El Mapa de la Censura de Mèdia.cat ha registrat durant el 2019 un total de 201 incidents que poden restringir les llibertats d’expressió i d’informació de periodistes i ciutadania. Es tracta del major nombre de casos anual recomptat mai des de la seva primera edició, el 2015. La xifra supera fins i tot els 196 incidents de l’any 2017, causats en gran manera per l’ofensiva contra el referèndum d’independència a Catalunya, i també suposa un lleuger augment respecte del 2018, segons l’informe 2019: Periodistes a la diana. Restriccions a les llibertats d’expressió o d’informació de periodistes i ciutadania recollides al Mapa de la Censura dels Països Catalans.

També destaca el nombre d’informadors ferits documentats, 87, la xifra més alta des de que s’edita el Mapa de Censura, dels quals 70 es van produir entre el 14 i el 27 d’octubre en les protestes postsentència. Cal recordar que el 2018 es van comptabilitzar 21 professionals agredits i el 2017 van ser 18.

L'observatori del Grup de Periodistes Ramon Barnils indica que el 2019 també va estar marcat per “les pressions de diversos partits polítics als mitjans de comunicació, les operacions de compravenda de grups mediàtics i nous acomiadaments i tancaments de mitjans, així com per la continuació d’una escalada legislativa que amenaça la llibertat d’expressió a internet i fora”.

L'increment del nombre de casos es deu principalment a un augment en les categories d’«accions judicials i policials que dificulten la feina de periodistes» i les «declaracions i legislació dels poders públics per constrènyer la llibertat d’expressió», però és especialment preocupant també el repunt en el nombre d’agressions i amenaces a professionals de la informació.

Pel que fa a les accions policials i judicials i a les declaracions i legislació del poder públic, cal apuntar per una banda la campanya internacional de control de la informació amb l’excusa de les mal anomenades fake news i, més específicament a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb la lawfare o guerra jurídica desplegada des de les institucions estatals contra el moviment independentista. Les pressions als mitjans públics catalans, el control de la propietat de grups privats, l’ús de mecanismes com les juntes electorals o les declaracions públiques sobre allò que «és veritat o no ho és» s’han incrementat durant el 2019.

L’assenyalament per part de dirigents i partits polítics de determinats periodistes o mitjans de comunicació considerats de línia editorial contrària, ja sigui en declaracions públiques o en recursos als jutjats, exporta el clima de confrontació política al pla mediàtic. Així, contribueix a crear una atmosfera que, en certs sectors de la societat, sembla legitimar els atacs contra periodistes o capçaleres amb enfocaments divergents de l’opinió pròpia. Lluny del corporativisme, cal apel·lar també a la responsabilitat professional dels qui exerceixen la professió, però sense oblidar l’exemplaritat dels poders públics i de les persones que els exerceixen en la defensa dels drets i les llibertats.

Aquesta pressió, que podríem anomenar «des de dalt», es complementa amb un augment elevadíssim i sense precedents, des que s’edita aquest Mapa, de la tensió contra els periodistes que treballen al carrer. El 2019 ha suposat un rècord històric en la quantitat d’agressions a aquests professionals, especialment en les protestes de l’octubre contra la sentència del Procés.

Manifestants de diferent signe, membres de l’extrema dreta i, sobretot, agents de la policia posen cada cop més difícil la cobertura en directe de les protestes socials i polítiques. A l’ús de la llei mordassa, els escorcolls, els bloqueigs i les amenaces per part dels cossos de seguretat s’hi sumen els assetjaments, els insults i els boicots dels manifestants. Les agressions físiques, sobretot en el context d’aldarulls i càrregues policials, s’han multiplicat el 2019, i a més s’han vist lesions molt més greus, com trets amb projectils de foam o ossos trencats.

Algunes d’aquestes agressions han tingut lloc de forma circumstancial, en moments de forta tensió i foc encreuat durant les protestes al carrer, propiciades per una resposta policial contra els manifestants d’enorme contundència. Són encara més greus, però, algunes accions documentades en què els agents agredeixen periodistes que van acreditats com a tal, fent cas omís de la seva identificació o fins i tot perseguint-los expressament per evitar que puguin documentar allò que està passant. Així, es produeix per part de cossos policials una manca de protecció del dret a la informació de forma passiva —perquè no es garanteix que els periodistes puguin dur a terme la seva feina— però també de forma activa —perquè en alguns casos se’ls persegueix específicament.

Seria interessant poder constatar —en una tasca que depassa les funcions del Mapa de la Censura— quina quantitat d’aquests incidents han tingut recorregut judicial. La dificultat per identificar els agents responsables i la manca d’organismes específics que facilitin orientació i suport en aquests casos obre reptes urgents per a la professió periodística, però també per a la societat civil organitzada en la defensa dels drets humans.

En tot cas, cal seguir exigint la fiscalització de les actuacions policials i la rendició de comptes perquè des dels mateixos poders públics es garanteixi el dret dels periodistes a treballar amb seguretat i així assegurar, també, el dret a la informació de la ciutadania.