Anarquista
Llibertari, un anarquista raonable (Riu).
Què recorda de la Guerra d’Espanya?
Vivíem a Sant Joan Despí, d’on eren els meus pares. La CNT controlava el poble i tenien una reunió per decidir què fer amb les terres, si col·lectivitzar-les o repartir-les. Jo vaig anar amb el meu pare a la reunió, tenia uns deu anys. Ell va defensar la col·lectivització. El meu pare era comercial, podia haver fet molts diners durant la guerra però va deixar el negoci per treballar la terra col·lectivitzada. Això em va impressionar. Sempre he admirat molt al meu pare, encara que el vaig fer patir després…
La CNT controlava el poble i tenien una reunió per decidir què fer amb les terres, si col·lectivitzar-les o repartir-les
Suposo que parla de quan va ser maqui
Oui. Quan vaig arribar a França els nens se’n reien de mi pel meu francès, només tenia tretze anys. I amb divuit anys em vaig allistar als maquis, quan els nazis van ocupar el sud de França.
... i amb divuit anys em vaig allistar als maquis
Quines anècdotes té del seu pas per la resistència francesa?
Una vegada vam fer descarrilar un tren a Quilhan. El tren era ple de menjar i anava cap a Carcassona. Allà hi havia una companyia alemana. La companyia no es va poder abastir i van acabar marxant.
Sorprenent!
També vam sabotejar dics, vam fer emboscades contra els nazis…
Mare meva! Tinc entès que en els maquis no era conegut com a Enric Mèlich
En els maquis no dèiem els noms reals. Jo em vaig posar el nom de Robert Sanz, com Ricardo Sanz, un dels comandants de la Columna Durruti durant la Guerra d’Espanya.
Jo em vaig posar el nom de Robert Sanz
La seva activitat a França es va centrar en el departament de l’Aude, a Occitània?
Oui. Narbona, Carcassona, Quilhan, Cucunhan… Nosaltres vam participar en l’alliberament d’aquest departament.
Segur que va ser una alegria immensa
Un dels moments més feliços de la meva vida. Al nord va quedar un reducte d’alemanys, però es van rendir quan van veure que érem més.
I després?
Després ens van portar per Besançon, Alsàcia i finalment vam creuar el Rin i vam arribar a Alemanya. Allà no vam fer quasi res, tots els alemanys es rendien sense cap tret, estaven acabats ja.
Com va entrar al maquis espanyol?
Va haver un míting a Narbona d’espanyols que volien alliberar Espanya. Veníem de la resistència francesa amb escopetes a l’esquena i ens van rebre amb aplaudiments. Al dia següent, carregats amb els fusells, vam anar cap a un campament de guerrillers espanyols a Camurac, també a l’Aude. I allà em vaig trobar amb en Ramon Mialet.
Veníem de la resistència francesa amb escopetes a l’esquena i ens van rebre amb aplaudiments
Qui era?
Era un company de Vic que jo admirava molt perquè em portava llibres d’Upton Sinclair. No sé com s’ho feia.
Tenen més de setanta anys!
Oui! Al campament ens demanaven de quin partit havíem format part a Espanya. Jo tenia tretze anys quan vaig arribar a França i vaig dir que el meu pare era de la CNT. I vaig veure com posaven ”padre de la CNT”. Això ho feien per donar càrrecs de confiança. No va començar bé la relació amb els comunistes espanyols, manaven els estalinistes. Allà vaig estar quatre o cinc dies, fins que el meu pare va venir a veure’m. Parlant amb en Mialet vam veure un home i una dona tancats. Em va dir que eren agents de Franco, o almenys això deien. La mirada d’aquell home em va marcar molt, encara li veig la cara.
Jo tenia tretze anys quan vaig arribar a França i vaig dir que el meu pare era de la CNT
Ostres! No hi havia bona relació amb els comunistes?
No. Bon, amb els comunistes francesos sí, però amb els espanyols no. Hi havia molta ignorància i seguien molt a l’Stalin. El comandant José Abad, que era aragonès, em va escollir per una missió perquè era un catalino. Vaig notar certa diferència quan tractaven amb els catalans. A mi em va donar un grau que no era militar: asesor del comandante. Això era perquè jo no era comunista, dedueixo jo vaja.
A mi em va donar un grau que no era militar: asesor del comandante. Això era perquè jo no era comunista
Recorda alguna acció en especial?
Vam sortir del campament sense dir res a ningú. I vam marxar cap a Espanya. Érem vint-i-cinc i després el comandant Mateo havia de venir amb un grup més gran. Anàvem equipats amb metralletes Sten, pero només jo tenia el cargador. Era tot molt precari. I vam arribar a Vallcebollera, prop de Puigcerdà, per la banda francesa. Des d’una casa antiga vam agafar un camí per arribar a l’altre banda de la frontera. Un home ens va ensenyar el camí, un home molt lleig, que més endavant es va encarregar de matar als que no seguien les ordres del partit.
