Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«Si la sentència del procés fos de l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem la tombaria; és molt dolenta tècnicament»
06/01/2020 Hemeroteca
Joan J. Queralt (1951) té una llarga trajectòria en l’exercici de l’advocacia i actualment és catedràtic de dret penal a la Universitat de Barcelona. A més d’autor de nombroses obres acadèmiques sobre la matèria, és col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació, com ara elnacional.cat o el Canal 3/24. Hi conversem amb motiu de la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem (TS) sobre la causa especial 20907/2017.

 Els càrrecs de les acusacions són exemples típics de delictes polítics (rebel·lió, sedició i desobediència) i delictes connexos a delictes polítics (malversació de cabals públics per a finançar el delicte principal). Com definiríeu el concepte de delicte polític?

El delicte polític és l’activitat política que es jutja com a delicte, però que no és delicte.

Històricament, el delicte polític ha implicat violència.

El delicte polític històric és el magnicidi, el regicidi. La doctrina catòlica considerava legítim el tiranicidi. Però ara no hi ha atemptats contra el cap de l’estat. Cada època té el seu tipus de delicte polític. Ara el delicte polític és intentar modificar el règim polític però sense mitjans delictius. Com que el règim no es deixa, ho criminalitza.

Els tractats d’extradició acostumen a excloure els delictes polítics, però no defineixen el concepte de delicte polític i hi ha una tendència cada cop més restrictiva pel que fa a la qualificació de quins fets o tipus penals en són constitutius.

Històricament, havia altres dues figures que es consideraven delictes polítics: el delicte fiscal, que era un delicte contra la corona (no pagar impostos al rei), i el terrorisme. Aquests dos delictes han sortit del principi de no-extradició, però continua havent-hi el delicte per motivacions polítiques: el que vol canviar de règim. I avui dia, a diferència del que passava abans de la Primera Guerra Mundial, els delinqüents polítics són delinqüents pacífics. Des del punt de vista de la delinqüència comuna (que implica violència o engany), el delicte polític és una mica estrany, perquè no hi ha violència ni engany.

Històricament, la rebel·lió s’ha considerat delicte polític.

Per una raó molt senzilla: a Espanya, el sistema normal d’accedir al poder era assaltant-lo. El sistema electoral no funcionava. La dinàmica era rebel·lió i amnistia, rebel·lió i amnistia. Els qui guanyaven eren molt generosos amb els qui perdien. La rebel·lió és un delicte exòtic a Europa. El delicte polític que tenen altres països és la traïció o l’espionatge. A la República Federal d’Alemanya (RFA), un dels assessors del canceller Willy Brandt era un espia del Ministeri per a la Seguretat de l’Estat de la República Democràtica Alemanya (RDA). O la traïció: Mata Hari era una traïdora. Això no s’ha perdonat mai, perquè va contra el nucli de l’estat. A França, Alemanya, el Regne Unit i els països nòrdics, la gent que podia utilitzar la força contra el Govern no existia.

Pel que fa a la sentència de la causa especial 20907/2017, s’ha criticat que no s’hagi pres per deliberació, sinó per negociació.

Com totes les sentències. El qui es pensi que els magistrats operen per un principi categòric de legalitat està equivocat. Si el president del tribunal vol que hi hagi unanimitat, ha d’anar a buscar els mínims comuns. És possible negociar amb la llei, la llei democràtica permet un ventall raonable de possibilitats.

Tanmateix, si els magistrats partidaris de qualificar els fets com constitutius de rebel·lió estaven tan convençuts que els assistia la raó jurídica i eren majoria, no s’entén que tinguessin tanta por dels vots particulars.

Amb vista al que és l’estat, el fet que el tribunal defensi per unanimitat una solució és lògic. És una qüestió de consum intern.

El fet que no hi hagi hagut cap vot particular no garanteix que el Tribunal Constitucional (TC) o el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no revocarà la sentència.

El TC no crec que ho faci, però pot ser que el TEDH els tombi alguna cosa.

Una de les irregularitats que s’han denunciat en aquesta causa és la vulneració del principi del jutge predeterminat per la llei.

Tota la causa hauria d’haver anat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per què es fracciona la Mesa del Parlament? El fraccionament processal de la causa indica que van a castigar, tant se val com. Si ara diuen que Jové és un dels instigadors de la rebel·lió, per què el jutja el TSJC? I jutjaran per rebel·lió Trapero havent condemnat per sedició els seus caps (diversos membres del Govern)? La fragmentació de la causa demostra arbitrarietat.

