Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Republiconomia
10/12/2019 Hemeroteca
Albert Botran. Font: El Temps Albert Botran. Font: El Temps

Hi ha molts indicadors que apunten a una nova crisi del capitalisme en el curt termini. Això a l’Estat espanyol voldrà dir més polítiques d’austeritat, fins i tot si el Govern acaba sent conformat per PSOE i Unides Podem. Ja en el pacte que han subscrit aquestes dues formacions, en el punt 10, es fa referència als “acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa”. El marc de fons porta cap a aquestes retallades perquè recordem que l’article 135 de la Constitució espanyola va ser reformat el 2011 pel PSOE i el PP i que desfer-lo ara seria impossible ja que requereix tres quartes parts del Congrés. Aquest article estableix com una prioritat pressupostària de l’Estat espanyol retornar el deute als creditors, passant per davant de les inversions socials. Això ve a afegir-se al que ja ens recordava fa uns dies Albert Noguera en un article, que explicava com la Constitució no recull els drets socials en l’apartat de “drets” sinó en el de “principis rectors” i que el Tribunal Constitucional ha recordat en més d’una sentència “la naturalesa no vinculant dels mitjans necessaris per complir els fins o les prestacions constitucionals”.

Hi ha, doncs, tot un ordre polític a l’Estat espanyol que garanteix la preeminència dels interessos oligàrquics per damunt dels drets socials. I desmuntar aquest ordre implica una ruptura com la que planteja l’independentisme amb el projecte de la República Catalana. Com deia un eslògan escocès: “El Regne Unit és per als rics; Escòcia podria ser per a nosaltres”. Catalunya podria ser per a nosaltres, per a les classes populars? Primer falta que ens ho creguem els i les independentistes i que actuem en conseqüència.

Parlo de dotar l’independentisme d’un programa social i econòmic que ens converteixi no tan sols en una alternativa a un Estat en clara regressió democràtica sinó també en una alternativa compromesa a fer dels drets socials drets subjectius. Ivan Miró apuntava fa un temps una de les mancances a superar de l’independentisme: voler disputar-li el poder polític a l’Estat espanyol però ignorant el poder econòmic sobre el qual descansa. I concloïa: “Qui vulgui autodeterminació política haurà de construir autodeterminació econòmica. Qui vulgui democràcia política haurà de construir democràcia econòmica”. Ja sé que això sona molt cupaire i que l’independentisme és divers ideològicament. Però també sé que la base independentista és majoritàriament popular i que en un context de crisi capitalista (agreujat a més per la crisi ecològica) tots els actors polítics estem obligats a reflexionar sobre la viabilitat de les nostres societats com a espais en els quals es pugui viure dignament.

Fixem-nos, per exemple, en el canvi que ha fet el Partit Laborista britànic amb les que s’han conegut com a “Corbynomics”: posar fi a l’escola privada (integrant-la en la xarxa pública); nacionalització de l’energia, els trens, l’aigua, correus i internet; jornada laboral de 32 hores setmanals sense perdre salari; participació dels treballadors en la propietat i la direcció de les empreses; un milió d’habitatges socials; renda bàsica universal; pujada d’impostos a les rendes altes. I altres mesures com una auditoria de l’impacte del llegat colonial britànic o la suspensió de venda d’armes a Israel, Arabia Saudita i el Iemen.

L’independentisme català podria bastir un programa com aquest, en aliança amb els moviments socials que estan a primera línia de combat contra les desigualtats, començant pel potent moviment per l’habitatge? En aliança amb el sindicalisme transformador? Amb el món de l’educació, la salut i els serveis socials? Fent confluir les reivindicacions laborals, feministes i ecologistes?

Això seria al cap i a la fi omplir de contingut la paraula República, que no vam triar per casualitat, i que és molt més que l’absència de monarquia. La tradició del pensament republicà, com ens recorda David Casassas en un article recent, pensa en una “societat civil composta per individus i grups socioeconòmicament apoderats i, per tant, capaços d’articular una interdependència realment desitjada per totes les parts”. És a dir, un país lliure format per persones lliures.

El món s’encamina a un futur problemàtic. De la dreta ja sabem quines alternatives sorgiran i són les que plantegen governs com els de Trump, Bolsonaro, Salvini o Erdogan, i també Vox i el Rassemblement National. Autoritarisme, exclusió, darwinisme social, masclisme, racisme, imperialisme i nacionalisme d’Estat. L’independentisme i l’esquerra catalana haurem d’apuntar a tot el contrari, articulant un projecte de República que signifiqui més democràcia i més drets. Una República Catalana inclusiva, feminista, solidària i internacionalista.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid