La sentència del Suprem contra els presos independentistes ha posat Catalunya potes enlaire. La resposta popular ha desbordat totes les previsions i vivim una situació de revolta: col·lapse de l’aeroport, marxes, vagues laborals i estudiantils, enfrontaments amb la policia, talls de carreteres. Les últimes iniciatives han estat l’acampada a la Plaça Universitat (que podria ser un revulsiu com ho va ser el 15-M!) i l’Assemblea de Càrrecs Electes que va reunir 2.000 representants de diferents colors polítics i que també va acabar amb el tall de la Diagonal i una manifestació espontània. I probablement en els propers dies veurem noves accions de desobediència. Aquesta revolta necessita poder-se sostenir en el temps i per això cal definir uns objectius polítics. Les forces independentistes i les sobiranistes partidàries del dret a l’autodeterminació, a les quals segurament les eleccions de diumenge els seran favorables, estan obligades a construir aquest horitzó.

Però entre els partits polítics també existeix la temptació d’esperar que tot això remeti i tornar al terreny de joc conegut. Per part d’aquelles forces que són obertament contràries a qualsevol qüestionament de l’statu quo o per part de les que han quedat ben desorientades amb la revolta que vivim. I això s’intentarà revestir ideològicament tot demanant de “posar seny” perquè és la manera catalana de fer política.

El seny, en política, se l’han apropiat els sectors conservadors. Francesc Macià ja va desemmascarar-los en el seu moment: “El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies”. Un antídot més recent i profund contra aquesta lectura esbiaixada del seny van ser les jornades que es van celebrar ara fa tres anys  a l’Ateneu Barcelonès, organitzades pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis titulades Usos (i abusos) del seny polític. Podreu trobar les ponències al número 43 de la revista Idees. Hi van participar Patrícia Gabancho, Oriol Ponsatí-Murlà, Joan Cuscó i Joan Vergés (i a la revista hi trobareu, a més a més, un interessant article de Xavier Antich sobre ètica pública i valors republicans).

Potser la millor definició de seny és la que va fer Ferrater i Mora a Les formes de vida catalana, obra publicada en l’exili xilè del filòsof, el 1944. No va ser l’únic que va recollir una idea de seny com a virtut de respondre correctament a les circumstàncies, valorant-les conscientment i sense que això vulgui dir una actitud conservadora. Però sí que Ferrater va ser el més explícit assenyalant aquest error de contraposar el seny a les actituds combatives o rebels: “El seny no exclou, sinó que moltes vegades postula, l’atreviment i la gosadia, tot el que, des de cert punt de vista, pot semblar insensat, però que, mirat des de l’horitzó de la continuïtat, esdevé una actitud entenimentada. L’autèntic seny no es limita a perseguir el que és més accessible, les realitats quotidianes i immediates; l’autèntic seny, diríem l’ideal del seny, és perseguir el que és just, convenient i correcte, encara que aquesta persecució sigui en alguns instants l’acció més insensata que algú pugui imaginar”.

En el seu article, Oriol Ponsatí assenyala com aquesta idea del seny va anar quedant oblidada a favor de la que va formular Vicens Vives i que s’acabaria imposant durant el franquisme i la transició. És la idea que contraposa el seny a la rauxa i que identifica les actituds assenyades com una “reducció de la realitat de la vida als nostres interessos immediats”. Seria l’actitud del "no t'hi emboliquis". Però com assenyala Ponsatí: “En darrer terme, el seny, tot sol, resultaria igual d’estèril que la rauxa. Ens abocaria a l’immobilisme i no aprofitar ni tan sols les ocasions favorables, per por de no perdre les nostres seguretats immediates”. És conegut que Vicens va defensar una visió de la història per la qual calia valora més els “jornals de suor” i no pas les “efemèrides de sang”. És a dir oblidar les lluites socials i polítiques del nostre passat. Ferrater, per contra, no era pas un conservador, i per això destacava la capacitat humana per fer canviar la història.

La interpretació conservadora del seny (que, abans de Vicens, havia comptat amb il·lustres portaveus com el bisbe Torras i Bages) està encara molt arrelada en la nostra societat i la comparteixen sectors que aparentment són contraris. La compartien Tarradellas i Pujol. De la mateixa manera que la comparteixen El Periódico i La Vanguardia; Foment i les direccions de CCOO i UGT; els que es volen hereus de l’antiga Convergència i la ICV línia Coscubiela. Qui sap si també alguns actors dins l’independentisme pensen en aquestes coordenades.

El futur d’aquesta revolta passa per ser assenyats en la nostra persecució del que és just, convenient i correcte.