Heu fet notar que si, com diu el magistrat ponent de la sentència, Manuel Marchena, la sedició no implica necessàriament violència, no s’entén que els articles del Codi penal immediatament posteriors al capítol de sedició, la definició dels quals conté explícitament actes d’«intimidació greu o violència» contra agents de l’autoritat (art. 550.1 i 557.bis), estableixin penes menors (fins a sis anys contra nou). En el cas de la desobediència greu a l’autoritat (art. 556), la pena màxima és d’un any de presó. A la pràctica, però, el jutjador ha absorbit aquest tipus penal en el delicte de sedició.

Ras i curt: la sentència és manifestament contrària a la llei, s’inventa un concepte de violència que és insuportable per al mateix Codi penal. No hi donem més voltes. Si, en lloc de ser una sentència del TS, fos una sentència de l’Audiència Nacional, el TS la tombaria; és molt dolenta tècnicament.

Sobre si la sedició implica o no violència, hi ha un passatge de l’argumentació del ponent que crida molt l’atenció: «A les vint-i-quatre accepcions que el diccionari de la RAE associa a la veu alçar o alçar-se, cap no es vincula de manera exclusiva a l’ús de violència» (FD B.4.4). Sorprèn que el ponent recorri al DRAE com a font d’autoritat, perquè aquest defineix la sedició com «alçament col·lectiu i violent contra l’autoritat, l’ordre públic o la disciplina militar».

Al Codi penal, les paraules estan relacionades amb la pena que tenen. Jo puc dir que em rebel·lo contra el món, contra Déu, contra els meus pares. Però això no és cap rebel·lió. I seria una accepció de rebel·lió: manifestar la no-conformitat amb un estat de coses. El Codi penal no el fa l’acadèmia. I si diem «anem al DRAE», què passa als països que no tenen acadèmia? Com s’ho fan per saber el significat de les paraules? Que jo sàpiga, a l’Europa occidental, només Espanya i França tenen acadèmia. Alemanya no en té, el Regne Unit no en té, Itàlia no en té. I, a Espanya, un altre delicte, no, però l’alçament sabem què és. Ho sabem perfectament.

Un altra irregularitat de la sentència és que condemna com a autors d’un delicte de sedició els qui, a tot estirar, podrien ser qualificats com «inductors» i, tot i que el Codi penal espanyol també considera autors els inductors d’un delicte, no hi ha hagut cap condemnat, processat ni tan sols detingut com a autor material de la pretesa sedició.

 Aquí ningú no ha pogut demostrar els plans de la rebel·lió i la sedició. Qualsevol cop d’estat, qualsevol atac contra l’estat, requereix una planificació, el calendari i el programa: «en tal i en tal altre faran això; en tal i en tal faran allò, tal dia, a tal hora». Qui forma la cèl·lula d’aquest cop? No figura enlloc. És molt estrany tot això.

Al document en què l’Agència britànica contra la Delinqüència demanava més informació al magistrat instructor de la causa, Pablo Llarena, amb motiu de l’ordre europea de detenció i entrega (OEDE) emesa contra Clara Ponsatí, exigia precisament que acredités «una connexió clara entre el delicte» i la persona el lliurament de la qual reclama.

 Era al Govern. Però el fet de ser al Govern no és motiu suficient. D’acord amb la jurisprudència del TS, el fet de ser en un càrrec no és suficient perquè t’atribueixin delictes derivats de l’organització.

El segon delicte més greu amb què el tribunal ha fonamentat la condemna és el de malversació de cabals públics. Heu comentat que, en el dret penal internacional comparat, aquest concepte s’associa a suborn o apropiació indeguda.

