S'ha afirmat sovint que l'independentisme català neix l'any 1979. Un cop plenament implantada la reforma de l'Estat franquista empresa pel mateix règim, amb la constitució espanyola aprovada l'any 1978 i amb la política d'estatuts d'autonomia en marxa, naixia l'any 1979 l'organització independentista Terra Lliure i naixien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Aquestes dues organitzacions, com veurem, marcaran profundament l'independentisme català durant el període que abraça aquest llibre. Aquesta tesi [1] cal matisar-la, però.
Podem dir que l'independentisme català és un moviment polític i social nou que neix durant el període de la transició (1975-1982) però que compta amb precedents. Abans podem parlar de persones, de grups i, fins i tot, de partits (FNC, PSAN) que defensaven la independència com a sortida política per a la nació catalana en les seves relacions amb l'Estat espanyol.
De fet, per exemple, Fèlix Cucurull s'ha esforçat per buscar antecedents clars de l'independentisme que s'anava configurant a partir de la meitat dels anys setanta d'aquest segle en el precedent, ja al segle passat, de la persona de Narcís Roca i Farreras, el qual hauria estat un dels clars predecessors de Fuster en la utilització del terme Països Catalans. Recerca de precedents basada en una visió del moviment independentista que necessitava un cert reconeixement històric per tal de justificar les reivindicacions que sorgien en aquells moments [2]. Vist des d'aquest punt de vista correm, però, el risc de creure que l'embrió de l'independentisme es troba ja en el vell catalanisme polític i, de retop, ens podem oblidar de l'originalitat política que ha representat l'independentisme nascut als anys setanta del nostre segle.
És cert que el catalanisme que va aparèixer el segle passat era un moviment complex, no tan monolític com ens el voldria presentar la burgesia catalana. Però cal no oblidar els orígens del catalanisme polític com a moviment no pas de separació sinó de reforma de l'Estat espanyol [3]. De fet, els plantejaments polítics d'Almirall o dels fundadors de la Lliga Regionalista no van anar mai dirigits a la creació d'un estat català independent, al contrari que la resta de moviments nacionalistes que havien sorgit a Europa al llarg del segle XIX, i es rebutjava sempre allò que s'anomenava el "separatisme". L'objectiu que es perseguia era la modernització del Principat (les quatre províncies estrictes) per poder passar, posteriorment, a la regeneració de l'Estat. Ara que encara sentim els ecos de la celebració del centenari de les Bases de Manresa, cal deixar clar que el catalanisme, el nacionalisme català o com es vulgui dir aquest moviment, no es va plantejar mai amb voluntat de confrontació sinó amb voluntat d'escombrar de l'Estat espanyol un sistema corrupte i ineficient per a la burgesia catalana i homologar aquest estat als que regien a Europa en aquells temps, ja que aquest s'havia mostrat incapaç d'integrar-la en l'estructura del poder. Només cal veure tal com va ser defensada la base 1a per Joan Josep Permanyer [4]:
"...trobém avuy á Catalunya unida ab altras regions, formant la nació que en lo concert del mon civilisat s'anomena Espanya."
"Sense que'ns deguem preocupar de si aquesta unió ha de ser perpétua é indisoluble, y sense que volguém descórre lo vel dels temps que están per venir pera veure, dintre de terrenos merament hipotétichs, los grans aconteixements que en lo pas dels sigles poden destruhir-la, hem de considerar aquesta unió com un fet, y aquest fet ha de ser la base de la obra que aném a emprendre.
"Avuy Espanya's presenta formant una nació, y abans que tot hem de reconéixerla y ab nostres vots em de ratificarla...
"Per això nosaltres, que acceptém y ratifiquém la unió espanyola de la conformitat que avuy l'ha solidada la Historia, volém que se'ns accepti dins de la unió tal com som, sense que es tracti de desfigurar-nos, respectant nostras costums, sense posar trabas á nostra activitat y, en una paraula, deixant que siguem árbitres de nosaltres mateixos."
D'altra banda, la història del nacionalisme català ha estat marcada per l'hegemonització que va patir el moviment catalanista per part dels sectors burgesos i conservadors. Aquest fet no ens ha d'amagar l'existència d'un "catalanisme popular" que va trobar la seva expressió política en el federalisme que van fer seu els republicans d'esquerres i l'anarquisme.
