Després d’un cicle mobilitzador espectacular de més de deu anys que ha posat al descobert el fracàs del Regne d’Espanya com a projecte d’estat democràtic i social, l’independentisme es troba encara patint els efectes de la repressió i de la intensificació de l’ocupació del nostre poble, exercides pels aparells policial i judicial espanyols i atiades per un poder mediàtic qualificat del menys creïble d’Europa pels observatoris internacionals de premsa.
La repressió i l’ocupació, o més ben dit, la manca de preparació d’una resposta política ferma i unitària davant la brutalitat de l’estat, han dut el moviment a una situació de desorientació, en què les enormes energies acumulades durant els darrers decennis i expressades cada vegada que la immensa base social republicana en té una oportunitat, tant al carrer com a les urnes, semblen caure en una mena d’erm polític, on senyoreja la improvisació, l’oportunisme i la manca d’una estratègia de victòria, és a dir, de voluntat de lluita per una ruptura democràtica respecte del règim monàrquic hereu del franquisme. Cal, doncs, i de manera urgent, endreçar la lluita per la República Catalana definint quins són els camps de batalla, quines batalles es juguen en cada camp i quines eines són les més adients per a guanyar-les. No farem ara l’exercici pedant d’elaborar fulls de ruta mecanicistes que no tenen en compte que el contrari també juga, però sí que ens cal una guia per a l’acció.
Hi ha, sota el meu humil parer, tres àmbits on s’haurà de dirimir el conflicte entre el poble català i l’Estat espanyol: la institucionalitat del règim (que inclou, òbviament, autonomies i ajuntaments); el carrer i el territori, i la necessària institucionalitat republicana desconnectada de l’actual marc juridicopolític. Siguem seriosos: des de les institucions del règim no es pot fer una revolució ni res que s’hi assembli; cap aparell de dominació ha cedit mai el seu poder de bon grat; allò del “de la llei a la llei” només té sentit si el teu objectiu és reformar les estructures de dominació i, a tot estirar, canviar-ne els gestors. Si el que pretens és construir un nou estat sobre una base completament diferent de la que sustenta l’actual règim oligàrquic (demofòbia i nacionalisme espanyol excloent), ho hauràs de començar a fer, necessàriament, fora del seu abast.
Per això cal tenir clar que a les institucions actuals el que cal, sobretot, és demostrar amb fets els continguts del projecte republicà, que necessàriament ha de suposar un avenç en termes de qualitat democràtica i de millora de les condicions socials i laborals de les classes populars, de la majoria del nostre poble. I cal demostrar alhora el caràcter oligàrquic i irreformable del Regne d’Espanya, com ja va passar durant l’anterior govern autonòmic, quan els tribunals espanyols tombaven totes i cada una de les iniciatives del Parlament en aspectes socials, ambientals, de transparència, etc.
Tot això, evidentment (i és important remarcar-ho en el moment actual), des d’un projecte clar de catalanitat inclusiva, aplicant sense complexos polítiques actives de promoció del català, la nostra llengua comuna, i polítiques socials i culturals integradores i cohesionadores. Paral·lelament, però, i com han fet altres pobles al llarg de la història, ens cal bastir una institucionalitat republicana, un protoestat català, representatiu de la pluralitat del moviment i, alhora, amb capacitat executiva per a desplegar elements necessaris en la confrontació democràtica amb l’Estat espanyol (com ara la internacionalització del conflicte i la creació d’estructures econòmiques i mediàtiques plenament sobiranes). En aquest sentit, és necessari un compromís per dinamitzar decididament l’Assemblea d’Electes i el Consell per la República, per tal que esdevinguin eines útils, unitàries, no partidistes i representatives de totes i tots aquells que, de manera honesta i transparent, som partidaris de la independència i la construcció republicana.
L’èxit de tot plegat, però, dependrà de la tercera “pota” (i primera en importància): tenir un poble empoderat, organitzat i mobilitzat. Aquesta era, és i ha de continuar essent la nostra gran estructura d’estat. Ara, amb el bagatge de totes les experiències acumulades (ANC, CDR, Tsunami, consells locals de la República, etc.), ens cal enfortir l’organització popular i adaptar-la a les necessitats del present i del futur. Així podrem articular un veritable contrapoder que, enfortint la capacitat de confrontació, forci realment l’Estat monàrquic espanyol (i no tan sols un govern oportunista sense cap mena de força real ni credibilitat) a negociar els termes de l’aplicació del dret d’autodeterminació. Reforcem l’estratègia republicana que ens ha de portar a la victòria.
