La incertesa és difícil de gestionar emocionalment, més encara en temps de confinament. La saturació informativa que rebem, amb números als que poc a poc anem posant nom i cognoms de coneguts que no superen la covid19, no contribueix gens a instaurar un pensament positiu. Costa en aquesta muntanya russa d’emocions en la que vivim. Ara ja sabem que l’allau de dades de contagis i morts que rebem no són reals per manca de tests. Ara ens diuen que cal creure en les tendències, quan jo soc incapaç de veure-hi un patró clar sense pensar que el mètode d’entrada de dades també hi pot fer trampa. No sé, de la llei a la llei i de la gràfica a la gràfica, mentre perdem tota una generació, la dels nostres àvies i avis.
La gestió emocional esdevé urgent i imprescindible. Ara, immediatament. Jo us diria de pensar en el dia a dia, en el curt termini i en no obsessionar-se amb dates ni xifres. Us recomanaria parlar de les emocions - la ràbia, la tristesa, l’angoixa -, per tal de gestionar-les. Us suggeriria col·lectivitzar la por per buscar aquella xarxa de suport emocional que pot desconfinar l’optimisme. Però clar, s’apodera de mi el realisme i apareix l’abisme del dubte quan ens sabem vulnerables. Res és fàcil i tot és complex. No podem saber si a un mateix li anirà bé o no, tampoc podem afirmar allò contrari. El virus ha activat el principi d’incertesa d’Heisenberg.
No tot anirà bé. De fet, ja no anava bé quan es va retallar la sanitat pública i es van privatitzar serveis bàsics. De fet, no va bé quan es prioritza l’economia i no les persones. De fet, va malament quan el planeta agonitza mentre el sistema capitalista ens deshumanitza i ens posa preu. No tothom se’n sortirà. Assumim-ho i deixem l’arc de Sant Martí per després de la pluja. Per aquells que pateixen la pèrdua en primera persona els missatges infantilistes i el pensament màgic fan mal. Molt. Insensibilitat. Dir que, tranquils, estem arribant al pic de la corba, pot fer que ens relaxem pel que fa al confinament i les mesures de desinfecció, i així allargar-ho tot. Imprudència. Creure que ja està, que anem bé ara, que som uns campions en la gestió, farà difícil explicar i entendre per què s’allarga el confinament algunes setmanes més. Si tot anava bé, per què seguim igual? Frustració. Preguntes i més preguntes en la incertesa de l’horitzó i camp per córrer per l’extrema-dreta, que segur que serà tan crítica com populista, si la resta ens centrem en el wishful thinking del tot anirà bé.
Aquell ens en sortirem, no us preocupeu gaire, alimenta il·lusions, però obvia que, quan sortim del confinament, que ho farem tard o d’hora, ho farem més empobrits, sota un règim més autoritari, un espai públic militaritzat i unes residències de gent gran buides degut a les baixes. La societat que surti de les cases tancades jo la voldria més crítica. El Govern que ho gestioni jo voldria que ens tractés com adults i no com si fóssim en una novel·la de Paulo Coelho. La realitat és la que és. L’esperança i l’optimisme contra el neguit de la incertesa es forja en el dia a dia i exercint una responsabilitat col·lectiva en cadascuna de les nostres accions, no més enllà, no escoltant en bucle el resistiré del Dúo Dinámico o el sobreviviré de Mónica Naranjo.
Però, fugint de catastrofismes i del tot malament, la incertesa és també una oportunitat: la d’enfortir les xarxes de suport i autoajuda, apostar per allò col·lectiu i conjurar-nos per tenir unes infraestructures i serveis bàsics públics, universals i de qualitat. La incertesa ens fa conscients de la nostra vulnerabilitat i, si mirem al voltant, també dels nostres privilegis. La incertesa crida a la col·lectivitat i fuig de l’individualisme. La incertesa ha d’activar la nostra memòria, perquè el futur és cuidar a qui cuida i ser al costat de qui ho necessita i, sobretot, agrair-ho tot a qui, un cop més, com sempre, està a l’alçada: la gent. Ser realistament crítics és rebel·lar-se per un futur millor.