El federalisme, almenys teòricament, considerava la necessitat de la federació partint de l'individu arribant a la humanitat, passant per les regions o nacions i els estats. Aquesta federació s'hauria de fer de forma voluntària. De fet, anava més enllà que el regionalisme perquè partia de la necessitat de la independència dels diferents pobles per tal d'arribar al pacte federal voluntari. En aquest sentit, les actuacions dels federals catalans al darrer terç del segle refermarien aquesta interpretació: intents de proclamar la República federal i l'Estat català el 1873 [5], les diferents constitucions federals que van ser redactades al llarg del període, el pacte entre els republicans federals dels països que conformaven l'antiga Corona d'Aragó; la defensa de l'autonomia, primer, i de la independència, després, per a l'illa de Cuba... Tampoc no és sobrer recordar que el primer cop que el catalanisme va optar per l'acció política ho va fer amb el suport dels republicans federals. Es tracta de les eleccions de diputats a les Corts espanyoles de l'any 1898 en què catalanistes i republicans del Penedès van presentar, sense gaire èxit, el catalanista Joan Josep Permanyer i Ayats [6].
No és fins a finals del segle XIX i principis del XX que el republicanisme d'esquerres, força desfet, no va ser reorganitzat per la figura d'Alejandro Lerroux tot plantejant un enfrontament de l'esquerra espanyolista amb el nacionalisme català (dirigit per la burgesia).
Aquest joc que engegà Lerroux no només va ser promocionat per l'Estat, sinó que va ser seguit per la mateixa burgesia que no podia admetre l'aparició d'una "esquerra catalanista" ni d'un "catalanisme d'esquerres".
Malgrat tot, el moviment nacionalista va ser sacsejat després de la Iª Guerra Mundial. Una part del catalanisme polític sorgit a finals de segle s'hauria radicalitzat. L'experiència de la Mancomunitat, els fets d'Irlanda, la política del president Wilson de reconeixement de les nacionalitats sorgides de la guerra, haurien influït en l'aparició de partits com Acció Catalana (1922) que es considerava més radical que la Lliga, i haurien influït en figures com Francesc Macià.
Però aquesta situació històrica també influiria en l'aparició de sectors vinculats a l'anarco-sindicalisme que intentarien donar una sortida a la "qüestió catalana". El 1917 es fundà el Partit Republicà Català amb figures com Layret o Companys. El dirigent de la CNT Salvador Seguí es manifestava favorable al dret a la independència de Catalunya [7].
Un fet important és l'aparició als anys 20 del marxisme català, el qual adoptarà principalment les tesis leninistes sobre el dret a l'autodeterminació. En realitat, però, figures destacades com Nin, Maurín, Arquer o Comorera no van fer aportacions essencials en aquest terreny [8].
Tot i que les organitzacions socialistes catalanes com a tals no van fer tampoc cap aportació teòrica fonamental, sí que cal dir que comportaven la novetat d'incorporar al seu aparellatge teòric l'exigència del dret a l'autodeterminació, inclòs el dret a separar-se de l'estat opressor. Els dirigents de la Unió Socialista de Catalunya, fundada el 1923, van ser ferms defensors d'aquest dret. Serra i Moret i Rafael Campalans van crear la USC després d'un intens debat amb els dirigents catalans del PSOE, especialment amb Fabra i Ribas, entorn de la qüestió nacional i davant la incapacitat d'aquest partit d'assumir el dret a l'autodeterminació [9]. El Bloc Obrer i Camperol, fundat el 1930, acceptava el separatisme com a forma de dissolució de l'Estat. "Som separatistes [deia Maurín]. Però no separatistes d'Espanya sinó de l'Estat espanyol. A Espanya hi ha una pugna entre l'Estat i les nacionalitats oprimides. S'ha de trencar l'Estat, desarticular-lo. Només quan l'Estat semifeudal estigui destrossat podrà formar-se la veritable unitat ibèrica, amb Gibraltar i Portugal inclòs" [10].
