Hi ha un conte magnífic de Quim Monzó anomenat En un temps llunyà que parla d’un homínid que s’aixeca sobre les dues potes del darrere i comença a articular sons. Primer, emet tan sols grunys i esbufecs; després, a poc a poc, els fonemes inconnexos van prenent forma de mots i guanyen en complexitat. El paràgraf final resulta demolidor: “...i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaïsos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar”.

L’atreviment de l’homínid monzonià continua tenint conseqüències a hores d’ara. Mentre molts s’entesten a exiliar la idea dels Països Catalans al neolític de la política, la realitat és que les terres de parla catalana —primer eufemisme del dia— sempre acaben patint la manca d’un nom comú. Tant al nord com al sud del Sénia, o a banda i banda del Mediterrani, hom constata l’existència d’una lluita caïnita per defugir el concepte maleït com a marc de referència, la qual cosa no és una simple “qüestió de noms” ni un debat epidèrmic i banal sobre el nomenclàtor, sinó un problema profund on la manca de nom nega de facto l’existència del mateix ens definit. De la nació mateixa, al capdavall, i, per extensió, dels trets comuns: llengua, història, cultura, interessos econòmics...

La premsa espanyola feia mofa fa uns dies de la catalanitat de Perpinyà i es permetia el luxe de mentir tot dient que “la Catalunya del Nord no existeix fora de la ment i els llibres secessionistes catalans”. És la mateixa premsa que sosté la ideologia ultraespanyolista que, seguint la màxima castellana “divide y vencerás”, s’acarnissa amb els llibres de text i els professors valencians o mallorquins per intentar “imposar el català” a xiquets i nins, o es dedica a minar qualsevol intent de connexió física, política o cultural entre —com anomenar-los?— els Països Catalans.

Des de Madrid estant, aquests Països Catalans es veuen molt més clars i esmercen molts esforços a combatre’ls. Gairebé tants com els que dediquem nosaltres a amagar-los. I, tot plegat, juga en contra de crear un marc mental comú per als pobles que compartim tot el que pot compartir un poble i que ens converteix, de fet, en una nació. Plural, diversa, amb matisos i particularitats locals, amb ritmes històrics diferents... Però una mateixa nació, al cap i a la fi.