Aquests dies de pandèmia hem escoltat per activa i per passiva per banda de les autoritats que el COVID-19 no entén de fronteres, ni de classes socials, ni de nacionalitats, tot i que els més descerebrats sí que s’han aventurat a batejar-lo com a virus “xinés”.
Si bé és cert que els nostres murs físics i mentals no ens protegiran de cap virus, no opine el mateix respecte que ens afecte d’igual manera a unes i altres en funció dels nostres ingressos i la nostra realitat social. Com sempre passa en una societat capitalista (on el seu nom ja ens indica que és el capital qui mana), hi ha capes de població que estan excloses o viuen sota el risc d’exclusió i de pobresa severa i també altres que, sense arribar a estar-ho actualment, viuen justets de la seua feina, a què s’han de presentar cada dia. No fa massa dies que el relator de l’ONU sobre pobresa extrema alertava dels índexs de pobresa existents a l’estat espanyol i les disfuncions del nostre sistema per atendre als col·lectius més vulnerables.
Parle de les dones i els homes que tenen treballs precaritzats, temporals, a mitja jornada, sense contractes, etc., i que sobretot són dones pertanyents al servei d’hostaleria, empleades de la llar (el 98% són dones), treballadores del camp (45% són dones), cura de persones dependents... El confinament d’estes persones no pot ser el mateix que el d’alguns futbolistes amb piscina climatitzada a casa que apareixen a les xarxes socials.
El salari mitjà de les dones a l’àmbit estatal[1] el 2017 va ser de 20.608 euros/any, mentre que el dels homes va ser de 26.392 euros/any (INE 2017). Actualment treballen a temps parcial el 23% de les dones i el 7% dels homes, la qual cosa no sols produeix bretxa salarial sinó també bretxa en les pensions de les dones que sempre seran menors, si és que aconsegueixen el temps necessari de cotització per a la jubilació. La reforma de 2011 exigeix 38’5 anys de cotització per accedir a la jubilació als 65 anys amb el 100% de la base reguladora, la qual cosa és impossible d’aconseguir per a 2 de cada 3 dones assalariades. El nombre de dones amb pensió de jubilació és un 36% inferior a la dels homes.
Que ens queda aleshores? Les pensions no contributives de 392 euros/mes aproximadament, que segons l’IMSERSO (a desembre de 2019) cobrem les dones en un 75% per jubilació i en un 51% per invalidesa.
Aquestes dones a més, solen ser les cuidadores principals de familiars dependents i les sostenidores de filles, fills, nets i netes en l’atur. La seua salut no sol ser massa bona per l’edat i la duresa de les feines que realitzen, i per tot plegat són les més perjudicades per la situació d’excepcionalitat que estem vivint. A aquestes dones no els aplaudim cada dia ni parlem d’elles en termes bèl·lics de “soldats i herois” perquè total són dones i a més dones invisibles.
Perquè fórem una societat unida com ens pregonen des del govern espanyol i l’oposició, caldria que la banca tornara a estes dones els més de 60.000 milions d’euros que els vam regalar durant l’anterior crisi capitalista. Caldria que s’acabara amb la precarietat estructural que ens castiga pel fet de ser dona, i per ser dona gran.
Caldria que s’implementaren uns ingressos suficients (en forma de renda, de baixa laboral temporal...) perquè la gent en situació més precaritzada no haja de triar entre la salut i l’acomiadament. Que s’apostara decididament per reforçar el sector públic que és el que sap donar resposta davant situacions de crisi. Caldria en definitiva dedicar els recursos que generem al conjunt de la societat i no només a les elits.
Sols així veuríem un Estat més solidari i inclusiu que no deixa cap persona enrere i que posa la salut i la vida en el centre, per davant dels interessos del capital. Únicament així seria de veres que les pandèmies no entenen de classe.
[1] Les xifres al País Valencià són més baixes en tots els items, tal i com apareix al document de Decidim https://www.peldretadecidir.com/index.php/item/1144-informe-l-empobriment-del-pais-valencia
