‘’Encara somio amb la guerra. Jo no vaig tenir joventut’’

98 anys, encara que plogui!

Vam fer la instrucció a Marçà, a Tarragona. Amb la mateixa roba marcàvem el pas, res d’armes.

Els portalliteres duiem dues granades. Un dia em va tocar fer guàrdia i un altre soldat em va ensenyar a disparar. Em va posar el seguro. Vaig agafar el fusell i se'm va disparar! Aquell era un biberó com jo! (Riu). Vaig disparar una sola vegada en tota la guerra.

Un jefe buscava voluntaris. Un company es va presentar i em va fer un gest per a que jo també ho fés. I ho vaig fer.

Per una passera vam creuar el riu per Mequinensa la nit del dia de Sant Jaume (25 de juliol). A l’altra riba ens vam amagar de l’aviació franquista sota uns arbres. Allà si que vam tenir problemes. En vam recollir molts… Vaig quedar molt impressionat… Anava de paisà amb 17 anys!

Duia una caçadora plena de polls i puces.

Prou! Sempre portava alguna cosa al macuto per fer intercanvi. Donava algun cigarret a canvi d’un tros de pa. L’oficial fumava, que ja s’aguantava prou, i jo menjava una mica. Recordo que vaig passar molta sed. Bevíem l’aigua del riu i moltes vegades els pixums.

Ho vam passar molt malament, molt malament. D’ençà que no puc amb les mosques.

Les mosques envoltaven les ferides dels soldats que recollíem, per la sang. Estava ple de mosques, tot ple de mosques...

Fins el 7 o el 8 d’agost. A Mequinensa Franco ens va donar una pallissa. Va ser terrible! Quan ens retiràvem l’aviació franquista havia destrossat la passera. El que portava la barca només acceptava ferits i no ens volia dur a nosaltres. Jo li vaig dir: "aguaita, porto dues bombes, o ens porteu o aquí no passa ni el ferit ni ningú".

Sí senyor. Ens vam escapar!

Feia un sot a terra amb una petita pala, que hi cabés jo. Em tombava i em passaven les bales per sobre. A vegades aixecava una mà o la cama, així em ferien i m’enviarien lluny del front. Un cop ens va cridar algú de l’altra banda. Ens deia que passéssim al bàndol nacional. Tenien menjar, deia. Jo no me’n vaig refiar, podien ser moros.

Em van dur a un hospital de Vall. Allà em van netejar bé, perquè portava mesos sense banyar-me. Li vaig demanar a un company que escribís per mi les cartes a la meva família. Jo havia creat un sistema per a que la meva família sapigués exactement on estava jo. Ho escrivia a les cartes i sempre sabien on estava. Si ho arriben a saber els oficials m’afusellen.

Mentre Franco avançava em van portar a un altre hospital, a Barcelona, a l'església Nostra Senyora de Pompeia, que l’havien habilitat. Allà li vaig demanar a una infermera, que era de Mollet, que avisés la meva família sobre el meu estat. I ho va fer. Després els alts càrrecs republicans se'n van anar i ens van deixar tirats allà.

Des de la finestra de l’hospital vaig veure com entraven els tancs per l’avinguda Diagonal.

Ens van donar de menjar. Cigrons, molt bons. Després ens van dur al camp de concentració d’Horta, allà on estaven les Llars Mundet. Allà mai ens van donar de menjar. Era horrible.

Dues setmanes. Un grup de soldats ens va traslladar a l’Estació de França, segur que ens volien dur al Valle de los Caídos Vam parar a descansar a la Plaça Universitat i em vaig escapar. Els vaig dir als soldats que estava prenent el sol, i com que anava de paisà s’ho van creure.

Sí. Em podien haver afusellat allà mateix! Vaig seguir les vies del tren i vaig arribar a casa. Al grup d’amics del poble érem cinc, tots de la Lleva del Biberó, Després de la guerra només vam quedar dos.

Vaig estar malalt i em van declarar inútil. La guerra i la dictadura van ser estúpides.

Els polítics no van a una. En un acte d’homenatge als biberons a Pinell de Brai li vaig dir al conseller Raül Romeva, que ara està a la presó pobre, que havien d’anar a una. D’això han passat tres anys… Els polítics van perdre la República, i ara l’estan tornant a perdre.