En dret penal internacional, la corrupció és el suborn, beneficiar-se un funcionari il·legítimament de la seva posició. Però aquí no hi ha hagut beneficis a la butxaca de cap dels jutjats. El TS ha passat per alt la reforma del Codi penal de 2015. En efecte,  l’Administració pública no es regula amb els criteris de l’empresa privada, entre altres coses perquè l’empresa privada vol beneficis, i la pública, no. Amb la qual cosa el que tenim és que les desviacions (p. ex., comissions), o ja són delicte (p. ex., prevaricació) o no són delicte. És a dir, no hi ha un delicte d’administració deslleial pública. Però aleshores resulta que, tal com estan els delictes de malversació que fan referència a l’administració deslleial i a l’apropiació indeguda, no tenen sentit dins del sector públic, perquè la referència que fan és al dret privat: al Codi civil, a la Llei de societats de capitals… I això no té res a veure amb un ajuntament, una conselleria o un ministeri. Per obviar això, el TS ha canviat la seva doctrina. La jurisprudència del TS, de forma correcta, tradicionalment castigava la malversació quan els diners faltaven a la caixa pública. I aquí es castiga per un tema administratiu: que es van contraure obligacions. No es va a veure si falten o no falten calés a la caixa. L’Administració pública no és un taller de bicicletes; qualsevol expedient de pagament té una carpeta amb quantitat de fulls i informes. Suposem que jo pogués ordenar la despesa, però que no al final no s’ha fet, s’ha anul·lat, o no s’han produït la prestació del servei contractat, per exemple. La malversació no és una possible imputació comptable; a la caixa han de faltar els doblers. Físicament, que no els tinguem. La gestió dolenta dels expedients de contractació és una qüestió administrativa, pot anar al Tribunal de Comptes, però el que interessa al dret penal és si els diners hi són o no.

Àdhuc si s’hagués acreditat que es van destinar diners públics a finançar el referèndum del primer d’octubre, això tampoc no entraria en els fets tipificats a l’article 432 del Codi penal, oi?

El ministre d’Hisenda va dir que no se n’hi havien destinat. No hem de discutir més. El ministre d’Hisenda controlava, dia per dia, les despeses de la Generalitat i de quina manera es feien.

Pel que fa a les condemnes per desobediència, el TS al·lega el referèndum del primer d’octubre, prohibit pel TC. Tanmateix, la funció constitucional reservada a aquest òrgan és determinar, prèvia interposició de recurs d’inconstitucionalitat, si les lleis o normes amb força de llei aprovades pels diversos òrgans legislatius o executius de les comunitats autònomes o de l’Estat central contenen preceptes contraris a la Constitució i, si considera que en tenen, declarar-ne la nul·litat. En aquest cas, de la suspensió cautelar de les lleis del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i de transitorietat jurídica i fundacional de la República, se’n dedueix que el resultat del referèndum no podria tenir caràcter vinculant. Ara: si tot allò que no està expressament prohibit en cap disposició legal està permès, té potestat el TC per a prohibir actes de les administracions sense valor jurídic?

Controlar les normes és competència del TC, i el mecanisme va funcionar: llei que aprovava el Parlament i que no era correcta, el TC l’anul·lava. El referèndum va tenir algun valor? La comissió internacional d’observadors va dir que no en podia certificar la validesa. El referèndum es va fer, amb bona voluntat, amb una participació enorme de la gent, però no va tenir validesa jurídica. Si n’hagués tingut, seríem una república.

També heu assenyalat que el delicte de desobediència tipificat a l’article 410 del Codi penal es refereix a autoritats administratives, no polítiques.

L’article 410 parla de mers funcionaris i de persones investides d’autoritat. El marge que tenen les persones investides d’autoritat és molt més gran que el que tenen els funcionaris. Si una autoritat (no un funcionari) rep un mandat d’un jutge, pot dir: «no compleixo, perquè el que vostè diu és contrari a l’ordenament jurídic». I aquesta és una al·legació que s’ha de prendre seriosament.

Per tant, a la legislació espanyola no existeix, stricto sensu, cap delicte de «desobediència institucional».

No, perquè és un conflicte polític.

Tanmateix, amb la presentació per part del Govern espanyol d’incidents d’execució de les sentències del TC, s’amenaça contínuament el president del Parlament i els membres de la Mesa amb responsabilitats penals.

Hem entrat en una roda diabòlica de la qual és molt difícil sortir-ne.

Amb la condemna de Carme Forcadell, el processament de diversos membres de la Mesa del Parlament de la legislatura anterior i les advertències al president i els membres de la Mesa del Parlament actual, on queda la inviolabilitat parlamentària?

Posem per cas que el Congrés dels Diputats rep una proposició per censurar el rei o per imposar la pena de mort. Què passaria? La discutirien, se sotmetria a votació i sortiria el que sortiria. I un parlament és això. No és la classe on el director de l’escola diu: «d’això, no se’n pot parlar». Algú s’imagina que el TC dirigiria un requeriment a la presidència de les Corts? És per això que, en una democràcia, els parlaments, en atenció a la seva funció, són inviolables.