Anàvem equipats amb metralletes Sten, pero només jo tenia el cargador. Era tot molt precari
Quin personatge!
Vam pujar un petit turó i ens va dir que ja érem en territori espanyol. I vam baixar silenciosament fins a una carretera. Ens vam trobar amb uns que buscaven bolets i es van espantar.
Normal
Clar, més de vint tios armats espanten. Això era l’any 1944. Vam estar esperant uns dies el grup més important que havia de venir. Uns pocs van anar a buscar menjar a les masies, a veure si ens podien fer patates o alguna cosa. Un d’ells es va torçar el peu i se li va inflar. No van continuar és clar. No teníem farmaciola ni res. I de sobte sentim un tiroteig a l’altre costat del turó.
Un tiroteig?
Vam veure un grup de gent que corria amb una bandera republicana i quatre guàrdies civils que anaven darrere perseguint-los. El grup es va unir a nosaltres quan vam veure que la cosa s’havia calmat, però els guàrdies civils havien demanat reforços.
I què va passar?
Va arribar el comandant Mateo, però havien deixat enrere el metge i em van enviar a mi i a un altre noi a buscar-lo. Prop del riu vam escoltar a algú parlant en castellà i jo sabia que no podia ser ningú del país. L’altre, que era francès, va pensar en demanar ajuda, però li vaig dir que la gent d’aquí parla català, no castellà. Només podien ser guàrdies civils. Eren dos. Li vaig dir que es posés darrera una roca i que jo em posaria a la de l’altre costat, així faríem foc creuat i els podríem liquidar bé.
L’altre, que era francès, va pensar en demanar ajuda, però li vaig dir que la gent d’aquí parla català, no castellà.
I els van liquidar?
No, perquè vaig veure que venien més guàrdies civils. Quan em vaig girar per dir-li al noi que ens retiràvem ja no hi era. I a quatre grapes vaig pujar el turó un altre cop. Quan vaig arribar al campament no em va donar temps a dir que pujaven guàrdies civils, perquè el comandant anava cridant que pujaven per l’altre cantó. I l’altre deia, per aquí també, i per aquí.
Estaven envoltats!
Estàvem envoltats. Vam començar a disparar. El comandant Mateo i altres capitans van desaparèixer, no els vam veure mai més. Escoltaves trets d’un costat, disparaven des d’un altre costat i afluixaven de l’altre. Allò era un desgavell. Jo disparava cap a on venien els trets, però no apuntava, només volia que no avancéssin. A més, el terreny no ajudava. Pels turons les bales anaven cap amunt i cap avall. Vam estar jugant al joc del gat i el ratolí un parell d’hores o tres.
Pels turons les bales anaven cap amunt i cap avall
I què van fer?
De sobte van aparèixer dues persones, José Abad i un altre. Ens van dir que no disparéssim més i vam poder escapar. Vam tornar a França per un camí més segur. No havia preparació, ni organització, no sé com no vam tenir baixes.
Quina història més increíble! Va tenir problemes quan va deixar els maquis?
Oui. Ens vam escapar, perquè aquells oficials eren uns autoritaris i el nostre objectiu no s’estava aconseguint. Menys mal que vam marxar, perquè més tard van matar a molts del grup per pensar el mateix que nosaltres.
I va tornar a França
Oui. Em vaig unir a les Joventuts Llibertàries i vaig fer de llibreter a Tolosa. Després vaig obrir la Llibreria Espanyola de Perpinyà que va patir un atemptat del Comando Cristo Rey l’any 1976. També vam intentar segrestar al cònsol espanyol, però vaig pensar que era inútil, ja que anaven a afusellar igualment als nostres companys a Espanya.
Després vaig obrir la Llibreria Espanyola de Perpinyà que va patir un atemptat del Comando Cristo Rey l’any 1976
Impressionant, quina vida! També va passar gent, veritat?
Vaig passar als que van amagar al Wilson i al Txiki, els nois d’ETA que van atemptar contra Carrero Blanco. Amb el meu cotxe vaig haver de passar-los per La Tor de Querol. No em va descobrir la gendarmeria de miracle!
Sort!
Això va ser l’any 1975. Va durar bastant i ho vam fer moltes vegades.
Com veu la política actual a França i Espanya?
A França em fa por el Front National de Le Pen. Nosaltres érem els enemics de l’extrema dreta i amb l’alliberament vam pensar que deixaria d’existir i ja es veu que no. Jo encara sóc enemic de l’extrema dreta. Encara que per sort la gent aquí a França es mou, mira els gilets jaunes, els armilles grogues. I a Espanya, jo la independència no la veig. Jo sóc català, però no crec en banderes ni m’agraden les fronteres, però entenc als independentistes de Catalunya, des de Madrid les coses s’han fet molt malament.
Jo sóc català, però no crec en banderes ni m’agraden les fronteres, però entenc als independentistes de Catalunya