Un dels balanços de l’any més ignominiosos és el de les persones que han mort al Mediterrani venint a Europa a cercar un futur millor. Més d’un miler de persones en aquest 2019, una xifra que s’afegeix a les 35.597 morts documentades de persones refugiades i migrants, conseqüència de les polítiques restrictives de l’Europa Fortalesa des de 1993, tal com va recollir l’artista turca Banu Cennetoglu fa uns mesos a Barcelona en la seva instal·lació “The list”. Les dades, sempre fredes, amaguen històries personals i familiars molt dures. Com també ho són les de les persones que, tot i arribar a Europa, acaben deportades i veuen així truncada la seva esperança.
Àfrica es dessagna i cap senyal sembla indicar-nos que això canviarà. Són canvis molt profunds, revolucionaris, els que convenen a un continent que és espoliat i per això en marxen els seus fills i filles. Fa un parell d’anys, un grup d’ONG principalment britàniques va presentar l’informe “Honest accounts 2017”, en el qual donava les xifres d’aquest espoli: en un any, Àfrica havia rebut 161.600 milions de dòlars en ajudes; però de l’Àfrica n’havien sortit 202.900 milions, principalment en frau fiscal, beneficis repatriats de les multinacionals i pagament del deute. Un balanç de 41.300 milions de dòlars de dèficit anual.
El passat 21 de desembre hauria complert 70 anys Thomas Sankara, el que va ser president de Burkina Faso des de l’agost de 1983 fins al seu assassinat el 15 d’octubre de 1987. Cal recordar-lo perquè ell va ser un dels últims líders que van gosar materialitzar el somni d’una Àfrica diferent.
Sankara va arribar al poder amb un cop d’estat d’oficials a l’estil del de la Revolució dels Clavells portuguesa i va tenir el suport de Líbia. Una de les primeres mesures va ser canviar el nom del país, que va passar d’anomenar-se Alt Volta a Burkina Faso, un nom compost de dues paraules, cadascuna en una de les llengües pròpies del país (mossi i diola), i que vol dir ‘país dels homes íntegres’. El lema de Burkina Faso va passar a ser la traducció al francès del crit popularitzat pels revolucionaris cubans: pàtria o mort, vencerem! La Cuba de Fidel va ser un dels aliats més importants del nou país.
Sankara tenia una bona formació i una mentalitat i actitud poc habituals en els líders polítics: va renunciar als Mercedes de la flota oficial i es desplaçava amb el seu Renault 5. Remarcava la necessitat del debat per avançar i reconeixia errors, fins al punt que el discurs que va pronunciar sobre la necessitat de rectificar va ser l’excusa dels seus enemics per fer-lo caure.
Vistes més de trenta anys després, les polítiques que va desenvolupar a Burkina Faso es veuen com camins plens de futur. Es va prioritzar l’alliberament de les dones (per exemple, establint un salari que no les fes dependents del marit), la defensa del medi ambient (principalment amb polítiques contra la desforestació) i les polítiques fiscals necessàries per començar a construir la sanitat i l’educació públiques. I es va guiar per un model d’economia autocentrada, promovent la producció i el mercat interns. Fins i tot, sabent que al subsol del país s’hi podria trobar or, es va preferir no començar a explotar-lo perquè només ho podria haver fet a través de les multinacionals del sector.
Sankara també va assenyalar un dels problemes principals del desenvolupament africà: l’endeutament de les seves economies. I va assenyalar-ne els responsables. En la Conferència de països membres de l’Organització per la Unitat Africana (OUA), a Addis Abeba, va proposar una aliança de diversos països africans per no pagar uns deutes que els ofegaven: “Els orígens del deute remunten als orígens del colonialisme. Els que ens han prestat diners són els mateixos que ens van colonitzar (...). Són els colonitzadors els que van endeutar Àfrica amb els prestamistes, els seus germans i cosins. Nosaltres som aliens a aquest deute. Per tant no podem pagar-lo (...). Podem tranquil·litzar els països als quals diem que no els pagarem el deute, advertint-los que el que estalviem no anirà en despeses de prestigi. No en volem més d’això. El que s’estalviï anirà al desenvolupament. En particular, evitarem endeutar-nos per armar-nos, perquè un país africà que compri armes no pot fer-ho més que contra un altre país africà”.
Va ser un dels seus últims discursos. Sankara va ser derrocat pel seu company Campoaré, que s’estaria al poder fins que una revolta el va treure el 2014. El còmplice principal en aquest complot va ser el dictador de Costa d’Ivori Houphouët-Boigny, el principal aliat de França a la regió. La França del progressista Mitterrand, llavors, va estar rere la mort del somni de Sankara. I avui França és una de les potències que es continuen beneficiant de l’espoli africà mentre es tanca en l’Europa fortalesa.