Catalunya està suportant una envestida repressiva provinent de l’Estat espanyol contra els drets i les llibertats de la nostra nació.
El que és més indignant és que s’acusa els nostres presos polítics d’atacar la Constitució espanyola per haver intentat exercir el dret d’autodeterminació, un dret, diuen, que no està reconegut per la Constitució espanyola de 1978. Però això és fals.
En efecte, l’article 96.1 de la Constitució de 1978 diu literalment: “Los tratados Internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones solo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del derecho internacional.”
La Carta de les Nacions Unides de 1945 va ser subscrita per l’Estat espanyol el 14 de desembre de 1955 i va ser publicada en el BOE núm. 275 de 16 de novembre de 1990, pàgines 33.862 a 33.870.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 va ser ratificat per l’Estat espanyol amb efectes de 27 de juliol de 1977 i va ser publicat en el BOE núm. 103 de 30 d’abril de 1977, pàgines 9.337 a 9.343.
El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966 va ser ratificat per l’Estat espanyol amb efectes de 27 de juliol de 1977 i va ser publicat en el BOE núm. 103 de 30 d’abril de 1977, pàgines 9.343 a 9.347.
La Carta de les Nacions Unides en el seu article 1, punt 2, diu: “Los propósitos de las Naciones Unidas son: fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para favorecer la paz universal.”
L’article 1, punt 1, tant del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics com del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals tenen una redacció idèntica, que és la següent: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural”.
Per tot això, és indiscutible que el dret de lliure determinació dels pobles, o autodeterminació, està reconegut dins la Constitució espanyola.
D’altra banda, l’article 10, punt 2 de la Constitució espanyola diu: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.
Això vol dir que aquests drets, inclòs el d’autodeterminació, s’han de respectar sense necessitat de cap Reglament ni Ordre ministerial que en desenvolupi l’aplicació.
L’Estat espanyol i els seus còmplices argumenten que aquestes normes no es poden aplicar al cas de Catalunya perquè estan pensades només per a l’alliberament dels territoris dels imperis colonials britànic i francès.
Això no és cert, perquè els textos de la Carta de les Nacions Unides i dels dos Pactes Internacionals són claríssims i no contenen cap restricció territorial respecte a la seva aplicació.
El que va succeir és que, degut a la resistència de Gran Bretanya i França a liquidar els seus imperis colonials, hi ha moltes disposicions de l’ONU que regulen aquest procés de liquidació, però això no vol dir que el dret d’autodeterminació hagi quedat limitat a aquests antics territoris colonials
De fet són molt nombrosos els estats actuals que han aconseguit alliberar-se després de la fundació de l’ONU, com Estònia, Letònia, Lituània, els països de l’antiga Iugoslàvia, etc.
Col.lectiu Claris
14 de gener de 2020
