Les coses són el que veuen els teus ulls. Asseguts i assegudes davant la pantalla tàctil o dels tubs catòdics anem ingerint les imatges programades, curosament retallades i empegades, on la veritat ens informa. Fan córrer la brama. Hem assumit com a cert tot allò que ens arriba i ho fem nostre. Passa a ser part del nostre ideari i de la nostra realitat encara que sapiguem del cert que allò de les fake news és només un nom,  modern i anglès, per mercantilitzar la vella mentida. 

Les coses són com les absorbeix la teva retina. Un animaló ha contagiat un humà a una regió d’un país enorme i ha desencadenat uns centenars de milers de casos d’una malaltia i uns milers de casos han acabat en l’indesitjat resultat de mort. Al país del món que més creix i que més amenaça l’hegemonia mundial establerta.

La realitat és la que t’explica aquesta noia perfectament maquillada que cada dia entra a casa teva a través de la pantalla plana. La que t’explica aquest senyor ben pentinat dels informatius, sempre tan familiar. I és que aquesta malaltia, casualment, va sorgir fruit d’una mutació i per generació espontània a un mercat, unes poques setmanes abans de la celebració mundial de l’any nou d’aquesta comunitat gegantina. Una comunitat dispersada que tornava a casa. Una comunitat que després de reunir-se estretament amb si mateixa faria el camí de retorn de la diàspora.

La realitat és que les autoritats estan duent a terme totes aquelles polítiques que creuen més escaients per aturar el cop. Així t’ho fan saber els gràfics i les taules, les tertúlies i els entesos. Informar del confinament dies abans de confirmar-lo per no crear alarma, ni pànic als mercats ni a les cases. Immediatament van  donar ordre de tancar l’espai aeri i terrestre perquè els casos no sortissin del primer focus. Una gestió exemplar permetre el trànsit de persones arreu del món. Costarà més el mall que l’enclusa.

Senyal horari. El silenci dels mitjans. El silenci que embolcalla la persona, metge o biòleg, ciutadà o vianant,  que aixequi  la veu sobre qualsevol sospita. Pobres bojos, paranoics o conspiradors desafectes, que s’han begut l’enteniment i gosen qüestionar aquesta realitat que tots sabem certa, familiar i propera.

La doctrina del xoc. La psicologia social. Les teories del control social. La guerra bacteriològica. La piràmide de població. La depressió demogràfica. L’escassetat de recursos. La falsa bandera. La guerra freda. La freda guerra.

Un grapat de bajanades de conspiranoics. Folls despullats de raciocini. Van venuts.

Senyal horari. Fan córrer la brama. Repeteixen que és un virus espontani. Que és casual el lloc i el moment. Que les mesures de contenció han set impecables. Sintonitzo l’emissora de la veritat paternalista, confinat entre els murs del benestar que suposa saber que, si reso devotament i no dubto de les paraules, potser em deslliuraré d’anar al calaix. Coneixedor que els canons serveixen per controlar les epidèmies i no pas les persones.

El Palau d’Hivern queda més lluny, però no canto les absoltes.