Val la pena passar pel cinema més proper i donar una ullada a 1917, la nova pel·lícula de Sam Mendes. La premissa és simple. Som a la Primera Guerra Mundial i dos soldats britànics anomenats Blake i Shofield accepten la missió de travessar el territori devastat de l'Alta França per lliurar un missatge a un destacament aliat. Si l'empresa fracassa, centenars de combatents moriran en una emboscada de les tropes alemanyes.
Els mèrits de 1917 són molts. La base històrica del relat. El virtuosisme tècnic. L'aspecte de pla seqüència infinit. La incommensurable coreografia d'extres. La cruesa extraordinària dels paisatges bèl·lics. Però sobretot, 1917 té la virtut d'agafar a l'espectador per les solapes i obligar-lo a desfilar per les trinxeres entre trets, filats espinosos, enderrocs, runes, foc, cadàvers oblidats i rates famolenques.
Totes les guerres són diferents però totes s'assemblen massa. Durant la guerra d'Angola, el reporter polonès Ryszard Kapuściński està assegut a la cabina d'un vell camió Mercedes. No sap on es dirigeix ni s'atreveix a preguntar. Nelson, el comissari polític que condueix el vehicle, ho explica de totes maneres. Aquest camí porta a Sud-àfrica. Falten 450 km per a la frontera. Aquesta selva de mala herba pertany a l'enemic. I l'enemic està per tot arreu.
Blake i Shofield recorren els erms desolats del nord d'Europa igual que Ryszard i Nelson travessen els deserts del sud d'Àfrica. Els separen seixanta anys però el viatge és el mateix. Un recorregut suïcida on la mort aguaita a cada pam. No serveix la impaciència ni la força sinó la destresa i la intel·ligència. Ho explica Nelson quan troben un camió calcinat en el camí. Al migdia, quan el sol abrasa, l'enemic sucumbeix a la mandra i s'adormilega. De nit, amb la fresca, l'enemic roman alerta. Els passerells del camió cremat van cometre la imprudència de viatjar de nit.
El 3 de gener de 2020, l'exèrcit nord-americà matava el general iranià Qasem Soleimani en un atac que Trump va justificar en nom de la pau i la seguretat nacional. El progrés de les hostilitats es va convertir en material d'espectacle. Amb alguna incertesa, seguim l'encreuament de retrets a la televisió, a la ràdio, a les xarxes socials. La guerra ens sembla un xiulet llunyà, un decorat cinematogràfic tan familiar i inofensiu que amb prou feines ens inquieta. L'Iraq sona remot. Afganistan exòtic. Síria distant. Líbia oblidada.
Però la guerra és una catàstrofe que esquitxa. Un vendaval que arrenca vides i mutila. En Un dia més amb vida, Ryszard Kapuściński recull les paraules d'un mercenari britànic que va combatre a Angola. Has de matar abans que et matin. Jo vaig matar el primer quan tenia disset anys. Després vaig tenir malsons. Em despertava cridant al mig de la nit. Ara ni tan sols recordo quina cara tenia aquell tipus.
