En les sessions d’investidura de Pedro Sánchez hem comprovat com la dreta espanyolista prioritzava els atacs des del flanc nacional i no tant des del social. En totes dues dimensions el Govern de PSOE i UP ha deixat ben clars els límits. Si el diàleg i la consulta a Catalunya s’han de produir dins la Constitució (que vol dir encotillar-ho tot en una única sobirania nacional espanyola), el programa econòmic queda limitat pel sostre dels compromisos fiscals amb la UE. Totes dues coses han quedat per escrit en els acords públics de PSOE i UP, i Pedro Sánchez ho ha remarcat quan li ha calgut. De fet, en el discurs d’investidura les seves primeres paraules van ser “Espanya no es trencarà”.
Però del nou govern s’ha afirmat que “trenca la sobirania nacional” (Casado) i ha estat anomenat “traïdor” i “il·legítim” (Abascal) fonamentalment pels seus acords amb uns socis que, o bé reconeixen l’autodeterminació dels pobles de l’Estat o bé són directament independentistes. Fins i tot l’assetjament al qual s’ha sotmès a Teruel Existe s’ha fet amb els arguments de la “traïció a Espanya”. Aquesta manera de tractar-los explica moltes coses de com l’Estat espanyol ha empès històricament molts moviments regionalistes a augmentar les seves reivindicacions i esdevenir progressivament nacionalistes, autonomistes o independentistes, però això donaria per a un altre article.
La preponderància d’aquests arguments ens demostra la força que té el nacionalisme espanyol com a marc polític en què es donen els debats. En els partits de dretes i també en el PSOE, que malgrat ser acusat de tot allò ja fa temps que ha decidit demostrar desacomplexadament la rojigualda i recordar que és l’únic partit que porta “Espanya” a les sigles. La paradoxa és que el més fort dels nacionalismes no es vol reconèixer com a tal i s’expressa de manera banal (com va dir Michael Billig en el seu famós assaig fa ja 25 anys) o trivial (com l’anomena un llibre de recent aparició, Les paraules de la nació, de Ferran Lupescu). He dit paradoxalment, però ho matiso: precisament perquè és banal o trivial és el més fort. La irrupció de VOX es pot explicar per causes similars a d’altres societats europees. Però el seu creixement fulgurant s’explica perquè connecta amb un nacionalisme ja present en la societat espanyola. No oblidem que un llibre com Imperiofobia y leyenda negra, escrit per Elvira Roca des d’una perspectiva nacionalista que afirma l’existència de pobles superiors i inferiors, ha tingut un gran èxit més enllà de les tribunes de la dreta, i ha estat recomanat per persones del PSOE com Josep Borrell o del seu entorn intel·lectual, com Isabel Coixet.
En els discursos d’UP, el nacionalisme espanyol hi té un encaix més difícil. Si bé parlen de pàtria i han canviat la bandera del procés constituent per la reivindicació de la vigent Constitució, no es reconeixen en la rojigualda. En el debat d’investidura, Iglesias va recordar l’incident de Merkel en un míting, ara fa uns dies, amb la bandera alemanya, per reprotxar l’ús partidista de la bandera espanyola que fan la resta de partits. Errejón sí que s’ha inclinat, tot i la seva coalició amb Compromís, per l’ús de la rojigualda en alguns materials de campanya. De fet, el nom de la seva plataforma, Más país, ja apuntava maneres.
El problema de les esquerres amb el nacionalisme d’Estat és evident: el nacionalisme espanyol actua com una argamassa de l’ordre establert. Hi ha intel·lectuals espanyols d’esquerres, la majoria de l’entorn d’Errejón, però no tan sols, que han teoritzat la necessitat de disputar aquests discursos i símbols nacionalistes a la dreta. Però és un camí complicat, si no impossible, de recórrer. L’altra temptació de les esquerres és mirar de driblar aquesta qüestió, desqualificar els nacionalismes per igual, el de l’Estat dominant i el dels pobles sense Estat. O, encara més, afirmar que el segon excita el primer. En aquesta tesi, també hi trobaríem bona part de l’esquerra espanyola i catalana que acusa l’independentisme d’haver “despertat el feixisme”.
Hi hauria una tercera posició de les esquerres: la que va deixar escrita Lenin en una època en què els nacionalismes d’Estat van conduir a la massacre de la Gran Guerra: El dret d’autodeterminació de les nacions, escrit el 1914 i publicat recentment per Edicions 3 i 4. Reconèixer l’autodeterminació és l’única manera de desmuntar el nacionalisme d’Estat i de relacionar els diferents pobles a través de la solidaritat i l’internacionalisme, i no a través de la subordinació o l’assimilació. En una època en què el món sembla dirigir-se cap a nous enfrontaments que exaltaran els nacionalismes d’Estat, és del tot necessari recuperar aquest enfocament.