A la sentència, el tribunal al·lega com a prova de desobediència dels tres condemnats per aquest delicte el fet que signessin els decrets de convocatòria del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i de normes complementàries per a dur-lo a terme (decrets 139/2017 i 140/2017, de 6 de setembre). Tanmateix, la providència del TC que els suspenia es va dictar l’endemà, per la qual cosa, en el moment de signar els decrets, difícilment podien desobeir una decisió que encara no s’havia pres.

Ja t’he dit que és una sentència arbitrària. No hem de buscar més coses. Hi ha jurisprudència del TC que diu que, tot i que una disposició estigui suspesa, se’n pot desenvolupar una part. Però aquí no estava ni suspesa.

Després de l’inaudit atac del tribunal a la estratègia de la defensa de Jordi Cuixart, en l’escrit filtrat a la premsa el 15 de maig, i del doble criteri seguit amb les preguntes als testimonis de les acusacions i les defenses, és difícil no veure vici de parcialitat en la sentència.

Se’ls veu molt el llautó. La sentència són quatre parts: antecedents, fets provats, fonaments jurídics i la decisió. És l’estructura tradicional. En aquesta sentència, d’on surten els fets provats? El tribunal ho ha de dir: «He tingut en compte aquest document i aquest altre, o aquesta declaració i aquesta altra, no, per aquestes o aquelles raons.». Et posaré tres exemples de tres tribunals diferents i de tres coses diferents: Palau de la Música, Gürtel i la Manada. Els tribunals han dit: «aquests són els fets provats. I aquests fets provats es deriven de la prova a, de la prova b, de la prova c, de la prova d; la prova e no la tenim en compte, per això i això». Com a tribunal,  he de dir per què penso que això és provat o no és provat. Aquí no s’ha dit.

I, per contra, el tribunal fa afirmacions fàcilment refutables…

 

Però els errors materials es poden corregir. El que no es pot corregir és quan, com en el cas de Dolors Bassa, en els fets provats dius una cosa errònia i, en els fonaments, la repeteixes. Això ja no és un error, és contumàcia. En els judicis per jurat, p. ex., quan acaba el judici el magistrat president posa un qüestionari al jurat, que, normalment, justifica cada ítem, amb dos o tres arguments. P. ex., en un judici per assassinat, per què  el paio va entrar per la finestra, si el terra estava mullat o sec. Si va utilitzar un ganivet, si ja el portava o el va agafar de la cuina. Per què el va agafar de la cuina? Perquè a la cuina falta un ganivet. El tribunal m’ha de dir com justifica aquestes coses. En canvi, aquí el tribunal diu: «molta gent», «es van desobeir unes normes». Qui les va desobeir? Per què diu que això va passar així? P. ex., diu que el primer d’octubre hi va haver múltiples lesions. A qualsevol judici, quan hi ha lesions, surten tots els lesionats. P. ex.: «amb danys en el mobiliari urbà per trencament de vidres, xifrats per l’Ajuntament en 74.000 euros». «Es va dirigir…». A qui es va dirigir? És molt imprecís. L’avantatge pel TS és que no tenen ningú més que els pugui corregir, perquè el TC no entra en els fets, sinó en si hi ha hagut vulneració de drets fonamentals, i el TEDH, tampoc; mira si és conforme o no a la Convenció Europea de Drets Humans.

En elaborar els recursos, les defenses que han optat per estratègies de connivència tindran difícil al·legar vulneracions de garanties processals, si no les van denunciar quan es van cometre i, a sobre, han elogiat la manera com la presidència del tribunal conduïa el judici.

Les defenses van ser esplèndides, cadascuna amb el seu estil i esprement al màxim les possibilitats legals. Crec que van denunciar tot el denunciable. Altra cosa és una certa cordialitat i cortesia. En tot cas, van emprar recursos retòrics per no tenir més brega de la necessària amb el tribunal. Pensa que molts d’aquests advocats demà hi han de tornar amb altres casos, i la gent recorda l’advocat, no el cas. S’ha protestat contra tot; oralment i per escrit. En el TS, no cal protestar contra res; no és com en una audiència ni hi ha més recursos ordinaris. És en el recurs al TC que has de denunciar els drets que t’han vulnerat. Has d’esmentar la vulneració de drets quan n’has tingut oportunitat. Quan és un judici en una instància, no has tingut oportunitat de denunciar res. Ho pots fer a més a més, però no és obligatori.

