'ésser humà és tossut a l'hora de persistir en els errors. Per això no confio que després de la crisi del coronavirus, aquesta mena de distopia a terminis que ens està passant pel damunt, no hi continuï havent persones que insisteixin en el mantra: "sóc apolític". Però, avui, aquesta expressió sona molt més ridícula que habitualment. Avui tenim al davant dels nassos l'evidència que és, no insensat, sinó senzillament impossible, sentir-se apolític.

Perquè la crisi del Covid-19 és una crisi gestionada per la política. La nostra salut depèn de decisions polítiques; que ho són, no només perquè les prenen els ministeris, els departaments, els governs -on hi ha dirigents polítics i científics-, sinó també perquè estan condicionades i alhora condicionen la vida col·lectiva, l'ordenament social, que és l'origen i la justificació de la política.

Però, si em permeteu, aniré més enllà. Aquesta crisi sanitària mundial no és només una qüestió eminentment política, sinó que també té un component ideològic. Perquè les vies de solució també seran diferents en funció del programa que s'apliqui en els organismes directament implicats. Estem veient que allà on hi ha un sistema de sanitat públic més potent hi ha més capacitat d'atendre els nous casos i de posar-hi remei, i els afectats poden rebre les cures necessàries independentment de la seva renda. En canvi, en els territoris on la política ha apostat des de fa temps per la privatització d'aquest servei bàsic, inevitablement s'establiran diferències socials en el tractament. Penso en la situació de la Comunitat de Madrid, governada de fa temps per partits defensors de la reducció d'oferta pública de salut, o en els Estats Units, on la població dependrà de la seva assegurança mèdica privada, que no és igual per a tothom.

En darrer terme, les aportacions públiques de diners per pal·liar els problemes de les aturades d'activitat pel virus provenen dels impostos, i és en aquestes situacions quan es revela com a enormement decisiu l'eslògan ultraliberal que diu: "els diners, on millor són, és a la butxaca de la ciutadania". Si són a les butxaques privades, no són als pressupostos públics. En tot cas, fins i tot si algú, davant de la pandèmia més greu dels últims anys -i si no ho és, de greu, que li diguin als que juguen amb Borsa-, continués pensant que els governs no hi haurien d'intervenir tan directament, ja no podrà dir, de cap manera, que la seva és una opinió apolítica. Perquè l'apoliticisme no existeix.