Així doncs, malgrat aquesta evolució cal dir que no podem considerar l'existència d'un moviment independentista abans de la Guerra d'Espanya del 1936. Malgrat les declaracions radicals fetes per alguns, i l'aparició de partits com Estat Català, tot sembla el producte d'una radicalització que es produeix durant la dictadura de Primo de Rivera, però una radicalització que cal considerar sens dubte com a simplement tàctica. De fet Campalans afirmava que "El separatisme entès com a finalitat darrera" és una "cosa monstruosa, per anticatalana". I, com ja hem vist, el BOC creia que, un cop dissolt l'Estat espanyol monàrquic, amb el proletariat al poder i proclamada una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, s'haurien resolt tots els problemes de les nacionalitats sotmeses a Espanya. És des d'aquest punt de vista tacticista que es pot entendre la renúncia a la República Catalana i la restauració de la Generalitat per part de Macià a conseqüència de les negociacions dutes a terme després de la proclamació del 14 d'abril.
L'aixecament dels militars del 18 de juliol de 1936 i la revolució duta a terme arreu de la nostra nació per les classes populars van significar una ruptura en molts sentits, com a conseqüència dels diferents elements presents en el conflicte.
La guerra era vista pels militars rebels com una forma d'evitar la revolució, però també com una guerra d'ocupació contra la nació catalana. En aquest sentit, el franquisme va dur a terme, amb un èxit gairebé complet, una repressió massiva que va afectar milers de quadres, intel·lectuals i dirigents de les organitzacions populars i nacionalistes. I aquesta repressió vingué acompanyada, uns anys més tard, per la immigració massiva dels anys 60, afavorida pel creixement econòmic i per una política franquista d'emigració de les zones més depauperades de l'Estat cap a zones més riques del mateix Estat, com a instrument per a evitar el conflicte social al camp —andalús i extremeny, particularment—. Una política que en el cas català es combinava amb un genocidi cultural destinat a reduir la cultura catalana a una simple expressió folkloritzada i restringida a l'àmbit casolà.Des del punt de vista polític, que és el que ens interessa aquí, el franquisme també va significar una ruptura total. Malgrat els intents de reconstrucció de les forces polítiques i socials existents abans de la guerra (hi ha qui afirma que en les vagues dels tramvies dels anys 50 hi va tenir una certa implicació la CNT), els canvis econòmics i socials que es produeixen als anys 60 van donar lloc a una hegemonia del PSUC i del PCE als Països Catalans en les classes populars i, fins i tot, en el conjunt de les forces antifranquistes. Però un altre fet que podem destacar com a fonamental és l'aparició d'un partit que, per primer cop en la història, plantejava de forma explícita la independència de la nació i el socialisme com a objectius que anaven intrínsicament vinculats (com dues cares de la mateixa moneda) i plantejava, també de forma explícita, el marc dels Països Catalans com a nació de tots els catalans. Era el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Aquest grup polític havia sorgit com a una escissió del Front Nacional de Catalunya. El Front, que durant la primera etapa de la dictadura havia practicat la lluita armada contra el règim partint de la il·lusió que els aliats envairien l'Estat espanyol un cop acabada la II Guerra Mundial, era present a finals dels anys cinquanta, enmig de l'ambient de represa del moviment antifranquista i de represa del moviment nacional català. Però aquest grup encara representava o tenia com a referència el vell republicanisme nacional i federalista, en la seva forma més radicalitzada. De manera que no podia donar resposta a les noves generacions ni a les noves influències. Així doncs, el PSAN representaria la incorporació de la nova generació, aquella que no havia viscut la guerra, però també la incorporació de noves influències: els moviments d'alliberament nacional del Tercer Món, els nous moviments socials sorgits a partir del maig del 68 i la resposta de molts pobles davant la uniformització cultural que comportava el capitalisme [11]. Cal tenir en compte, a més, la influència de la lluita cultural que, des de feia uns anys, anava bastint el tramat que portaria a l'esclat de la consciència de Països Catalans dels anys 70 (Nosaltres els valencians s'havia publicat l'any 62); no en va, el mateix any que es funda el PSAN sorgeix la iniciativa de la Gran Enciclopèdia Catalana i de la Universitat Catalana d'Estiu, dos punts de referència per als qui durant molts anys han defensat el marc de Països Catalans com a propi. I encara el nou partit sorgia en el marc de la nova dinàmica que estava prenent el moviment antifranquista, especialment el nou moviment d'estudiants, i és precisament de la universitat d'on sorgirà fonamentalment el nucli fundador del partit.