En un judici tan vinculat al conflicte nacional com aquest, no hi podia faltar el conflicte lingüístic. Les defenses han denunciat que el fet de sostraure la causa als tribunals predeterminats per la llei per portar-la a un òrgan centralitzat amb jurisdicció sobre el conjunt de l’Estat i radicat a Madrid, implicava vulnerar també el dret dels processats a declarar en català.

Això és discutible. Per què no podem parlar en català? Els idiomes no depenen dels territoris; depenen de les persones. El català és una llengua minoritària i s’ha de poder parlar públicament allà on calgui. D’acord, a més, amb la legislació internacional ratificada pel Regne d’Espanya.

El tribunal va oferir als acusats un sistema de traducció consecutiva, però el van rebutjar al·legant que interromp massa el flux discursiu i consideraven més garantista un sistema de traducció simultània.

Era una oferta enverinada. Es perdia l’espontaneïtat i els discursos haurien esdevingut d’allò més tediosos. I pensar en una traducció simultània és no conèixer Madrid. «Com hem d’acceptar una traducció simultània d’uns espanyols?»

Pel que fa als testimonis, el tribunal no els ha permès de declarar en català, ni tan sols amb mediació d’intèrpret.

És una altra vulneració greu.

L’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial, que sempre al·legava el president del tribunal per obligar-los a declarar en castellà, es refereix únicament a «jutges, magistrats, fiscals, secretaris i altres funcionaris de jutjats i tribunals», però no diu res dels testimonis.

La qual cosa demostra tenir una idea de l’Administració i del servei públic. Ells són allà per servir els ciutadans, no els ciutadans per servir-los a ells. Però això és consubstancial a un estat que té encara molts vicis autoritaris. Els funcionaris són l’estat i tu t’hi has de doblegar; no ets un ciutadà, ets un súbdit. No només es veu en això, sinó també en altres coses, allò que molta gent encara posa a les instàncies: «suplico». Perdoni, vostè, funcionari, és el meu empleat, està al meu servei.

Sobre la suspensió dels presos electes a les Corts espanyoles de la legislatura passada a partir de l’article 384.bis de la Llei d’enjudiciament criminal, l’advocat Gonzalo Boye apunta que aquest precepte es refereix només a la fase prèvia al judici oral. El precepte figura al llibre relatiu al sumari, no al que regula el judici oral, la qual cosa explicaria que només esmenti la interlocutòria ferma de processament com a moment de suspensió del càrrec públic del processat, però no que la suspensió afecti els càrrecs que aquest pogués obtenir durant el judici oral. Si la Llei no preveu aquest supòsit, la suspensió de càrrecs electes processats a partir d’aquest article constituiria una interpretació extensiva del precepte?

Jo això no ho veig. No té sentit que els puguis suspendre ara i demà, no. Els suspens quan estan presos o processats. El tema és que no se’ls podia aplicar aquest precepte, perquè no són rebels; el concepte de rebel està tipificat pel TC: «ús d’armes de foc o explosius».

I ara que hi ha sentència i el tribunal no els ha condemnat per rebel·lió, l’arbitrarietat d’aquesta suspensió queda encara més en evidència…

Però ara no es pot fer marxa enrere. No els pots des-suspendre.

Cort de Justícia de la Unió Europea

Sobre la qüestió de la immunitat d’Oriol Junqueras i dels exiliats escollits eurodiputats, l’advocat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) defensa que el moment en què els eurodiputats adquireixen la immunitat parlamentària és quan se’n publica l’elecció al butlletí oficial corresponent. Tanmateix, ara hi ha sentència i Junqueras ha estat condemnat…

El que diu l’advocat del TJUE, en el fons, és un argument circular: «vostè era immune, però l’han condemnat i ja no té immunitat». No, si jo era immune, havien de demanar un suplicatori per continuar el procediment i, eventualment, per condemnar-me. Jo penso que aquí el dictamen de l’advocat del TJUE —que és molt bo— s’equivoca. Imagina’t que jutgen un diputat. El condemnen i… «oh!, haurien d’haver demanat un suplicatori, però, com que ja l’han condemnat, ja no cal».

Si el TJUE fes seva la tesi de l’advocat sobre el moment d’adquisició de la immunitat, quines conseqüències pràctiques podria tenir? En la mesura que es va jutjar un membre del Parlament Europeu sense l’autorització d’aquest, la sentència patiria d’un vici de nul·litat?

