis i instituts"
Cal obrir ja les escoles?
22/05/2020 Hemeroteca

Tinc seriosos dubtes sobre l’obertura a curt termini de les escoles. No li veig el sentit. Això no vol dir que no vulgui que es faci, ja us ho dic, sinó que crec que el debat obvia dos elements cabdals: la protecció dels docents i altres professionals de l’educació en una pandèmia encara activa i la manca de mesures socioeconòmiques i laborals amb perspectiva de gènere per part dels governs. Anem pam a pam, amb una sèrie de dades per obrir un debat complex i que pot esdevenir trampós.

Les classes a secundària acaben entre el 22 de maig i el 12 de juny, segons el curs. A primària s’allarguen fins al 19 de juny. Queden només entre cinc i vint-i-cinc dies lectius, que poden ser una eternitat per unes famílies que han d’assumir el teletreball, els deures i també la tornada a l’activitat presencial sense alternatives de cura pels seus infants, especialment les classes populars. Malgrat tot, els alumnes han assolit dos terços dels coneixements i la immediatesa del final de curs aconsella readaptar el temari a partir de setembre, quan els centres educatius estiguin preparats. Obrir les escoles ara, per pocs dies i sense mesures de protecció, pot suposar un risc potencial per la salut pública, la seguretat dels treballadors dels centres educatius i la contenció del coronavirus.

La funció de les escoles no és garantir la conciliació. Això és obligació d’administracions i empreses. Moltes famílies, i especialment les dones, que segueixen assumint majoritàriament les tasques de cures, estan sobrepassades, emocionalment estressades, angoixades i poden perdre la feina si el govern de l’Estat no decreta mesures clares, amb perspectiva de gènere, per prohibir acomiadaments, allargar ERTOs i imposar la conciliació a les empreses. Cal exigir a l’administració, a la societat i a les empreses mesures efectives per permetre combinar la vida familiar i laboral amb corresponsabilitat i per evitar que el pes de les cures recaigui, una vegada més, en les dones. Culpar els docents i obligar-los a assumir riscos ara no és més que allò del dit i la lluna. Calen cures contra el capital.

Els docents han fet esforços ingents per adaptar-se al confinament i seguir ensenyant. Aquests dies han treballat més que mai, s’han reinventat, han adaptat continguts i volen tornar a exercir la seva professió, però amb seguretat. Els governs han desprotegit els sanitaris, no podem permetre que també ho facin amb el col·lectiu educatiu sabent que la distància física és clau per frenar la Covid-19. L’educació és un dret a preservar i hauria de ser prioritat de qualsevol govern, com la sanitat. Sense garanties, parlar del retorn a l’escola és deixar abandonats als docents a la seva sort. Cal adaptar nous espais, planificar entrades i sortides esglaonades, revisar el temps d’esbarjo, fer torns pel menjador. Cal més docents i més neteja. Cal recursos i materials de protecció. Cal molta inversió per adaptar uns centres sovint saturats. I cal exigir-la, aquí i a Madrid, perquè esperar simplement al setembre, a veure si poden començar, és una irresponsabilitat.

 

El 75% de la població catalana, la de les regions sanitàries metropolitanes sud, nord i de Barcelona, no entrarà en fase 1 fins d’aquí set o deu dies. Cada fase té una durada de dues setmanes i és el govern de l’Estat qui decideix via decret què pot obrir i què no, doncs les competències han estat recentralitzades. S’ha apostat per la reactivació econòmica i s’han deixat de banda les cures a la classe treballadora. És un escàndol que sapiguem tots els detalls sobre com tornarà el futbol i com han d’obrir els bars i gairebé res sobre com tornar als col·legis i instituts. Encara no s'ha redactat cap protocol d'actuació des de l'àmbit escolar. Demanar reobrir les escoles sense això és irresponsable. Que ho faci l’alcaldessa de Barcelona és, a més, trampós, temerari, interessat i populista.

La crisi de la covid-19 té una claríssima component de gènere i de classe. El confinament està afectant especialment les dones, de múltiples formes. Ha augmentat la violència masclista, hi ha una sobrecàrrega en l’assumpció de les cures, els episodis d’angoixa són majors, s’han reduït drets i la pèrdua de llocs de treball és percentualment superior. Centrar el discurs feminista únicament en la conciliació laboral de les mares és un error que pot empobrir el moviment i treure-li tota la força. Cal reivindicar ser als espais de decisió, cal que aparegui d’un cop la ministra d’igualtat, cal exigir perspectiva de gènere en totes les polítiques de recuperació econòmica, cal abanderar la lluita contra el capital per posar les cures al centre, cal denunciar la violència masclista, cal tenir un lloc entre els experts i opinadors. I ho hem de fer totes, parlant de tot, sense sectorialitzar ni dividir-nos, sense reduir dècades de lluita feminista i tones de reivindicacions a l’opció familiocèntrica de ser mare, però alhora sense deixar que se l’apropiï de forma populista una dreta que, ara i pel que fa a les escoles, fa el mateix discurs que nosaltres però amb objectius diferents.

Les esquerres han d’exigir seguretat i drets laborals, defensar una sanitat i una educació públiques i de qualitat i lluitar contra un capital que no posa les cures al centre. Les administracions han d’assumir responsabilitats i protegir els treballadors públics i la ciutadania aportant mesures de protecció, recursos, ajudes i normatives. Les feministes hem de romandre juntes i diverses en la lluita pels drets de totes. Per tot això, (no) obriu (encara) les escoles.