Malgrat tot, el PSAN no reeixí a crear un moviment popular que s'articulés entorn d'una línia independentista. Les causes d'això les podem trobar en el poc arrelament social del partit, les ambigüitats de línia, principalment respecte a la ruptura democràtica i a la creació d'un moviment nacional-popular, amb les escissions resultants que el debilitarien; i, a això, caldria encara afegir-hi les dificultats de maniobra que va representar l'anomenada Reforma per a tots aquells partits que van quedar exclosos del pacte d'Estat que aquella va representar. Seria questa incapacitat de crear un moviment pròpiament independentista el que provocaria que s'alcessin les primeres veus crítiques dins del mateix partit, les quals van desembocar en el conjunt de tensions que portarien com una de les primeres conseqüències a la creació del PSAN-Provisional l'any 1974.
L'extensió d'una consciència independentista correspondria ja a una altra generació, aquella de les persones que s'incorporen a la lluita sense haver-se format políticament sota l'antifranquisme, la d'un jovent que no havia viscut la fi del règim franquista. Una generació que, des del punt de vista polític i teòric, encara ha de donar els seus fruits, ja que les bases fonamentals dels plantejaments ideològics actuals del moviment independentista, tot i provenir de nuclis resistents anteriors, es van gestar bàsicament durant el període que va de la mort del dictador a la victòria del Partido Socialista Obrero Español l'any 1982.
Notes
[1] La tesi de 1979 ha estat defensada sobretot per la gent fundadora dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i de la maetixa Terra Lliure. Per exemple, "Terra Lliure: Declaració de principis", a Fernández Calvet, Jaume: Terra Lliure, 1979-1985. El Llamp. Barcelona, 1986. Pàgs. 186-187.
[2] Fèlix Cucurull té diversos treballs sobre la persona de Roca i Farreras entre els que podem citar els articles inclosos al llibre Consciència nacional i alliberament. Barcelona. La Magrana, 1978. I els següents articles: "Josep Narcís Roca i Farreras teoritzador bàsic de l'alliberament nacional" a L'Avenç, núm. 2 (maig 1977), pàg. 7-13; "Narcís Roca i Farreras i la seva proposta de catalanisme popular i democràtic" a Balcells, Albert: El pensament polític català del segle XVIII a mitjan segle XIX, Edicions 62. Barcelona, 1988.
[3] Per als orígens del catalanisme polític vegeu Borja de Riquer: Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904). Edicions 62. Barcelona, 1977.
[4] Bases per a la Constitució Regional Catalana. Manresa, març de 1892. Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives-Eumo Editorial. Barcelona-Vic, 1992. Pàgs. 46-47.
[5] Els fets del Sexenni Revolucionari (1868-1874), especialment l'any que va durar la Ia. República, van provocar la por de les classes dominants, tant als Països Catalans, com arreu de l'Estat. No només van desfermar un terror a la revolució social —legalització dels sindicats i de la Internacional, lleis a favor dels rabassaires—, sinó que també havien d'espantar aquests sectors conservadors, fets com la proclamació de l'Estat català i de la República federal (aturada per Pi i Margall mateix) o els moviments cantonalistes de Múrcia i del País Valencià.
[6] Borja de Riquer: Lliga Regionalista...
[7] Discurs a l'Ateneo de Madrid l'any 1917, en què arribà a afirmar: "I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris, que s'autoanomenen catalanistes, com el qui més, temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que no els restés sotmesa. I, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola. En canvi, a nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por." Citat a Cucurull, Fèlix: Panoràmica del nacionalisme català. Edicions Catalanes de París. París, 1975. Vol. V, pàg. 196.
[8] Potser el més original fou Maurín, que va definir tres fases del moviment catalanista: burgesa, petit-burgesa i proletària; i definí la necessitat que fos el proletariat qui impulsés el moviment d'alliberament nacional en aquells casos en què això fes trontollar l'estat burgès.
[9] Per al desenvolupament d'aquest debat podeu llegir Fabra i Ribas, Antoni i Campalans, Rafael: Catalanisme i socialisme. El debat de 1923. Edicions de la Magrana-Diputació de Barcelona. Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 10. Barcelona, 1985.
[10] Per a un millor coneixement del BOC podeu consultar Bonamusa, Francesc: El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932). Curial. Barcelona, 1974.
[11] Rubiralta, Fermí: Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974). Edicions de la Magrana. Barcelona, 1989. Pàgs: 16-25. Per a un coneixement de les bases ideològiques d'aquest partit, podeu llegir: Ferrer, Josep (1978).