Sí. Ja veurem què diu el TJUE. El que no té sentit és que el TS demani que li diguin si una cosa és blanca o negra i que tiri pel dret. Aleshores, per què l’ha demanada?

El mateix dia que es va publicar la sentència del TS, el magistrat instructor de la causa va dictar una altra OEDE contra el president Carles Puigdemont i, posteriorment, n’ha demanat també contra els exconsellers Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí. Quin futur preveieu per a aquestes noves OEDE?

L’euroordre preveu 32 delictes, que són el 95 % dels delictes de cada dia: homicidis, violacions, robatoris, estafes, delictes contra la propietat intel·lectual, terrorisme, delictes ecològics… Ara: els delictes polítics i els delictes estranys (com la rebel·lió o l’avortament), l’euroordre ni els esmenta, per evitar problemes, perquè l’euroordre és un automatisme de jutjat a jutjat, sense passar pel Govern.

Però les fiscalies dels estats receptors de les OEDE busquen les possibles equivalències entre els tipus penals de la legislació de l’estat receptor de la sol·licitud i els delictes pels quals es demana l’entrega.

A les OEDE no hi ha equivalència; homicidi és homicidi. Els qui opinen sobre això estan enganyant la gent. Confonen extradició i euroordre. Quan l’euroordre fracassa, es pot tramitar com a petició d’extradició i aleshores sí que hi ha equivalències. L’extradició té dues notes: la identitat de tipificacions i el principi d’especialitat. La doble incriminació vol dir que el delicte existeix al teu país i al meu. I quan jo no tinc sedició i tu, sí, no hi ha doble incriminació possible. I el principi d’especialitat vol dir que tots dos tenim el mateix delicte, que és el que va passar a Alemanya. Els alemanys van dir: «Mirin, això de la malversació pot ser corrupció, ja s’ho faran vostès, perquè a mi no em toca jutjar-ho, però la corrupció, a Alemanya, és fins a cinc anys de presó. Estan obligats a no imposar una pena superior a cinc anys». Aleshores Llarena va dir: «doncs res, fora!»

No preveieu, doncs, que aquestes OEDE siguin concedides.

Ho veig molt difícil. Sempre els han deixat en llibertat, menys a Alemanya, on Puigdemont el va detenir la Policia (no per ordre del tribunal), durant una setmana. Però tan bon punt el tribunal li va prendre declaració, el va posar en llibertat, amb l’obligació de comparèixer, que no marxés. Ara a Ponsatí ni li han llevat el passaport.

En plena campanya electoral, hi va haver molta polèmica perquè el president espanyol en funcions va declarar que la Fiscalia General de l’Estat depèn del Govern.

A tot el món occidental, els fiscals depenen del Govern. Són els que marquen la política criminal del Govern. És una agència molt especialitzada. Pensem en un altre exemple. Quan una fragata va anar a recollir l’Open Arms, de qui va ser l’ordre? De l’almirall de la flota de la Mediterrània, perquè la ministra de Defensa li va trucar i li va dir que la donés. El capità d’aquesta fragata no podrà ensenyar una ordre de Sánchez. És independent? No, oi? El fiscal rebrà l’ordre del seu fiscal en cap i aquest, del fiscal general. Del Govern, normalment, no en rep cap ordre. Però la dependència és clara. D’exemples, en tenim molts.

 Durant el judici, però, quan l’independentisme demanava al Govern espanyol que fes ús de la prerrogativa a què ara apel·la, per a retirar o rebaixar els càrrecs contra els processats, aquest al·legava l’autonomia de la Fiscalia per no fer-ho.

 Autònoma és una cosa, però la Fiscalia no és independent. I l’autonomia té un límit. Per exemple, per a Forn, expressament no va demanar presó, d’acord a les instruccions rebudes. Al fiscal, li van dir que no demanés presó i no ho va fer, però dient que actuava així «per imperatiu legal». Per no dependre del Govern… Que diguin a Torres-Dulce si en depèn o no… O a Rodríguez Sol. En el cas del 9N, es va fer el que volia el Govern. Els jutges no depenen del Govern i són constitucionalment independents, però la Fiscalia no és part del poder judicial. El que passa és que han posat com a fiscal general una fiscal que, segurament, és molt competent, però que té poca autoritat sobre els fiscals amb més pes que ella. Han posat un capità a manar generals. Perquè el fiscal Zaragoza i tota la fiscalia davant el TS són gats vells, tenen molts triennis. Hi haurien d’haver posat algú que mossegui, amb molta autoritat, que se’l creguin, que estigui disposat a anar fins al final. El que passa és que, quan colles molt, es produeix una crisi, però tu colles perquè pots collar.

