Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
I ens ha de sorprendre Vox?
08/12/2019 Hemeroteca
Joan Safont. Font: El Temps Joan Safont. Font: El Temps

Un ja comença a tenir una edat. Suficient per haver estudiat Dret ara fa dècada i mitja, entre l’inici dels tambors de guerra a l’Iraq i l’aprovació de l’Estatut. D’aquell temps tinc molt viva la sorpresa de sortir de la zona de confort d’una escola catalana i progressista, laica molt influïda pels sectors més progressistes del catolicisme, on vam ser educats en una catalanitat natural i una idea molt clara de tolerància, respecte i pacifisme, i el xoc de compartir aules amb els fills de l’Upper Diagonal, amb el seu espanyolisme caspós, la seva superiorat classista i la seva intransigència reaccionària. Encara recordo quin escàndol van armar —¡El matrimonio es entre hombre y mujer! ¡Esto es una aberración!—, quan debatíem en Dret Civil el projecte del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero que legalitzava el matrimoni homosexual i que obria, també, la porta a l’adopció per a parelles del mateix sexe. En recordo un en particular que, a més de bandereta al canell i molt abans que la monarquia fos qüestionada i l’independentisme ocupés l’espai polític catalanista, ja portava a la carpeta una rojigualda enorme i un retrat de Joan Carles de Borbó, allà on el més natural hauria estat portar Angelina Jolie o Brad Pitt.

Aquesta anècdota s’ha d’emmarcar en un context de mobilitzacions encapçalades pel PP, la Conferència Episcopal del cardenal Rouco i l’Asociación de Víctimas del Terrorismo contra el govern de ZP i tot allò que trencava la sacrosanta unitat d’Espanya i la seva vocació d’“España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio” —per fer servir les paraules del savi conservador Menéndez y Pelayo, que, malgrat tot, coneixia bé Catalunya. És a dir, la memòria històrica de la Guerra Civil i el franquisme, la negociació amb ETA, el matrimoni gai i l’avortament, i, òbviament, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, contra el qual, a més, el PP va muntar meses petitòries arreu de l’estat. Aquelles manifestacions van permetre veure que, si algú creia que a l’Estat espanyol s’havia acabat la història en una mena de pax de les autonomies, el macizo de la raza —concepte d’algú que la coneixia bé, el camarada Dionisio Ridruejo— no estava disposat a deixar-se enterrar fàcilment. 

A partir d’aquí, l’extrema dreta mediàtica va ocupar sense problema tot l’espai mediàtic conservador. Federico Jiménez Losantos als micros de la COPE, la teoria de la conspiració sobre l’atemptat de l’11M a El Mundo de Pedro J. Ramírez i els llibres revisionistes i profranquistes de César Vidal o Pio Moa —exmembre dels Grapo— als llocs d’honor dels aparadors i a totes les botigues de les estacions i els aeroports, avalats pels grans grups editorials espanyols. Però la influencia social d’aquest macizo de la raza va anar més enllà de mul·làs matutins, de diaris conspiranoics i de tertúlies passades de rosca, i es va estendre contagiosament entre els més exquisits intel·lectuals, que van trobar en la memòria històrica, l’esquerra que qüestionava la Constitució i en l’independentisme català, el seu enemic predilecte. Ho ha explicat amb detall el professor Ignacio Sánchez Cuenca al ja clàssic La desfachatez intelectual, i no ens hi allargarem excessivament. Només cal recordar com antics paladins del pensament progressista i la literatura compromesa van construir el discurs que equipara l’independentisme català al feixisme, el nazisme, l’estalinisme, a l’apartheid o, fins i tot, Corea del Nord o la Cambotja dels Khmers Rojos, mentre fabricaven o enaltien partits com UPyD o Ciutadans, grans exemples de no-nacionalisme, liberal i progressista europeu, com sap tothom. 

En aquest tram de la pel·lícula, ja no és estrany que triomfin llibres de qualitat ínfima reivindicant sense càrrec de consciència el colonialisme, el vell imperi i els odis atàvics de la pàtria —i que els recomanin i exportin governs socialistes—, i per alguns d’aquests autoanomenats intel·lectuals, avui dia Vox no sigui més que “vieja democràcia cristiana”, un partit que, com han declarat escriptors de renom com Javier Cercas o Eduardo Mendoza a les principals capçaleres italianes, en cap cas es pot comparar al règim de Benito Mussolini, ni tan sols al seu aliat Franco. Els franquistes, supremacistes, totalitaris, ja se sap, són els independentistes catalans, les feministes, els col·lectius LGTBI+, els partidaris d’ajustar comptes amb el dictador i els immigrants. Ara que, finalment, l’extrema dreta ha abandonat la casa gran del PP i els projectes fallits de Rosa Díez i Albert Rivera per abraçar el partit que defensa els valors de l’Espanya eterna sense fissures ni vells complexos, seran molts els experts, analistes, politòlegs i experts que en buscaran les explicacions en papers i llargs articles. Vox no ha aparegut. Hi ha estat sempre. Problema vostre si no l’heu vist mai.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid