El 10 de gener, fa més de tres mesos, vaig escriure "Illa i companyia". "Ha sortit el premi al PSC: Salvador Illa serà ministre. Assumeix la cartera de Sanitat. És un departament dels considerats menors, perquè les competències són en mans de les comunitats autònomes, i ara perdrà les de consum, que seran cosa d'Alberto Garzón, líder d'IU", vaig deixar dit sobre el nomenament del secretari d'organització del PSC com membre del gabinet de Pedro Sánchez. Un coronavirus i la resposta que s'hi ha donat, en aquest cas a través d'un decret d'alarma que centralitzava les competències sanitàries, m'han desmentit.

Illa, que va demostrar la seva eficàcia com a responsable de la intendència del socialisme català aconseguint en un context advers trofeus com la presidència de la Diputació de Barcelona gràcies a l'entesa amb JxCat, és ara al capdavant de la pitjor crisi que ha viscut l'Espanya democràtica. Pel gran volum de morts i per la manera que una agressió que és invisible, desconeguda i, per ara, intractable està alterant brutalment les nostres formes de vida i comprometent el futur de treballadors, empreses i autònoms.

L'ex-alcalde de la Roca del Vallès és qui ha de donar resposta a l'emergència sanitària, que amenaça de fer col·lapsar el sistema públic. Era evident que el seu paper, es gestionés com es gestionés, havia de ser important com a ministre perquè, en una emergència d'aquestes característiques, l'intercanvi de coneixement i l'ajuda mútua entre sistemes de salut és aconsellable.

Més tenint en compte que Europa, com recordava i lamentava Josep-Lluís Carod-Rovira en un necessari article al nostre diari, ni hi és ni se l'espera. Amb sort, al Banc Central Europeu i altres institucions comunitàries hi discutiran de diners en un estira-i-arronsa que, fins al moment, protagonitzen França, Itàlia i Espanya enfront Alemanya i Holanda, menys partidàries d'obrir l'aixeta. És possible que, al final, ningú quedi content i les solucions acabin no sent-ho. Espero equivocar-me de nou en el pronòstic i ser desmentit per una realitat que, en aquest cas, seria encoratjadora.

Illa és, doncs, la cara espanyola de la gestió de la crisi. I és sorprenent que un dirigent del PSC hagi optat per beneir la recentralització nua i crua que, com s'intuïa, no és eficaç. Ni el material arriba a temps, ni es centralitza de forma racional, ni la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia en fan una gestió transparent. La darrera vessada ha estat la compra de 650.000 tests defectuosos al mercat xinès, que té encara un punt inhòspit per algunes empreses i les administracions. I és important tenir-ne i fer la prova no només al personal sanitari. Els experts asseguren que una de les claus del fre a la pandèmia a Alemanya és que s'han generalitzat entre la població.

Costa d'explicar que Illa, que coneix la gestió que la Generalitat ha fet els darrers 40 anys del sistema de salut amb cares del seu partit com ara Marina Geli i que comanda un ministeri que fa quatre dècades va començar les transferències i les va acabar fa vint anys i ja només gestiona els sistemes de Ceuta i Melilla, pensi que se'n podrà sortir pràcticament sol, amb els seus científics i poc més.

Sánchez i el seu govern han optat en aquesta crisi per menysprear les autonomies, per no tenir en compte les seves posicions quan demanen -com fa Itàlia i aconsellen l'OMS o les Nacions Unides- aplicar mesures diferenciades que serien lògiques en un país de 47 milions d'habitants i no en un microestat.

Aquest diumenge, el cap de l'executiu espanyol torna a reunir els presidents autonòmics. Els comunicarà el que hi ha, podran esbravar-se i, amb sort, ell en prendrà nota. Però discutirà poc i no pactarà gens. Una gestió (campanya de "lo paramos unidos" al marge) molt poc federal i amb el PSC posant-hi una de les cares i Podem i els comuns mirant cap a una altra banda i esperant a que passi ràpid. Després els sorprèn que hi hagi qui no renuncia a les seves idees.