 Algun comentarista ha dit que la fiscal general de l’Estat va intentar modificar la posició dels fiscals del TS en la causa especial 20907/2017, però que la Junta de Fiscals de Sala s’hi va negar.

Crec que això no és veritat. No mana la Junta de Fiscals de Sala; mana el fiscal general. Si no, manaria una assemblea. S’han de tenir en compte les seves opinions, però el que mana és un fiscal a tot Espanya; és un cos jeràrquic. P. ex., estàs acusat d’haver robat una ampolla i al judici es demostra que no l’has robada. El fiscal, per retirar l’acusació, ha de parlar amb el seu fiscal en cap. Fixa’t en quin grau d’independència té.

 Arran de la sentència, es torna a parlar d’amnistia.

De moment, no n’hi haurà. La doctrina està dividida, però jo penso que, jurídicament, és possible. No està prohibida per la Constitució. Ara: políticament, ara com ara no es donen les circumstàncies.

Hi veig també un problema conceptual: si defensem que la sentència s’ha dictat vulnerant el principi de legalitat penal, diem que no hi havia delicte, polític ni de cap altre tipus. L’amnistia, en canvi, és una institució jurídica que s’aplica per a extingir totalment la responsabilitat i els antecedents penals per delictes polítics.

 No hi ha delicte, però t’han condemnat. El que hem de fer és que això quedi sense efectes, no dir: «com que m’han condemnat il·legalment, doncs ja estic condemnat». Els de Lledoners són a la presó, Forcadell és a la presó, Bassa és a la presó. Podem estar discutint aquí què és amnistia, què no n’és, però l’important no és el nom, sinó el què i els efectes. I l’efecte és esborrar el delicte.

 Sovint heu fet notar que l’article 155 de la Constitució espanyola no preveu la destitució pel Govern espanyol d’un govern autonòmic.

 Totalment. Per això un grup de ciutadans vam interposar un recurs a la Sala Contenciosa Administrativa del TS. L’han desestimat, com era esperable, i ara som al TC. Arribarem a Estrasburg, a veure què ens diuen. L’article 23 de la Constitució reconeix el dret dels ciutadans a ser representats, i a mi em van cancel·lar el dret de representació, perquè em van suprimir els meus elegits per una causa que no preveu aquest article; el Parlament només el pot dissoldre el president de la Generalitat. El 155 no ho preveu, la suspensió de l’autonomia no està prevista en l’ordenament jurídic espanyol. I tampoc la destitució del president de la Generalitat. El Govern espanyol pot donar un requeriment a un conseller o al president; el que no pot fer és destituir-lo. Això no és l’Assemblea d’Irlanda del Nord. S’ha aplicat el 155 que volia Fraga. Fraga va emetre un vot particular sobre aquest article que els constituents van rebutjar. Però ara han aplicat allò que no és dret vigent; s’ha copiat malament el model alemany.

Alemanya és un estat federal, per la qual cosa les competències del Bund estan restringides. A l’Estat espanyol, en canvi, l’Administració general de l’Estat té potestat per a dictar legislació bàsica també sobre les matèries competència de les comunitats autònomes. Per això, tot i que el text dels articles 37 de la Llei fonamental de l’RFA i 155 de la Constitució espanyola sigui gairebé idèntic, el seu abast és molt més ampli en el marc competencial espanyol.

 A Alemanya, es podria aplicar per resistència a complir lleis federals. Però no s’hi ha aplicat mai. Hi ha una paraula, coacció federal (Bundeszwang), que ningú sap què vol dir. Enviar l’Exèrcit? Enviar els jutges? Enviar els fiscals? És una paraula estranya al llenguatge jurídic alemany.

 El fet que el govern de Mariano Rajoy assumís funcions al marge del que permet la Constitució podria ser constitutiu d’un delicte d’usurpació?

 Això és una altra cosa. A tot estirar, seria una prevaricació, però políticament és més rellevant que una prevaricació.

 

(Entrevista realitzada a final de novembre de 2019)

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid